[UN ÚLTIM INSTANT...]

(Imatge pròpia)

un últim instant inscrit en la llum

com d’estrella que es dona

que enlluerna tan lluny

i tan tard rebotada

 

una existència darrera que polsa

i els idiomes                 les memòries

i el poema

 

silencis dins de si

  

Joaquim Cano

Pastura de les veus

Edicions Bromera, 2026

Més sobre l’autor, ací  

LLINDAR

(Imatge pròpia)

LLINDAR

 

Ets llindar, estella i carícia,

trànsit entre memòria i oblit,

cos d’imatges a l’abric d’arbres i astres,

mar immemorial,

deixalla de la llum i del so,

animal invisible que respira,

instant, ésser i nom sense mot.

 

Ricard Matínez Pinyol

El capbussador

LaBreu Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

[QUIN REGRÉS QUE NO NUA...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quin regrés que no nua enfonsa aquesta llum ungida,

memòria o cant on el perfum ofereix un fruit

i et mou al plany el sabor del ventre a l’alba.

No tornes més si encara resplandeix el fulgor

d’aquells anys lleus d’immolació i de flames,

o aquell llavi de tota iniciació i desengany

que fou per sempre únic fris de somni i dita,

o perla coronada en un cos bru

que tant vaig desitjar...

 

Josep Carles Laínez

Anxia

Bromera Edicions, 2001

Més sobre l’autor, ací

FUISTE / VAS SER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

FUISTE

 

Fuiste una avenida de álamos

en el tiempo en que la memoria

proyectaba puentes y senderos

ovillando imágenes del recuerdo desatado.

 

Fuiste mar y malecón, paseo líquido,

río de húmedo silencio y atardecer sonoro.

 

Fuiste un sueño que meditaba las horas

habitadas de tu presencia inexcusable.

 

Fuiste la razón de lo que fui

y hoy solo huyo de lo que fuiste.

 

A través de esa avenida,

de ese mar,

de ese río,

de ese sueño,

ya sin razón de lo que fui o fuiste.

---

VAS SER

 

Vas ser una avinguda d'àlbers

en el temps en què la memòria

projectava ponts i senders

cabdellant imatges del record desfermat.

 

Vas ser mar i moll, passeig líquid,

riu d'humit silenci i capvespre sonor.

 

Vas ser un somni que meditava les hores

habitades de la teua presència inexcusable.

 

Vas ser la raó del que vaig ser

i hui només fuig del que vas ser.

 

A través d'aquesta avinguda,

d'aquest mar,

d'aquest riu,

d'aquest somni,

ja sense raó del que vaig ser o vas ser.

 

Juan Antonio Millón

Paisaje desde el sueño

Brosquil edicions, 2008

Més sobre l’autor, ací

 

[Traducció meua al valencià]

ÀNIMA EN PAU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

ÀNIMA EN PAU

 

No només l’essència de l’essència

sinó també l’arrel que aboca vida

que puc intuir entre la ceguesa

i l’enlluernament i l’avenir.

 

No només la vida sinó la llum,

i més encara, l’oblit de l’insomni.

I desballestar metàl·liques nits

en aurores que esquincen la foscor.

 

I respirar amb força i obrir els ulls

als colors de les frenètiques hores.

Cercar el camí dolç de la memòria

en fulles seques de temps aturat.

 

I sentir el batec del cor que anuncia

desitjos i afanys en la llarga espera

de les hores dels murs emblanquinats

assedegades en somnis possibles.

 

I saber-me principi i fi de mi.

 

                                                                                  

Jesús Giron Araque

Dins de Mostra poètica Maria Carme Arnau i Orts

Editorial Alamida, 2025

Més sobre mi, ací i ací         

EL PALESTÍ

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EL PALESTÍ

A M. S.

 

I

Recordes

com vaig assaltar el teu obrador al souq de Damasc?

Com sempre assalte la vida

a cops d´un desig transeünt d´esperances

I com els teus ulls m´assaltaren l´ànima?

A cops d´un desert transeünt de silencis

Ho recordes ja?

 

I que refeies l´orografia del teu país a cançons espatllades?

I que volies colorejar-les en la memòria infidel del món?

En la memòria dels qui s´exilien els uns dels altres?

 Ho recordes ja?

 

 II

Amb un punteig sord t´arriben

des de la foscor del temps

les mans tímides de la mare

en l´exaltació del pa

els braços ferms del pare

en el cor de les pregàries

les cames dels germans

aparellant-se a onades violeta

els volteigs de gessamí tendre

en els peus de les germanes

 

I també el primer llamp de primavera

i les primeres ombres d´estiu a migdia

i les primeres bombes

i la primera por

i també el primer tren de l´exili

 

I els carrers camí d´escola

enrere definitivament

i l´arbre de la plaça enfront de casa

i les roses de te enfilant-se per la llinda de la porta

i les teues cametes camí amunt de la tanca

fugint de la mainada

i els genis benèvols de la nit botant a sobre teu

amb fils de contes

teixidors infatigables

bé que ho saps

de Les mil i una nits

 

Ho vas recordant ja tot?

 

III

I recordes quan vaig seure

finalment al teu costat?

I que et preguntava?

I que em contestaves encara innocent

a cops de mà sobre el paper?

a cops d´ulls deshabitats?

 

Recordes

quan vaig descansar dels mots

sobre la solitud dels teus llavis?

Sempre viatgers remots de la còlera

sempre fustigant la por

sempre bandejant caravanes per curses de bogeria

 

I que en la nit els meus dits liquaren el desassossec del teu cos?

I que entre els meus malucs tombares tota la pena?

Ho recordes?

 

I que també en la nit vaig ensumar en la teua pell

la pell de tots els exiliats?

I en el desordre de les teues llàgrimes

les llàgrimes de tots els exiliats?

I en l´escuma del teu rostre el rostre

de tots els exiliats?

I que mentre dormies vaig polsar la teua orografia

ja refeta?

Ho recordes tot?

 

 IV

Et deixe mots amics sense fronteres

mots d´estrangera com tu

forastera del teu poble

foraster tu del meu poble

dugues-los als teus

dugues-los al teu país

a les seues brises blaves

a les seues pedres negres

als seus lliris

 

Al seu desert que sempre t´acompanya

al desert que compartim tots els exiliats

els uns dels altres

al desert definitiu

al que buidarà a cops de sorra la memòria infidel del món

 

Pepa Úbeda

La meua frontera

Editorial Columna, 2010

Més sobre l’autora, ací

[EL BES DELS MORTS...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

3

 

El bes dels morts retorna a visitar-me

cada vegada que una branca es mou

al jardí astut de la memòria vella.

No és el record que em bressa i em despulla

l sentiment amb què conec la vida.

No és pas tampoc la brisa que remou

fulles perdudes, càntics oblidats,

perquè tot bes va sempre a la deriva.

El bes dels morts em torna soledats

on sempre més seré l’esclau del viure.

 

Josep Planaspachs

Llibre gris

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

[DE SOBTE, UN PESSIC...]

(Imatge pròpia)

De sobte, un pessic d'aquella antiga elegia

m'ha assaltat a la memòria i he recordat

que sobre ella encara planegen els nostres dubtes

que no han estat resolts ni sé si ho estaran mai.

El futur el podíem intuir molt incert

i amb aquesta boira encara es veu massa difús.

Esperarem, decidirem amb els primers rajos.

Manel Hurtado

Dietari, els anys viscuts a la intempèrie

Onada Edicions, 2025

Més sobre l'autor, ací

CAMPO DE' FIORI

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Campo de’ Fiori

 

La llum del sol i la claror de l’aigua

desvetllen l’esperança d’aquest nou dia

que s’obre majestuós

—pètals de llum sobre un mar de pedra—

com una plaça d’àmplies proporcions

o com un camp de saba, de sang i temps

que batega com el secret atzar dels amants.

Una olor verda ascendeix des de la terra

i travessa les cuirasses de les lloses

per posar-se als llavis que pronuncien

les justes paraules; les necessàries

perquè aquest matí quedi per sempre

cosit als pergamins de la memòria

i als miralls invertits de la retina.

Els colors reparteixen pinzellades de llum

en grapats de foc, de flames

que perdran l’encesa tenacitat de ses cendres

als abeuradors d’una aigua adormida.

Però aquest matí, encara,

aquests pètals rivalitzen en bellesa

amb la dona que mira cap a mi i em somriu

amb la llum del sol i la claror de l’aigua

cercant els arcs primaverals dels seus llavis.

 

José Luis García Herrera

Quadern de Roma

Pagès editors, 2025

 Més sobre l’autor, ací

EVA, DES DEL DESHÀBITAT

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EVA, DES DEL DESHÀBITAT

 

ja no me’n queden pas, d’absències

MANEL MARÍ

 

Soc

        allò que callo.

 

Memòria insatisfeta que ja no

troba el bes dels bàlsams i no obstant

persisteix a cercar-lo com qui planta  

                 cara a la mort.

 

Viure va ser desmentir el deshàbitat.  

Temptar el mot com qui tempta la pell.

I ara què, si ja no diu el mot

                 l’olor de farigola?

 

A penes soc allò que callo en dir-t’ho.

De mi a tu un silenci transhumant.

No la paraula: és ara el teu silenci

                 el que genera espais.

 

                 Un aquí nou

quan el silenci meu sabrà trobar

                 el teu silenci

des d’on caldrà provar de rediviure.

 

Per a Eva Llorenç Celades

Maria Josep Escrivà

L'alegria de l'oblit

Edicions 62, 2025

Més sobre l'autora, ací

EXILIS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EXILIS

La lluna és la meva mare. No és tan dolça com Maria.

Sylvia Plath

 

Hi ha mots que són exilis, llums molt fredes.

Hi ha tants buits infinits que són roents

i ens tornen ombres.

Quan la tendresa corca la memòria,

tots els records reposen

en espais desvalguts.

I amb tot, faig poms de flors del desconsol:

                         Sempre has estat com jo volia

 

Carme Cruelles Rosales

Caldrà la pluja

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autora, ací

[EL GEL EN LA MIRADA]

(Detall del "Tríptic de la passió" de l'obrador del Bosch)

El gel en la mirada. Cinc dits

de ràbia que acaricien l’estilet

suen sobre el cuir calent

de la beina i rellisquen sobre

                  l’eix cert de la mort.

I la nua gorja del que espera

en el sec desert de la ignomínia.

I el cos escapçat que jaurà

    sobre l’arena

                  desolada de la memòria.

Jesús Giron Araque

Tríptic de la passió

Trancatimos Editors, 2022

Més sobre mí, ací i ací

L’ÚLTIM SOPAR

 

(L'últim sopar. Leonardo da Vinci)

L’ÚLTIM SOPAR

 

És més fàcil recordar l’últim sopar

que els altres àpats. A Canà tot gira a l’entorn

de la gasiveria de l’amfitrió o d’un sommelier

inepte; i de la multitud de pans i peixos

no sabem si els van menjar crus

o qui va dur la llenya per fer-los a la brasa.

Del primer dinar al que tu vas faltar

recordo els plors i un xiscle d’animal ferit;

i el dia que em vaig llevar per esmorzar

i vaig descobrir que ella ja no hi era,

ni tan sols sé si vaig arribar a fer el cafè.

Però d’aquest sopar d’avui en tindré viva

una nafra a la memòria: som els de sempre,

la taula és vulgar, com ho són les menges,

ens importa més haver fet un darrer esforç

per salvar allò que ja ens hem resignat a perdre.

Hi havia vi i alguns hem demanat una cervesa,

una amanida de llegums i carn rostida,

i fruita —mandarines prou dolces—

per fer-nos pair allò que ens desespera:

el món i els anys inexpugnables

ens separen i alguns (ho sabem tots)

són a punt d’emprendre un viatge massa llarg

cap a un hort fosc ple d’oliveres.

 

Francesc Parcerisas

Branquillons

Edicions 96, 2023

Més sobre l’autor, ací