(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Llàgrimes
“Alguien mide sollozando
la extensión del alba.”
Alejandra Pizarnik
Sempre és fàcil collir llàgrimes en la temporada dels adéus. Llisquen sobre el cobertor que ha arraulit les darreres hores de l’estada. Un voldria desentendre’s dels seus caminals de silenci. Fer com si no hi foren. Un degoteig fantasmagòric que podem inocular amb la llum de les promeses. Però les llàgrimes sempre venen, intuïtives, a precedir el darrer bes, la darrera abraçada, el darrer gest que ja ens mirem des de la distància, a través d’un vidre o de l’aire de plom de les ciutats que abandonem. No sabem ben bé quin propòsit tenen. Quin defecte acaben rentant quan es despengen des d’aquell cel dels ulls que abans ens miràvem. Només sabem que venen. I ens fan pensar com de valuosa ha estat aquella proximitat assajada en aquell espai que hem llaurat de petites seqüències d’afecte, ara en franca resistència a la pèrdua.
Josep Manel Vidal
L'endemà de totes les fosques. Poemes par a Cloe
Pegès Editors, 2018
Entrades
