(Imatge no identificada presa de la xarxa)
D’UN
TEMPS EFÍMER
Al meu pare, I. M
La vida t’ajudava poc —conforme—,
visqueres simplement enmig dels homes.
Et calia tenir aquesta dèria,
confiar que la vida s’asserena
i adjudica les poques certeses
que et vas guardar fecundament tot sol.
Recrear o acceptar aquell ingenu
que fores des de sempre no és ridícul.
Ara entenc l’adéu tebi als companys
suposats i admesos fins al límit.
Ho entenc, va ser amb un orgull secret,
industriós i fèrtil, sense treves.
Tot acabà en les branques del silenci.
Tombat cap per amunt, rere la llosa,
el teu nom em convoca més preguntes.
No són del temps efímer les disculpes.
La terra interior i altres poemes
Editorial Denes, 2011
Més sobre l'autor, ací
1999
Entrades
0 han deixat la seua empremta:
Publica un comentari a l'entrada