ATZAR
El món és, per a tu, fosca matriu,
domini de l'atzar, rodó silenci.
I s'entela, al mirall, la teva imatge:
geometria d'ombra,
pla tangent a l'esfera,
papallona que vola cap als somnis,
adolorit germà, de vida efímera.
Narcís i l'altre
Edicions
62, 2001
Més
sobre l’autor, ací
Dimecres
Hi ha una llum diagonal que escapça, groga,
les finestres més altes de les cases.
En tarda laborable tothom porta
les cares més honestes com si res:
és el dia anodí l’indret perfecte
per descobrir ulls amables, bons auguris,
lletjors reals, records de nit d’insomni.
Em sé viva aquests dies, vaig perduda,
eficientment mediocre, en el punt mig
entre la irrellevància i la mentida.
Mentre espero al semàfor com tants d’altres
encara amb el dinar viu al record
i aquella somnolència de les tres
sé que ningú sabrà que no tinc rumb.
He estat anys sense èxit en l’intent
d’esborrar-me sencera per guanyar
mil escales de gris en una feina.
He aconseguit els grisos —no l’oblit.
Penso que, igual que els altres, jo també
sé travessar els carrers sense consciència;
només em queda un dubte, que m’amago:
Pot ser que si jo veig en els seus ulls
preocupacions puerils i grans tragèdies
en mi veuran el buit, el blanc, els ossos?
La llum igual
Pagés Editors, 2025
Més sobre l’autora, ací
PANDORA
De no pronunciar treva,
la insurrecció dels enigmes
per sempre.
De no bategar escletxes,
una màquina de formular oracles
prega en bucle,
barboteja.
I bateja
amb ambigüitat semàntica
les noses.
Tots els mots enraonats
que descarregues
fugen en pànic d’una capsa.
Obertes les mans al llindar
de les coses,
pentinar el tornaveu
a les palpentes.
Neuma
Bromera Edicions, 2025
Més sobre l’aurora, ací
Metafísica
Tan clara i blanca
aquesta llum de finals d’estiu!
Tan nítides les arestes de les coses!
Negres, tan espesses, arreu, les ombres!
Ni un plomissol
en aquest blau tan fondo,
tan dens, també de no res!
Té peresa l’aire ardent i pla.
A penes un perfum de farigola exhausta.
Tot és ple d’un buit impalpable,
absència de pes,
com una vella fusta surant
damunt de la pell impalpable d’un estany
Llum de tardor
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
Campo de’ Fiori
La llum del sol i la claror de l’aigua
desvetllen l’esperança d’aquest nou dia
que s’obre majestuós
—pètals de llum sobre un mar de pedra—
com una plaça d’àmplies proporcions
o com un camp de saba, de sang i temps
que batega com el secret atzar dels amants.
Una olor verda ascendeix des de la terra
i travessa les cuirasses de les lloses
per posar-se als llavis que pronuncien
les justes paraules; les necessàries
perquè aquest matí quedi per sempre
cosit als pergamins de la memòria
i als miralls invertits de la retina.
Els colors reparteixen pinzellades de llum
en grapats de foc, de flames
que perdran l’encesa tenacitat de ses cendres
als abeuradors d’una aigua adormida.
Però aquest matí, encara,
aquests pètals rivalitzen en bellesa
amb la dona que mira cap a mi i em somriu
amb la llum del sol i la claror de l’aigua
cercant els arcs primaverals dels seus llavis.
Quadern de Roma
Pagès editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
Com ve un poema
La llei de gravetat no fa poemes.
Els versos deixen ditades hepàtiques,
un solc de segles desconeguts,
un esquitx d’ànima i, quan maduren,
fan pontar la branca. Ningú explica
per on i com venen els poemes.
Sabeu què? Que vinguin d’allà on sigui
si tenen una mare, si ovulen i consagren,
placenta enllà, transsubstancials.
I si honoren la paraula, si la honoren,
donem-los tipografia ígnia i desem-los
entre el dret romà i la geometria.
Llum enemiga
Pagès Editors, 2025
Més Sobre l’autor, ací
Pregària
sobre el banc del parc Güell
El
cel és alt de tan blau. El mar hi puja sense fi.
Tu
n’ocupes la part alta. Jo vago cec per l’ací.
Deixa
que el banc arrenqui el vol
i
amb cor dejú, t’amoixaré el llom.
Blanc,
blau és el mantell, la pell
per
al teu preuat amic.
Barcelona sense data
Editorial
Café Central, 2025
Més
sobre l’autor, ací
Garoina
La
pell primera era d’escorça, tu
hi
posaves la mà, el palmell tan tebi.
Però
te n’oblidaves, contemplaves
el
cim de la muntanya enllà del bosc.
La
segona era feta d’adamàntium:
l’aeròlit
solcà, ardent, l’atmosfera
i
per obra de l’home esdevingué
aquesta
superfície impenetrable.
La
tercera, de fina cel·lofana
transparent,
crepitava a l’embat mínim
de
qualsevol cop d’aire, o cap alè.
A
dintre, la garoina migpartida
parava
la carn lassa de la nafra
al
rasclet inclement de la cullera.
Cants d’amor advers
Editorial
Café Central, 2024
Més
obre l’autor, ací
Febrer
de tranquil·litat
llebeig mut dens de salina
ocells blaus als farallons
la lentitud del far fals
horitzó amb vaixells de càrrega
verni de llim de petroli
el tremolor insolent
les llisses a la deriva
remor de llaüt anònim
l’olor humil a les mans.
Hivern humil
Adia
Edicions, 2025
Més
sobre l’autor, ací
EVA, DES DEL DESHÀBITAT
ja no me’n queden pas, d’absències
MANEL MARÍ
Soc
allò
que callo.
Memòria
insatisfeta que ja no
troba
el bes dels bàlsams i no obstant
persisteix a cercar-lo com qui planta
cara a la mort.
Viure va ser desmentir el deshàbitat.
Temptar el mot com qui tempta la pell.
I ara què, si ja no diu el mot
l’olor de farigola?
A penes soc allò
que callo en dir-t’ho.
De mi a tu un silenci transhumant.
No la paraula: és ara el teu silenci
el que genera espais.
Un aquí nou
quan el silenci meu sabrà trobar
el teu silenci
des d’on caldrà provar de rediviure.
Per a Eva Llorenç Celades
L'alegria de l'oblit
Edicions 62, 2025
Més sobre l'autora, ací
Ferides
Si llegir-nos idees té una dimensió militant —la
paraula escrita és un acte i l’acció s’encamina a la bellesa implacable de la
justícia social; si explorar-nos el cos té una dimensió aventurera —la pell és
la selva, la llengua és exòtica i el desig ja no viu assetjat i es manifesta
com vol; si passa això i passa allò, venir fins a tu per rentar-te les ferides
del peu és una mena d’amor que té una dimensió quasi bíblica i, per això,
sanguinària, revolucionària i eròtica.
Tan
Bonica i tirana
Proa Edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
EXILIS
La lluna és la meva mare. No és tan dolça com Maria.
Sylvia Plath
Hi ha mots que són exilis, llums molt fredes.
Hi ha tants buits infinits que són roents
i ens tornen ombres.
Quan la tendresa corca la memòria,
tots els records reposen
en espais desvalguts.
I amb tot, faig poms de flors del desconsol:
Sempre has estat com jo volia
Caldrà la pluja
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autora, ací
Venia la nit
i era un cau de silencis,
de dubtes esglai i tendres
ofegats en el mar tenebrós
d’un futur immens i inexpugnable.
Mastaba
Edicions Bromera, 2025
Contracor
La bellesa agònica dels estius que vam viure. La
terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda
que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot
de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla, fràgils com una il·lusió
perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa els cossos i ens peixa
l’ànima. I fer camí, encara que sigui a contracor.
Les hores ferides
Pagès editors, 2025
Le coucher du
soleil romantique
Que le Soleil est
beau quand tout frais il se lève,
Comme une
explosion nous lançant son bonjour!
—Bienheureux
celui-là qui peut avec amour
Saluer son
coucher plus glorieux qu’un rêve!
Je me
souviens!... J’ai vu tout, fleur, source, sillon,
Se pâmer sous son
œil comme un cœur qui palpite...
—Courons vers
l’horizon, il est tard, courons vite,
Pour attraper au
moins un oblique rayon!
Mais je poursuis en vain le Dieu qui se
retire;
L’irrésistible
Nuit établit son empire,
Noire, humide,
funeste et pleine de frissons;
Une odeur de
tombeau dans les ténèbres nage,
Et mon pied
peureux froisse, au bord du marécage,
Des crapauds
imprévus et de froids limaçons.
---
La posta de sol romàntica
Que n’és de bell el sol renascut, elevant-se,
llançant-nos el bon dia l’esclat del seu fulgor!
—Benaurat qui és capaç de saludar amb amor l
a posta gloriosa, més que un somni, apagant-se!
Me’n recordo!... He vist flors, la font, el solc sembrat
adorant el seu ull com un cor que palpita...
—Correm vers l’horitzó, no fem tard a la cita,
per almenys atrapar algun raig inclinat!
Però en va persegueixo el Déu que es va fonent;
la irresistible Nit el seu imperi estén,
negra, humida, funesta, amb remors tremoloses;
una pudor de tomba en la tenebra flota,
i el meu peu poruc xafa, sobre la molla herbota,
imprevistos gripaus i unes fredes bavoses.
Les despulles
Pagès Editors, 2023
Més sobre l’autor, ací
[Traducció de Pere Rovira Planas]
Gènesi
Al principi era el verb.
I tu.
I amb el discurs vam cosir un món
a mida,
amb ombres i salvatgies desbocades
i les incerteses per preguntar-nos-ho tot,
deixant rastre del Tot sobre la sorra.
Tot, llevat del teu nom,
l’innominable,
el qui amb un gest superb
macula sencer el llinatge de Caïm
abans i tot del crim comès,
perquè no és crim el tast golut, efímer,
de la fruita sucosa i plaent de l’arbre de la vida,
del coneixement, el bé i el mal i tu
i jo i el desig del sexe en plenitud, golut també.
Perdut el paradís, el rastre animal
de la teva creació esdevé ferotge,
abominable,
criminal,
i a l’ensems bellíssim perquè bell era
el fang primigeni amb què modelar
el monstre, l’àngel, l’home.
Els déus.
I després: al principi era el mite.
I tu.
Argos fondejat i calm davant l’arena blanca
curulla de cossos esterrecats, els ulls esbatanats,
interceptats en el viatge cap a l’esfinx
per resoldre l’enigma de la creació amb respostes
agusades que basteixen un nou discurs: l’home
que veu l’home i és el seu pitjor malson,
i tanmateix creu en ell com en el gran creador que esdevindrà.
La poesia no diu; suggereix.
Il·lumina.
I, aleshores, diu.
El mite o la cadena de mots
bastint un nou discurs on dir-nos tot
allò que no sabem. I per justificar
les accions de l’home davant el proïsme inestimat
burlant la llei divina enmig la nit
(el cos sense sepultura exposat als vents del desert,
als cans famèlics udolant sota els estels),
mentre la música de les esferes fa de claca
dels mesells que assenteixen, i riuen,
i cloquegen.
Babaus. Babaus asseguts en trons
de plata i argent o agemolits sobre el llot
untat de sang, de semença, de la suor del treball
de l’escarràs maldant per un bocí, per aire,
pel saber contaminat d’aquest llinatge maleït.
Àlvar Masllorens Escubós
Escriptures sagrades
Pagès Editors, 2024
Més sobre l’autor, ací
Confessió
No sé quin estrany designi
em torna la pell paper de vidre,
cada nit, i és inútil l’afany
de llimar les meves invisibilitats,
amb l’amor confident dins de l’extrema
presó de la seva pròpia grandesa.
Condemna de versos sols
que anunciaven plenituds
que cap mirall reflectirà
potser mai. Confins de sorra
al cor de l’oblit, dunes de versos
que se’m petrificaven
als llavis sense ja somriures
ni besades. Jo no volia
ser poeta dels meus residus,
però ja no hi havia mans per embastar-los
ni ulls que me’ls mesuressin
humanament. Desproporcions
monstruoses d’un mirall a soles
(quan calla el món, no atorga
ni assenteix, se’ns torna
negre negatiu de desestimades
innocències). No, jo no vaig voler
ser l’isolat poeta, només el poema
del somni que m’exigia
i que un estrany designi desolava
—a soles, entre el mirall i la boira.
Tintes molles d’alba
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
