MARINHA

 

(Imatge pròpia)

Marinha

 

Ditosos a quem acena

Um llemço de despedida!

São felizes: têm pena...

Eu sofro sem pena la vida.

 

Doo-me até onde penso,

E a dor é já de pensar,

Órfão de um sonho suspeso

Pela maré a vazar...

 

E sobre até mim, já farto

De improfícuas agonias,

No cais de onde nunca parto,

A maresia dos dias.

 

---

 

Marina

 

¡Dichosos a quienes gestea

Un pañuelo de despedida!

Son felices: tienen pena...

Yo sufro sin pena la vida.

 

Me duelo hasta donde pienso,

Y ya el dolor es de pensar,

Huérfano de un sueño suspenso

Por la marea al bajar...

 

Y sube hasta mi, ya harto

De estériles agonías,

En el muelle del que nunca parto,

La marejada de los días.

 

---

 

Marina

 

Beneïts a qui saluden

Un mocador de comiat!

Són feliços: senten pena...

Patesc la vida sense pena.

 

Em faig mal tant com puc pensar,

I el dolor és ja de pensar,

Orfe d’un somni suspés

Per la marea que retrocedeix...

 

I puja fins a mi, ja cansat

D’agonies infructuoses,

Al moll del qual mai no partesc,

La maror dels dies.

 

Fernando Pessoa

Antología primera (edició portugués-castellà)

Shantarin, 2025

Més sobre l’autor, ací

 

[Traducció al castellà de María Matta]

 

[Traducció meua al valencià]

LA VIDA EN ROMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La vida a Roma

et rien de Rome en Rome n’aperçois

Joachim du Bellay

 

La depressió seria tornar a Roma

i no trobar la Roma que hi vam viure.

Amic, la depressió seria Roma

sense Roma: carrers i places. Lliure

d’amor, podré jurar-te que hi ha Roma

més enllà de nosaltres, que vam viure

un somni, i que es repetirà: que Roma

és més que tu i que jo, que Roma és lliure

d’estimar-nos quan calgui, i visca Roma!

Potser hi serem feliços. Ens cal viure

per saber-ho, i passar un estiu a Roma,

i això no ho dic pas jo, ho diu algú lliure

que és més que tu i que jo. Que parli Roma

per nosaltres, amic, i intentem viure,

i algun dia, potser, viurem a Roma.

Adrià Targa Ramos

Acròpolis

Godall Edicions, 2024

Més sobre l'autor, ací

ASSEGUTS A LA FRESCA

 

(Fotografia de Fernando Sánchez de Castro)

Asseguts a la fresca

 

De fons “These Memories” de Hollow Coves.

 

Encara sents l’eco del xut de l’òliba

que ens esguardava des del teulat, les nits

adolescents, asseguts a la fresca.

 

Encara veus la plaga de llagostes

com se’ns arrapen als cabells i a la cara

sota la llum dels pocs fanals encesos.

 

Encara pots reviure aquelles hores

al voltant del portal del ferrador

en què et delies de seure cara

a cara amb la xiqueta del poble del Portell,

i us esguardàveu tan delicadament

com si us freguéssiu la flor de cotó en pèl

de dalt a baix per les ninetes fosques.

 

Les nits d’agost enganyàvem el temps

i la felicitat era tan dolça

com el nadó de llet que s’adormia

al mugró de sa mare.

 

Desembre de 2019

Josep Borrell

Retorn a l'alba. Diari d'un aprenent d'ocell (2019-2023)

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autor, ací

NUEVA VISIÓN / NOVA VISIÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Nueva visión

 

Soy la libertad de mi madre

que se ha gastado el cuerpo por ser

la de mi abuela.

 

Soy su felicidad, (si la felicidad se encierra en un hijo)

soy sus ojos que le enseñan una nueva visión de la vida

soy la introductora perfecta entre el sol y ella

soy su espera de libertad

soy la que descifra su energía

una semilla que creció y da fruto

soy su actualidad en una selva de carros

soy la que le pinta un pájaro entre las cejas

y la manda a volar.

 

---

 

Nova visió

 

Soc la llibertat de la meva mare

que s'ha gastat el cos per ser

la de la meva àvia.

 

Soc la seva felicitat (si la felicitat es tanca en un fill)

soc els seus ulls que li ensenyen una nova visió de la vida

soc la introductora perfecta entre el sol i ella

soc la seva espera de llibertat

soc la que desxifra la seva energia

una llavor que va créixer i dona fruit

soc la seva actualitat en una selva de cotxes

soc la que li pinta un ocell entre les celles

i l’envia a volar.

 

Susana Chávez Castillo

Primera tormenta

Canal Press, 2020

Més sobre l’autora, ací

[Traducció al català feta per mi]

ESCÀPOLA MEMÒRIA

Aquesta és una de les meues contribucions al projecte Poetes & Cia que es va presentar a La Vall d’Uixó el dia 7 de novembre passat. El projecte consistia a traure de l’oblit petits objectes trobats a la platja per Nel·lo Navarro, el coordinador, després un fotògraf feia una interpretació particular i finalment un escriptor el completava amb un poema o un text. El projecte conté 38 treballs i ha estat editat per Trencatimons Editors amb el patrocini de l’ajuntament de La Vall d’Uixó. La primera imatge conté la troballa i la segona la interpretació fotogràfica de Xavier Mariner. Jo hi vaig aportar aquest poema.

ESCÀPOLA MEMÒRIA

 

Vius feixugament els passos

i en el record proves de ser feliç.

De temps en temps,

evoques aquella ànima de xiquet.

              I et fa somriure.

Passes la nit en clar.

Amb l’alé curt, per un paisatge desolat,

cavalques molt de temps per la memòria

                        sobre un cavall roig.

Ara, però, tot t’és un santuari de torniols de vents

adusts que han atiat les forces de l’oblit.

Desenganya’t: la memòria

            és una mina abandonada

de la qui ja has tret tot l’or

però que te l’han robat els rapinyaires del temps.

Jesús Giron Araque

Dins de Plogging

Trencatimons Editors, 2020

BON ANY 2020!!!

UN LLEÓ SEMBLA UN LLEÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

UN LLEÓ SEMBLA UN LLEÓ

Un lleó sembla un lleó.
Una aranya sembla una aranya.
Però des del darrere dels ulls d’un home et pot estar mirant qualsevol.

M’han dit paraules 

que se m’han cargolat al coll i m’han serpentejat entre els cabells.
Sovint he semblat més feliç que no era.
Els somriures atrauen el verí de les serps.

Teresa Colom

On tot és vidre

Pagès Editors, 2009

Més sobre l'autora, ací

[Ací es pot veure a l'autora recitant el poema en català i en castellà]

[HOY DECIDO ENUNCIARME...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

HOY decido enunciarme

desde los relatos de la tierra dura

y los inviernos de piedra y cal

que no he vivido.

Hoy decido que yo

debería ser feliz

porque mi vestido fue blanco,

porque no vi partirse

cayados contra las higueras

ni me herí las manos con las vides.

Debería estar siendo feliz

porque yo sí sé quién es don Antonio

y leí sobre la tierra de mis padres

en los cuentos de Max Aub.

Porque yo sí soy maestra

aunque no haya vivido en Francia,

aunque conserve y disimule

el miedo ancestral

de los de abajo

a no saber nunca lo suficiente.

Será porque guardo

la memoria del frío en los huesos,

el recelo del agua en el pozo,

las palabras del hambre en las manos.

Y un temblor hondo que ata

cada vez que miro a mi madre

que también se llama María

y aún recuerda a qué edad

bajó del cerro.

Bibiana Collado Cabrera

El recelo del agua

Ediciones Rialp, 2016

Més sobre l'autora, ací

LA PLANETA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LA PLANETA

No vaig escollir el cosmos on nàixer,

tampoc la galàxia ni el planeta,

ni el continent ni l’època.

Ni la civilització ni la cultura,

ni la família ni els pares.

No vaig triar la classe social,

no em va preguntar ningú quants germans volia,

ni si en volia.

Tampoc no m’oferiren un cos a la carta:

raça, alçada, dimensions, colors.

No he triat sexe, ni preferències sexuals,

ni coeficient d’intel·ligència,

ni amics ni companys de treball

ni parelles per a l’amor,

ni de segur aquest poema.

No és per mi que no em seguirà nissaga.

Potser és el paisatge que hi afecta,

potser és la saba de la meua planeta.

Si no ho fóra, el goig i el dolor dependrien de mi,

dirien que sempre he estat lliure,

i diran que sóc l’únic responsable

de la meua felicitat.

Josep Micó Conejero

Pels ulls tremola la carn

Ed. Germania, 2013

Més sobre l'autor, ací

AMB TOTA LA RECANÇA FUTURA

(Imatge pròpia)

AMB TOTA LA RECANÇA FUTURA

Veles i barques, blaus i escuma,
esclats de sal, bandera blanca.
Al fons del silenci de la llum
uns lladrucs estamordits,
el vell magnolier vencent ponents
contra la dura terra.
La tarda és el sabor de canella dels teus llavis,
carícia de la brisa marinària,
la veu que beu la música del temps
i el periscopi atent d'una mirada
que busca la llum muda.
          A l'hora bruixa
naveguem tots els vaixells de l'instant
i la mar s'ompli d'imatges brillants
per a la pupil·la del pensament.

Tornen aquelles aus que hem vist passar
pausadament ram de les ones
a l'almadrava del temps.
Avars besem tota la llum que ens cau,
com imants de cristall, a les palpebres
i agafem ben fort la cua d'estel
d'un altre estiu que ja se'n va volant
i deixa ací la recança futura
dels indrets per on vam passar feliços.

Manel Rodríguez Castelló

Humus

Ed. Bromera, 1999

Més sobre l'autor, ací

TREMOLOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TREMOLOR

Tots els cossos duen, apariada,

la seva dissolució,

com la ment corrompuda en cent mil fraus,

els estómacs plens de rots i viandes

o els pèls, rullats i blancs,

del semaler adormit.

Hem envellit, plegats.

I ara el malson ens fibla abans de jeure.

Però aquí estimem el tràngol sinuós

i els finestrals que s’obren

cap a una conversa sol·lícita i austral:

els pits enfora, la gropa alçada

i la remor dels foscos rapinyaires

amb el te fumejant al capdavall.

Tal vegada –¿qui sap?–

en l’última alenada compartirem

aquesta decadència extrema;

i per tu ja no serà sobrer,

ni cínic,

parlar d’amor etern.

Oh, l’amour n’est rien s’il n’est pas de la folie,

digué l’enginyer a madame Chauchat.

Prou saps, però, que ells

–els de l’infern–

ens miraran de cua d’ull

tot invocant la norma

i el concordat poruc.

I que enllà, de nou,

colgada d’una neu concisa i resplendent,

sentiran la ira dels cecs abans de néixer.

Car la felicitat no és un do,

sinó un dret.

Per això ens odiem,

voluptuosament,

els uns als altres.

Lluís Calvo

Al ras

Perifèrics Edicions, 2007

Més sobre l'autor, ací 

SENSE TÍTOL I BASTANT BREU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sem título e bastante breve

tenho o olhar preso aos ângulos escuros da casa

tento descobrir um cruzar de linhas misteriosas, e com elas quero

construir um templo em forma de ilha

ou de mãos disponíveis para o amor.

na verdade, estou derrubado

sobre a mesa em fórmica suja duma taberna verde, não sei onde

procuro as aves recolhidas na tontura da noite

embriagado entrelaço os dedos

possuo os insectos duros como unhas dilacerando

os rostos brancos das casas abandonadas, à beira-mar.

dizem, que ao possuir tudo isto

poderia ter sido um homem feliz, que tem por defeito

interrogar-se acerca da melancolia das mãos

esta memoria lámina incansável

um cigarro

outro cigarro vai certamente acalmar-me

que sei eu sobre tempestades do sangue? e da água?

no fundo, só amo o lado escondido das ilhas

amanheço dolorosamente, escrevo aquilo que posso

estou imóvel, a luz atravessame como um sismo

hoje, vou correr à velocidade da minha solidão.

---

sense títol i bastant breu

tinc la mirada fixa en els angles foscos de la casa

intente descobrir un encreuament de línies misterioses, i amb elles vull

construir un temple amb forma d'illa

i de mans disponibles per a l'amor.

de fet, estic enderrocat

sobre la taula de bruta fòrmica d'una taverna verda, no sé on

cerque les aus reunides en el vertigen de la nit

ebri entrellace els dits

tinc els insectes durs com les ungles esquinçant

els rostres blancs de les cases abandonades al costat del mar.

diuen, que en tenint tot això

podria haver estat un home feliç, que té com a defecte

preguntar-se sobre la malenconia de les mans

aquesta memòria fulla implacable

una cigarreta                

una altra cigarreta definitivament em calmarà

què sé de les tempestes de la sang? i de l’aigua?

potser, només m'agrada el costat amagat de les illes

em lleve amb dolor, escric el que puc

estic immòbil, la llum em creua com un terratrémol.

hui, correré a la velocitat de la meua soledat.

Al Berto

Sem Título e Bastante Breve e Outros Poemas

Assírio e Alvim, 2009

Més sobre l'autor, ací

[Traducció del portugués feta per mi]

JUGANDO CON LOS COMETAS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

JUGANDO CON LOS COMETAS

                 Cuántas gentes corren tras la riqueza sin tomar reposo.
                 Toda la noche hacen sus cuentas, por el día galopan.
                 La vida pasan en un anhelo constante, lleno de fatigas.
                 No saben que sobre el techo de sus casas el cielo es azul.

                          Tai Fu Ku
                          (Siglo XIII) 

Nos aconsejó el Maestro: 
—Para saber cuál de vuestros conocidos es un hombre vulgar, 
dispuesto a todas las traiciones, 
                                                apto para lo más banal,
basta que le miréis a los ojos 
cuando entre en vuestra casa. 
Si solamente sabe alabar la extensión del huerto, 
del dinero que os producirá la cosecha, 
si contempla con envidia los árboles plantados en el jardín y no 
sabe pararse un instante
a escuchar el canto de los pájaros. 
O no adivina la felicidad que anida en vuestros hijos 
jugando con los cometas,
                                   id con sumo cuidado: 
éste es un hombre vulgar 
que os puede vender por un módico precio. 
Tan sólo sabe captar el exterior de las cosas, 
nunca la profundidad del corazón.

Miquel López Crespí

Grietas en el mármol

Ajuntament de València, 1994

Més sobre l'autor, ací