 |
| (Cadàvers de Mussolini, Petacci i altres jerarques feixistes) |
FILL
—¿I per què,
mare, li escups a un cadàver
cap per
avall, lligat pels peus
a una fusta?
¿No et fan fàstic els altres
que pengen al
seu costat? ¡Ah, aquella dona,
les seues
calces de macabre can-can,
i gola i boca
de flors pestilentes!
No, mare,
atura't: crida a la multitud
que se'n
vaja. No és lament, és burla,
és joia: ¡ja
s'agafen els tàvecs
als nusos de
les venes! Has disparat
sobre aquell
rostre, ara: mare, mare, mare!
MARE
—Sempre hem
escopit sobre els cadàvers,
fill: penjats
de les reixes de les finestres,
del pal de
les naus, incinerats
per la Creu,
esquinçats pels mastins
per un poc
d'herba als límits dels feus.
i ja siga per
solitud o per tumult,
ull per ull,
dent per dent,
després de
dos mil anys d'eucaristia,
el nostre cor
ha volgut obert
l'altre cor
que havia obert el teu,
fill. T’han
arrancat els ulls, t'han trencat
les mans
perquè traïres un nom.
¡Mostra'm els
ulls, dóna'm ara les mans:
ets mort, fill!
¡Perquè ets mort
pots
perdonar: fill, fill, fill!
FILL
—Aquesta
xafogor repugnant, aquest fum
d'enderrocs,
les grosses mosques verdes
penjades en
rams dels ganxos: la ira i la sang
justament
s'escolen. No per tu
ni per mi,
mare: encara ulls i mans
em foradaran
demà. Des de segles
la pietat és
l'udol de l'assassinat.
Salvatore
Quasimodo
El fals i vertader verd
Bromera poesia, 1993
Entrades
0 han deixat la seua empremta:
Publica un comentari a l'entrada