XIII.
Ah, és
clar, eres tu, us dieu, tibats, tu i el mirall,
sense goig ni sorpresa,
mantenint la distància que us ha dut fins aquí,
sospesant-vos
escèptics,
calculant malfiats
si
l’altre, a l’altra banda, és qui hi guanya o qui hi perd,
si compensa avançar o val més fer-se enrere,
si
aquest prolix palíndrom
té cap escapatòria.
Cants
concèntrics
Adia Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Com el dragó d’estiu que sotja
pel mur de la casa isolada,
explores els budells del vers
enmig de la sang de la pàgina
on hi ha un abisme inquietant
i espigoles ací de gana,
musell de rèptil, entre els nervis
més feridors de la paraula.
Balada enmig del bosc
Viena Edicions, 2020
Més sobre l’autor, ací
DESPRÉS
Del no-res cap al
no-res.
Desésser l’infinit.
Des del primer plor,
trànsit i enigma.
Encara, el mossec de la poma.
La serp, al cos. Entortolligada.
El ca Cerber et llepa les mans.
Apis i roses sobre la tomba.
Hi haurà la llum dels àngels,
després?
Safrà
Viena Edicions, 2024
Més sobre l’autora, ací
L’EVANGELI KAFKIÀ
El bé és passiu.
El mal, actiu.
El bé s’ignora i ignora.
El mal es coneix i coneix.
En realitat, mai no hi ha bé.
Davant nostre s’obren
totes les opcions del mal.
I sempre fem veure
que decidim
el mal menor.
No és que el mal ens fascini,
és que el mal ens fonamenta.
El corc
LaBreu Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Un món tallat a trossos
abanderats i sense
braços ni mans ni cor:
molts estats molt
petits, cada estat una falla
amb lleis d’estrangeria,
pasteres, morts de gana,
mercats negres de negres,
prostitutes de Rússia
rosses i escardalenques
blanques com un llençol,
clandestins filipins
sense papers, cagats
de por dins de les cuines
de restaurants de luxe
on mengen rics i riques
amb cullera de plata
cervells de simis vius.
Semen
Bromera Edicions, 2004
Més sobre l’autor, ací
Les llavors són invisibles
Les llavors són invisibles,
dormen dintre de la terra,
preparen les seues vides
mentre que dura l’espera.
Un dia per fi desperten,
allarguen al cel els braços,
badallen i es deixondeixen
i fan els seus primers passos.
Brotaran al meu jardí
cada dia noves herbes
i jo hauré de descobrir
si són bones o dolentes.
Deixaré créixer la rosa
perquè és inútil i és bella,
em regala el seu aroma
i m’allunya la tristesa.
Vigilaré els baobabs,
que no arrelen en la terra,
no siga que es facen grans
i em foraden el planeta.
El color del blat
Bromera edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
No se separen del tot
—volia creure—
les ànimes que han estat juntes
a través de les mans.
No se separen del tot
—em semblava percebre—
les ànimes que a través de les mans
han mesclat els seus destins,
perquè en les mans hi ha una llum
molt petita,
molt tènue,
però forta com la mort.
Estranya sort
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
Desitjo
les coses
que em faran mal:
omplir el càntir,
escopir damunt la ferida,
obrir els punys i
apamar-te
mentre em mires igual que ho faries
si fos una vella amant
que només recordes de matinada.
El foc del heretges
Adia
Edicions, 2025
Sents el teu propi nom com la reverberació
de la llum
del foc
sobre una multitud de nens
que vaguen
bojos
per la ciutat
desfeta El silenci et talla les cames
el vent
doblega
les ales dels ocells.
Antònia VicensAgafa la teva creu
LaBreu Edicions, 2025
Fresc
Si em fóra dat d’escriure com escriuen
les poetes, ho faria amb els colors
exuberants i xops de la vesprada
que em regalima, a tall de vena oberta,
cuixes avall, fins als turmells i més
avall encara.
Sobrevisc com puc,
i una nit rere l’altra, amb la cadència
constant i lúbrica d’una ungla esmussa,
rosego el guix que em revesteix
de cap a peus i enalteixo la dona
primigènia, que duu tot un món,
ben assegut, damunt dels seus malucs.
Atàviques feres
Cossetània Edicions, 2009
Més sobre l’autora, ací
Què en farem de l’avidesa
ara que ja són tots morts,
els petits desitjos,
els versos agosarats
escrits tan a correcuita?
Hi ha edats que són teves,
edats per als altres,
i edats que no pertanyen a ningú.
Les arrosseguem i prou,
ni feixugues ni lleugeres,
conscients que desapareixen
a poc a poc
com la boira a la Mussara.
Carretera avall.
Era només la boira
Associació La Gent del Llamp i 9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2024
Més sobre l’autor, ací
BELLEVILLE
Vetlles pel que no succeirà mai
i esbrines debades de quins mecenes
has heretat el pes d’aquest desig.
Mires, tanmateix, la ciutat al lluny,
l’enorme núvol gris que la separa
del cel.
Distraure el pensament és bo
per reprendre’l, lleuger i sense rèmores.
Vindrà algú i des d’ací hi veurà,
com tu, la vida i el silenci de la mà,
i farà esment del verd fosc dels til·lers,
dels joves que lligen damunt la gespa.
El futur va i ve, concís, i efímer
com un foc d’argelaga.
Hem nascut
per a escriure’ns, subjugats pel sentit.
Fes perquè el temps madure; després, alça
el trestallador i inunda’t de poesia.
Vicent AlonsoVinces
Cafè Central i Eumo Editorial, 2016
Al fillol Jordi Creus, un cop més
OBSERVATORI ORNITOLÒGIC
1
Colibrí del Canadà
De sobte, un colibrí
se’t mostra, cobejant
l’expenedor de nèctars,
les flors que fan conserves
de dolcesa perenne.
Amb musculades ales,
conjugant la fermesa
amb verbs de moviment,
pinta un retrat, suspès
en l’aire per cap fil,
aparentment immòbil.
De la immobilitat
—necessitat obliga—
en fa raó de viure,
malgrat tenir com té
fràgil el cor, propens
a l’ictus, estressat.
Fent convergir, però,
la força i la feblesa
a fi de subsistir,
es capfica en la feina,
s’abandona —i ho sap:
l’arbre i l’aire el fan lliure,
l’aire i l’arbre el retenen.
De sobte, el colibrí
desapareix. I torna,
entre les flors, la calma
activa dels insectes.
Collbató, 25-VII/5-IX-18
Àrea de descans
9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2025
Puc no veure res del nom
Puc no veure res del nom,
ni dir res de les bondats que ocupen la cambra. Em col·loco el dia com si fos
un vestit. Passo la llengua damunt d’un poema. Puc la teva veu, perdre-la de
seguida, besar el flanc com si fos guix. Tots els vius són de la meva mida, els
vius amb uns forats. En quin moment obrir les pluges?
El meu cap és fort allà on l’altra dansa
Jardins de Samarcanda,
2020
I
quan neix el dia
Ragen
les clarors darrere les cases,
s'obre la porta quan no canta el gall.
Encara somies, Polis, la mar?
De bat a bat ja, totes les finestres
guien nous camins que passes esperen,
titubejants, les primeres són verdes
com somriures de nou nat. Perfumades
les ànimes, aclareixes les boires
sota la calma allisada i rodona
sembres presències perquè hi ets tu.
A la ciutat. Palma
Documenta
Balear, 2019
Més
sobre l’autora, ací
Somni
He
vist com caminava per la boira.
El sol s’havia post sobre l’infant.
Ell no sabia encara quin camí
l’emportava, a quin lloc abandonat.
Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.
Cada cop més, l’infant s’esgarriava,
però sempre seguia més avant.
Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.
Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l’oceà.
Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s’ha perdut aquell infant.
Infant, cada cop més, els ulls se t’obren
i brillen amb bellesa extravagant.
Pedra
foguera. Antologia de poesia joves dels Països Catalans
Documenta
Balear, 2008
EL PALESTÍ
A M. S.
I
Recordes
com vaig assaltar el teu obrador al souq de Damasc?
Com sempre assalte la vida
a cops d´un desig transeünt d´esperances
I com els teus ulls m´assaltaren l´ànima?
A cops d´un desert transeünt de silencis
Ho recordes ja?
I que refeies l´orografia del teu país a cançons
espatllades?
I que volies colorejar-les en la memòria infidel del món?
En la memòria dels qui s´exilien els uns dels altres?
Ho recordes ja?
II
Amb un punteig sord t´arriben
des de la foscor del temps
les mans tímides de la mare
en l´exaltació del pa
els braços ferms del pare
en el cor de les pregàries
les cames dels germans
aparellant-se a onades violeta
els volteigs de gessamí tendre
en els peus de les germanes
I també el primer llamp de primavera
i les primeres ombres d´estiu a migdia
i les primeres bombes
i la primera por
i també el primer tren de l´exili
I els carrers camí d´escola
enrere definitivament
i l´arbre de la plaça enfront de casa
i les roses de te enfilant-se per la llinda de la porta
i les teues cametes camí amunt de la tanca
fugint de la mainada
i els genis benèvols de la nit botant a sobre teu
amb fils de contes
teixidors infatigables
bé que ho saps
de Les mil i una nits
Ho vas recordant ja tot?
III
I recordes quan vaig seure
finalment al teu costat?
I que et preguntava?
I que em contestaves encara innocent
a cops de mà sobre el paper?
a cops d´ulls deshabitats?
Recordes
quan vaig descansar dels mots
sobre la solitud dels teus llavis?
Sempre viatgers remots de la còlera
sempre fustigant la por
sempre bandejant caravanes per curses de bogeria
I que en la nit els meus dits liquaren el desassossec del
teu cos?
I que entre els meus malucs tombares tota la pena?
Ho recordes?
I que també en la nit vaig ensumar en la teua pell
la pell de tots els exiliats?
I en el desordre de les teues llàgrimes
les llàgrimes de tots els exiliats?
I en l´escuma del teu rostre el rostre
de tots els exiliats?
I que mentre dormies vaig polsar la teua orografia
ja refeta?
Ho recordes tot?
IV
Et deixe mots amics sense fronteres
mots d´estrangera com tu
forastera del teu poble
foraster tu del meu poble
dugues-los als teus
dugues-los al teu país
a les seues brises blaves
a les seues pedres negres
als seus lliris
Al seu desert que sempre t´acompanya
al desert que compartim tots els exiliats
els uns dels altres
al desert definitiu
al que buidarà a cops de sorra la memòria infidel del món
La meua
frontera
Editorial Columna, 2010
Més sobre l’autora, ací
Els infants de l’amor són els més bells
Chamfort
El
cor:
−I els infants indesitjats?
D’un
inconegut Olimp, cauen
ànimes solitàries,
d’ulls amortallats,
de dolor callat...
Que
el moll de l’os se sap inestimat:
només és un,
amb el cos que, a disgust, l’acull.
La
remor amenaçant que dóna vida
excita, però, l’ardorós desig de ser:
i l’habitant de la cambra dura,
en voler durar, s’endurirà...
I anem
de fred en fred, sense pensar-hi.
Edicions Saragossa, 2016
Més sobre l’autora, ací
EN ACABAT
En acabat, plegar el para-sol,
engiponar-ho tot dins de la bossa;
a les mans, el poal, la pala i el rasclet.
El matalàs, amb les cadires...
L’ardència, en retornar,
de les herbes borreres i l’asfalt,
els plàstics bleïdors del cotxe.
No és pas això que en acabat
vols recordar del ritu sinó el gust
salat i fresc de l’aigua, la visió
dels primers mars en arribar
al passeig marítim, l’alegria reflectida
—més que res devia ser la teva—
en el rostre dels pares i germana.
O quan, a casa, la pell febrosa s’amorosia
amb les compreses d’aigua amb vinagre
de la mare en la tebior amable de la cambra.
Després de la dutxa,
en acabat, et mostres indulgent
amb aquest bàrbar costum d’anar a la platja
perquè l’avior més infrangible
és la d’haver-se sabut estimat.
Bensenes, el temps
9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2025
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
