26 sense OVIDI

(Foto de David Pons)

HOMENATGE A TERESA

Com un record d'infantesa

Sempre recordaré
A la Teresa
Ballant el vals

Potser fou l'últim fet
Amb algú que estimés
Abans que un bombardeig
La tornés boja

Tots els xiquets la seguíem
I en un solar apartat
Ens instruíem
Al seu voltant

Mig descabellonada
Ens mostrava les cuixes
I ens donava lliçons
D'anatomia

Ella ens va dir d'on veníem
I que els reis de l'Orient
No existien
Ni llops ni esperits

Ens parlava de l'amor
Com la cosa més bonica
I preciosa
Sense pecats

Ens ensenyà a ballar
A cantar i a estimar
D'això ella era
La que més sabia

Amb una floreta al seu cap
I un mocador negre al coll
I faldes llargues
I un cigarret

Vas ser la riota dels grans
I la mestra més volguda
Dels infants

Ara de gran comprenc
Tot el que per tu sent
I et llence un homenatge
Als quatre vents

Com un record d'infantesa
Sempre et recordaré a tu
Teresa
Ballant el vals

25 SENSE OVIDI

      

         De mica en mica, per tant, la serenor que li calia. Amb la Neus al costat, que tot ho donava, i amb el treball, que continuava essent-li passió. podia afirmar, quan es posava a fer balanç que, "sobretot, he estat molt feliç". Li agradava la feina, i sabia que la feia bé. Des de bon començament que ho havia tingut clar: "si hi arribava, seria feliç". Res de laments ni de singlots: acabava de complir els cinquanta ("una putada com una casa de pagès", això sí), tenia una casa des d'on es veia el mar i el Tibidabo, tenia amics i algú per estimar. Era l'Ovidi, collons, fins a la mort.

Núria Cadenes

L'Ovidi

Eliseu Climent, editor, 2002

Més sobre l'autora, ací

23 SENSE OVIDI: NOSTÀLGIA D'OVIDI MONTLLOR

(Fotomuntatge propi)

NOSTÀLGIA D'OVIDI MONTLLOR

La poesia dóna per a poc  

si se la mira  

amb ulls calculadors i rapinyaires, 

tan a la moda.

La poesia, però, ho dóna tot

si qui la mira

ho fa amb els ulls

amb què miraves,

si qui la canta

ho fa amb la veu

amb què encenies,

de passió,

de pietat,

de tendresa,

la pell i el cor malalts de tanta nit.

¿Però així qui mira ara?

¿Qui canta així

la vida i el poema?

Fa deu anys que fa fosc i fa silenci. 

Marc Granell

Tard o d'hora

Ed. Denes, 2006

Més sobre l'autor, ací

22 sense OVIDI

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,
i amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd,
sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea,
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és pas per boig, ni per sentir-me estrany.
És per el dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quan m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteix: jo parle del meu temps,
estime el viure d'un colp ja per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.
Car no interessa, qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentre com jo no m'empasse la porga
d'aquells que creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte,
admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo, i no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Som els artistes: el cantant, el pallasso.

[Lletra de la cançó Autocrítica i crítica, que aparegué per primera volta al LP Bon vent i barca nova (1978)]

20 SENSE OVIDI

Hui fa 20 anys que Ovidi fa vacances. 

Au, adéu! Comence el meu comiat

a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!

Sí. Hui fa vint anys que Ovidi es va acomiadar de tots perquè se n’anava de vacances.

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!

Evidentment estem tots equivocats, pesem que Ovidi és mort però no, està de vacances. Al cap i a la fi morir és un mer acte fisiològic pel que Ovidi ja ha passat.
Li tocà nàixer ací, a la nostra terra i ell la va estimar com s’estima l’aire, com s’estima la vida.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabates Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

I tal vegada aquest amor no ha sigut correspost.

Tant com estime la terra, ai mare!

Visqué quasi d’incògnit, fidels als seus compromisos personals. Sense trair–se. Sense rebombori.

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,...

Compromés amb la seua opció política,...

Gairebé no comprenc per què la gent,
Quan em veia pel carrer em cridava: progressista!

... amb la pobresa, junt a la gent bona, la vida quotidiana, les il·lusions...

Arribarà el dematí
que el plor serà d’alegria.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

... la poesia.

Són paraules que, a la terra
va deixar el SENYOR.

I va marxar com va nàixer, senzillament.

Senzillament un dia
potser s’acabarà.
A partir d’aquell dia
no sé que passarà.

Es va acomiadar com va viure, senzillament.

Cuideu-vos molt. Besades.

Segurament voldria que el recordàrem així, senzillament.

Sense plors, ni sospirs.
Sense tristor als ulls.
Sense paraules buides.
Sense morir de pena.

19 SENSE OVIDI

Hui fa 19 anys que Ovidi fa vacances. Cada 10 març procure no oblidar, recordar la figura de l'artista, del poeta. Al primer any de publicació del meu blog li vaig retre homenatge i  feia una semblança d'Ovidi. El recupere hui i ací.

Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!

Sí. Hui fa dènou anys que Ovidi es va acomiadar de tots perquè se n’anava de vacances.

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!

Evidentment estem tots equivocats, pesem que Ovidi és mort però no, està de vacances. Al cap i a la fi morir és un mer acte fisiològic pel que Ovidi ja ha passat.
Li tocà nàixer ací, a la nostra terra i ell la va estimar com s’estima l’aire, com s’estima la vida.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabates Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

I tal vegada aquest amor no ha sigut correspost.

Tant com estime la terra, ai mare!

Visqué quasi d’incògnit, fidels als seus compromisos personals. Sense trair–se. Sense rebombori.

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,...

Compromés amb la seua opció política,...

Gairebé no comprenc per què la gent,
Quan em veia pel carrer em cridava: progressista!

... amb la pobresa, junt a la gent bona, la vida quotidiana, les il·lusions...

Arribarà el dematí
que el plor serà d’alegria.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

... la poesia.

Són paraules que, a la terra
va deixar el SENYOR.

I va marxar com va nàixer, senzillament.

Senzillament un dia
potser s’acabarà.
A partir d’aquell dia
no sé que passarà.

Es va acomiadar com va viure, senzillament.

Cuideu-vos molt. Besades.

Segurament voldria que el recordàrem així, senzillament.

Sense plors, ni sospirs.
Sense tristor als ulls.
Sense paraules buides.
Sense morir de pena.

18 SENSE OVIDI

Hui fa 18 anys que Ovidi fa vacances. Des del primer any de la publicació del meu blog el recorde tots els anys. Va començar com a un homenatge pels 15 anys de la seua mort (xifres propícies per a homenatges com qualsevol altres). Després vaig pensar que 16, 17, 18... anys també en són xifres acceptables per al record i així estic fent-ho. Cada 10 març procure no oblidar, recordar la figura de l'artista, del poeta. 

Al primer homenatge feia una semblança d'Ovidi. Ací  podeu trobar-la.

.
Ones que vénen.

mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!

Verd el cel i fresc l'estiu.
Jove el gran i cec l'altiu.
Una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l'amor.
Mils d'amor senten l'enyor.
Un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!

Plou de baix i ens mulla el cap.
Juga i guanya qui menys sap.
El cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!

La raó és un moble vell.
Manar vol dir: Un martell!
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!

Cinc i cinc, mai no en fan deu.
Una església et marca un preu.
Un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!

Plora, plora, no hi ha draps!
Beu i canta i trenca els plats!
L'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!

Què més puc cantar-vos ja?,
si la festa no té pa!
El meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!

La tristesa guanya el cant.
L'esperança és un infant.
Llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen.
mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riure que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!

Tot esperant Ulisses del seu disc 4.02.42, publicat l'any 1980

17 SENSE OVIDI

Han passat 17 anys des que Ovidi ens va deixar. Vacances llargues. Ara tindria 70 anys. Com haguera evolucionat la seua música? I ell? Que faria? Sempre podem imaginar que és entre nosaltres, que ha tornat de vacances. 

Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

16 SENSE OVIDI

En unes hores farà 16 anys de la mort d'Ovidi Montllor. Alguns el recordaran per la seua música, altres per la seua participació al cinema, altres pel seu amor al teatre, altres per la seua poesia... jo vull recordar la persona compromesa amb la vida.

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,
i amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd,
sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea,
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és pas per boig, ni per sentir-me estrany.
És per el dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quan m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteix: jo parle del meu temps,
estime el viure d'un colp ja per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.
Car no interessa, qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentre com jo no m'empasse la porga
d'aquells que creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte,
admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo, i no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

 Som els artistes: el cantant, el pallasso.

Autocrítica i crítica de Bon vent i barca nova (1978)

----
(Al meu blog podeu trobar algunes entrades dedicades a Ovidi i a la seua obra a la barra de la dreta, a la secció ETIQUETES)

OVIDI I EL COMPROMÍS SOCIAL

Ovidi destacà pel seu compromís social. Cançons com “La fàbrica Paulac”, “Cançó de llaurador”, “La fera ferotge”, ” Va com va”, “La samarreta”, “Als nous amos” i altres moltes en són exemple. A “Carta a casa” el seu compromís és amb l’emigració.

Carta a casa

Estimada Antònia :

T'escric des d'ací,

molt lluny de casa.

La pluja va mullant

els vidres bruts

del bar estrany

on ara em trobe
esperant un got de vi
i un poc d'engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l'engany.
I m'ompliré tot d'ell
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T'he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment,
paciència, tot arriba.
Me n'he guardat uns quants,
per comprar-me un abric.
L'hivern, sense el teu cos,
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte,
trobaré casa,
i vindreu tu i la nena.
El company del meu “cuarto”
ha estat malalt,
la grip, coses d'ara,
ja saps, l'hivern
Fa més d'una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L'any que ve, potser,
tindrem un cotxe,
qui ho havia de dir!
I escola per la nena,
sense pagar,
i diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps...
lluny de casa:
allò que no s'oblida
ni tan sols amb el vi,
aquell que tinc jo ara,
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.

Escriu-me més sovint.

Ací (http://www.goear.com/listen/dfad759/carta-a-casa-ovidi-montllor) es pot escoltar la cançó.

OVIDI I ELS POETES

Entre les adaptacions de poemes fetes per l'Ovidi vull destacar la que per a mi potser siga la més aconseguida: "Els amants" de Vicent Andrés Estellés. El poema té una gran força expressiva que és potenciada per la declamació d'Ovidi, les guitarres de Rafael Rico i Toti Soler i la música popular valenciana.

ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
                                        Vicent Andrés Estellés

OVIDI DES-CONEGUT

El llibre "l'Ovidi" de Núria Cadenas, publicat per 3i4 a l'any 2002 és un bon punt de partida per a conéixer la "vida i obra" del polifacètic Ovidi Montllor. Al llarg de deu capítols ens presenta l'Ovidi que va fer teatre, el que va cantar, l'actor, el poeta... Aquests versos es troben al capítol "Ovidi des-conegut", l'Ovidi poeta:

Assegut en un extrem de la corcada taula,
menge raves eixuts i bec vi sec.
Parle tot sol. Ningú no em talla la paraula,
i espere l'arribada del moment.

Les finestres obertes, sol a la cambra,

sento el soroll de gent al carrer.

No em sent ningú.

Passe comptes a la meua existència.

No em guarde res.

Prou o més? Heu-vos ací la tortura.

No sé què fer. Sempre igual!

Ha passat un dia més.