EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dimecres, 15 de juliol del 2020

EN LA SIEN / EN LA TEMPLA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


EN LA SIEN
Papaver amapola
I

En el antiguo cementerio hay muertos que aguardan verdades.
A los fusilados se les olvidaba en una fosa,
                        —nadie sabe aún cómo su compañera lo consiguió
pero a él, su familia pudo rezarle
en aquel nicho de la quinta altura.
El cráneo trepanado en un lateral se deshacía en polvo.

En el antiguo cementerio hay muertos que aguardan verdades.
Aunque sean verdades piadosas,
como la del sepulturero
que limpiando el nicho de la quinta altura,
abrió el sudario y aseguraba a la anciana que preguntaba
por los huesos del padre,
que el tiro fue en el pecho.

II

Descifro las coordenadas del verano:
amarillo de los campos de trigo
y una carretera.
Las amapolas, condenadas a las cunetas,
reivindican su condición de dueñas del paisaje
y refulgen en pequeños grupos para no ser olvidadas.

Cualquier carretera en verano parece llevarte a la libertad.

Campos recién segados
y cunetas olvidadas
descifran las coordenadas de la muerte.

Quiere la amapola prestar su color
a una memoria teñida de rojo.

---
A LA TEMPLA
Papaver rosella
I

A l'antic cementeri hi ha morts que esperen veritats.
Als afusellats se'ls oblidava en una fossa,
                        -ningú sap encara com la seua companya ho va aconseguir-
però a ell, la seua família va poder resar-li
en aquell nínxol de la cinquena altura.
El crani trepanat en un lateral es desfeia en pols.

A l'antic cementeri hi ha morts que esperen veritats.
Encara que siguen veritats piadoses,
com la del fosser
que netejant el nínxol de la cinquena altura,
va obrir el sudari i assegurava a l'anciana que preguntava
pels ossos del pare,
que el tir va ser al pit.

II

Desxifre les coordenades de l'estiu:
groc dels camps de blat
i una carretera.
Les roselles, condemnades a les cunetes,
reivindiquen la seva condició de propietàries del paisatge
i refulgeixen en petits grups per a no ser oblidades.

Qualsevol carretera a l'estiu sembla portar-te a la llibertat.

Camps recentment segats
i cunetes oblidades
desxifren les coordenades de la mort.

Vol la rosella prestar el seu color
a una memòria tenyida de roig.

Elisa Rueda
Tentación botánica
Editorial Fundación Valparaiso, 2017
Més sobre l'autora, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Hi ha morts que esperen veritats, no sé si mai algú les trobarà...Les roselles mentrestant els fan companyia, amb la seva vermellor, perquè no caiguin en l'oblit.
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

I quina llàstima els milers de famílies que estan esperant!
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada