JEROGLÍFICS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Jeroglífics

Descriure el límit

dels contorns

només desespera.

Però la inèrcia

obliga.

És cert.

T’he pensat com un gos pastor

travessant els semideserts més punxeguts.

Perseguint un ramat imaginari.

He de vigilar més el que dic,

que potser s’entén

i potser fa forat

i si fa forat

vol dir

que també s’hi entra.

 

Anna Gual

Molsa

Adia Edicions, 2016

Més sobre l’autora, ací i ací

DOLÇA CAIGUDA

 

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

DOLÇA CAIGUDA

Traspassaràs finalment els límits.
No hi pot haver llenguatge
que pel simple fet de ser dit sigui perdurable.
Et crucificaràs pels escaires
com les aranyes teixint amortiguadors de la caiguda.
L’estimball no serà finit. Sempre, sempre podrem caure
més i més,
fins a l’extinció.

Extints, deplorables,
amb la ignorància de tots aquells
que respiren pols en suspensió tòxica,
seguirem el salt mortal a l’abisme.
No ens podrà aturar ni l’agra boira dels déus.

La literatura no para els salts, els ensucra.

 

Pau Vadell i Vallbona

Cremen desordres

Adia Edicions, 2023

Més sobre l'autor, ací 

D’UN TEMPS EFÍMER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

D’UN TEMPS EFÍMER

 Al meu pare, I. M

 

La vida t’ajudava poc —conforme—,

visqueres simplement enmig dels homes.

Et calia tenir aquesta dèria,

confiar que la vida s’asserena

i adjudica les poques certeses

que et vas guardar fecundament tot sol.

 

Recrear o acceptar aquell ingenu

que fores des de sempre no és ridícul.

Ara entenc l’adéu tebi als companys

suposats i admesos fins al límit.

Ho entenc, va ser amb un orgull secret,

industriós i fèrtil, sense treves.

 

Tot acabà en les branques del silenci.

Tombat cap per amunt, rere la llosa,

el teu nom em convoca més preguntes.

No són del temps efímer les disculpes.

 

Vicent Berenguer

La terra interior i altres poemes 

Editorial Denes, 2011 

Més sobre l'autor, ací

 

1999

[QUI SOU VOSALTRES,...]

(Imatge no identificada presa de la xaarxa)

Qui sou vosaltres, granets de la platja?
Un món ha hagut d'enrunar-se, per gràcia
d'enemics invisibles
sense el més ínfim sentiment
de pietat, perquè vosaltres
tinguéssiu una existència lliure
d'éssers petits tancats en vosaltres mateixos,
amb marques poc delicades teixides
per les urpes que us han configurat.
Maleïts éssers en exili,
la vostra forma no té res a veure
amb el vulgar o esplendorós,
el límit de la vostra
existència esquerpa,
difícil de concebre en entitats
isolades com sou.
I la platja és instant, un gran instant
inconsistent i tou, per on vosaltres,
grans, escapeu pel temps, sota les aigües,
i els vostres destins, diferents, acaben
separant-vos. El Sol
il·lumina els espais,
i no veieu
el passadís ni el seu significat,
malgrat la llum intensa
projectada pel dia,
ni tampoc el volum compacte, ardent,
de la nit, no podeu copsar-lo: us és
impossible; però, sense aturar-vos,
recorreu aquest viarany,
no mireu les petjades al camí
ni us adoneu de la tasca acabada.
Sobre les teulades, el vent
fa esgarips i esbufega,
ensopega amb antics trossos de teula,
i vosaltres també participeu
en la dansa d'aquests fragments eixelebrats
i deixalles, perquè,
què sou sinó deixalles?
Però en tota deixalla lluu una joia,
car la seva entrada bull el món,
forma part d'un estret
i concretíssim univers
o, potser, d'una amplada sense límits.
La joia s'ha convertit en memòria
empeltada, amb la humil submissió
d'una branca, al maldestre cos,
aparentment inútil, que tu, efímer fragment
d'un món il·limitat, li dónes com a sòcol.
No ets només memòria d'aquest
planeta del qual procedeixes,
també ho ets del teu vagareig
a través de llindars i estacions,
terres i mars, dies i nits.
La pols del temps passats, la transmets, amb somriures
a les muntanyes i als astres, i a tots
els qui et contemplen amb la flor als ulls.

Miquel de Renzi

El missatger i les ciutats.

Edicions Alfons el Magnànim, 1990

Més sobre l’autor, ací 

PINTAR L'AIRE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

PINTAR L’AIRE

 

Esgrafio un límit

i amb blau egipci

m’entinto el cor.

D’allà on he dormit

fins que m’he despertat,

un feix d’imatges

s’han envolat enlloc.

Vas callar-te un secret,

però, en els teus dibuixos,

hi bategava una màcula.

Ara pintes universos,

muntanyes de llum blava,

plantes imaginàries,

pintes l’aire, mars i abismes.

 

Ricard Martínez Pinyol 

Els ulls fecunds

Tres i Quatre S.L., 2023

Més sobre l'autor, ací i ací

[EL LÍMIT IMPRECÍS...]

(Imatge pròpia)

El límit imprecís

del cel i l’aigua

dibuixa el perfil del teu dolor.

T’ha abandonat la sola

paraula que t’unia

al seu record

i tot és ja molt lluny,

difús, com si s’ho hagués endut

l’incendi d’aquest sol

en els merlets de l’aire.

No hi és. No hi ets.

Estàs fet d’esperances

truncades, de fe abolida,

d’amarg present.

En aquesta hora de la nit

no busquis pietat, compassió.

Ets home sol.

La còpia en negatiu

d’una ombra calcinada.

 

Josep Maria Fulquet

Natura d'infinit

Edicions 62, 2017

Més sobre l'autor, ací  

 

[CAMIN SOBRE EL FIL...]

(Fotografia de Carles Ribas)

«estimaré fins al límit

de la teva paraula»

Francesc Garriga

Camin sobre el fil
dels calius del pregoner.
Les paraules s'escurcen
i s'oliegen, o es rovellen.
El camí fèrtil també es fa cul-de-sac;
comença la treva dels àngels. Sense rostre,
sense pare, amb fleumes a les mans.
Puc parlar i perdre els sentits.

Però sempre gesticularé l'adjectiu exacte
entre les costelles.

Pau Vadell i Vallbona

Esquenes vinclades

Edicions de 1984, 2017

Més sobre l'autor, ací i ací