EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dona. Mostrar tots els missatges

dijous, 4 de setembre del 2025

FRESC

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fresc

 

Si em fóra dat d’escriure com escriuen

les poetes, ho faria amb els colors

exuberants i xops de la vesprada

que em regalima, a tall de vena oberta,

cuixes avall, fins als turmells i més

avall encara.

                         Sobrevisc com puc,

i una nit rere l’altra, amb la cadència

constant i lúbrica d’una ungla esmussa,

rosego el guix que em revesteix

de cap a peus i enalteixo la dona

primigènia, que duu tot un món,

ben assegut, damunt dels seus malucs.

 

Eva Baltasar

Atàviques feres

Cossetània Edicions, 2009

Més sobre l’autora, ací

dijous, 29 d’agost del 2024

[SOBRE SU PECHO MUERTO... / SOBRE EL SEU PIT MORT...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sobre su pecho muerto, la mujer

pinta una gran ventana para el aire.

El corazón, en su áspera alegría,

asoma al sur su sala octogonal

por el hueco del seno que extirparon

la enfermedad, la mano, el bisturí.

Sobre su pecho muerto, la mujer

raspa cualquier recuerdo doloroso

y colorea el soplo y el zumbido

del arrebato rojo de quedarse.

El hospital se borra en su blancura,

esa sala de espera es no lugar,

la habitación sin lágrimas ni olivos

es también no lugar, los lavatorios

y ascensores que nunca se detienen,

el pasillo alargado como el miedo

de biopsia en biopsia es no lugar.

La madre le cosió dos grandes senos

con hilo destrenzado del cordón

que la anudaba al tiempo y sus asomos.

Ahora un médico serio, preocupado

descose uno de ellos, lo retira

en silencio, y la extensa cicatriz

que corre por el tórax como el frío

abrasa los paisajes de la tundra.

Pero sobre su pecho, la mujer

sombrea un árbol negro, transversal

por la ira de perderse en el otoño.

También nubes y niños anhelantes

en su transpiración y su ajetreo

para mojar la tarde y las palabras.

El viento que entra en tromba la despeina

y su risa es un pájaro veloz.

 ---

Sobre el pit mort, la dona

pinta una gran finestra per a l’aire.

El cor, en la seua aspra alegria,

trau el cap al sud la seua sala octogonal

pel buit del si que extirparen

la malaltia, la mà, el bisturí.

Sobre el pit mort, la dona

raspa qualsevol record dolorós

i pinta el bufit i el brunzit

del rampell roig de quedar-se.

L'hospital s'esborra en la blancor,

aquesta sala d'espera és no lloc,

l'habitació sense llàgrimes ni oliveres

és també no lloc, els lavatoris

i ascensors que mai s'aturen,

el passadís allargat com la por

de biòpsia en biòpsia és no lloc.

La mare li va cosir dos grans pits

amb fil destrenat del cordó

que li nuava al temps i a les seues sospites.

Ara un metge seriós, preocupat

descús un d'ells, el retira

en silenci, i l'extensa cicatriu

que corre pel tòrax com el fred

abrasa els paisatges de la tundra.

Però sobre el pit, la dona

ombreja un arbre negre, transversal

per la ira de perdre's a la tardor.

També núvols i xiquets anhelants

en la seua transpiració i el seu tràfec

per banyar la tarda i les paraules.

El vent que entra en tromba la despentina

i el seu riure és un ocell veloç.

 

María Ángeles Pérez López

Atavío i puñal

Olifante Ediciones de Poesia, 2012

Més sobre l’autora, ací


[Traducció meua al valencià]

dijous, 5 d’octubre del 2023

[NOBLE PELL DE BLAT...]

(Imatge pròpia)

Daurades, immenses copules.

Jim Monison

 

Noble pell de blat mòlt i de sargantanes dòcils,

senyora dels epitelis i la sensualitat:

vine a informar-te amb diligència

que encara no ben bé si saber-te

dona o sal bípeda.

És demanar massa un poc de la glòria

del teu temps?

Vull edificar-te tota càlida per dins

i fer-te de fulles noves i de pètals,

arrecerat dins la malenconia verda

de la natura santa.

Gran Dama en Pèl, vestida

amb els humors de l'aire,

gastes el gruix tendre d'una orquídia

i la delicades d'una gran muntanya

on sóc el bus en cerca

dels límits de la tipografia.

Ara escric el teu nom sense lletres

mentre em bec

un te de tinta simpàtica.

Tens raó tu.

 

Joan Garí

Poema d'amor en dos temps

Ed. 7 i mig, 1999

Més sobre l'autor, ací   

divendres, 5 de febrer del 2021

CORPS PERDU / COS PERDUT

(Imatge presa d'ací)
CORPS PEDU


El vent souffle en tempête.

La femme dans sa chambre secrète

couchée sur son lit de froid

veut croire qu'il cherche à entrer

arracher le toit

la renverser dans sa bourrasque.

Elle ouvre la fenêtre

pour lui livrer passage

mais c'est elle qui s'envole

dans les nuages

avec de la pluie sur le visage. 

 ---

El vent bufa en una tempesta.

La dona a la seua habitació secreta

estesa al seu llit fred

creu que intenta entrar

arrancar el sostre

pertorbar-la amb el seu revolt.

Obri la finestra

per donar-li pas

però és ella qui s’envola

cap als núvols

amb pluja a la cara.


Nicole Laurent-Catrice

Corps perdu

Atelier Tugdual, 2001

Més sobre l’autora, ací


[Traducció pròpia]

dimecres, 29 de juliol del 2020

POEMA AMB DATA CXII: 29 DE JULIOL II

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

29 de juliol II

de les vores del pou ple
en surten parets opaques
que fan creure a una dona
que beu ella sola.
entre paret i paret,
agenollada, només
veu el reflex movedís
del seu rostre en l’aigua.
i beu convençuda que
la seva única xuclada és
la que va buidant el pou.
a la fi quan cau pot veure
amorrades altres dones
abeuradores, tan sols
des de ben al fons.
perquè de totes és ella
l’única que no ha sabut
mantenir-se fora
del pou.


Anna Gas
Crossa d’aigua
Editorial Fonoll, 2017
Més sobre l'autora, ací

dilluns, 27 de juliol del 2020

LA MEMÒRIA I EL MAR


(Imatge pròpia)

LA MEMÒRIA I EL MAR
A Irene i a la memòria de Jordi

I ara la mar i el mar... Jove he sortit a veure’ls:
submisa als meus turmells, que primer toca amb llavis
de viva fredor blava i després amb flors blanques;
orgullós d’antics ferros, veloç d’anells perduts,
cercant els hipocamps amb llargs fuets solars...
Jove he sortit a veure l’ampla estrofa marina,
oh jove la meva ànima sense pes de campana
i amb la darrera puja escrita amb cicatrius!
Canto metamorfosis. Xiscla, gavina! Enterro
a la sorra daurada la meva copa d’ombra.

Em segueixes esvelta de la pluja dels anys,
dona que cures d’home l’home de focs diversos
portant-li la gran pau de l’olorosa fusta,
pujant vers els seus ulls la son plana de l’oli,
posant a les balances el vil·là del somrís...

Vine, amor espigada, a compartir l’octubre!

Agustí Bartra
Els himnes (a cura de D. Sam Abrams)
Ed. Proa, 2020
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 28 d’abril del 2020

REMEMORATIO

(Imatge presa d'ací)
III.- REMEMORATIO

Recorde el vol encés de les nits voluptuoses.
I el xiulit dels combois que passaven
per la via de l'odi.
I el vellet del cantó.
I el gos de la casa del costat.
I els pins que semblaven cantar epitalamis.
I el seu cos que, anhelant, tremolava.
I el meu cos famolenc de cintures.
I l'alé de tots dos entre el silenci.
Punt.

Jaume Bru i Vidal
Carpeta final (Homenatge a Ausiàs March i Roís de Corella)
dins d'Antologia poètica.
Consell Valencià de Cultura, 1999
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 4 de desembre del 2018

PLANXA DE CALIU

(Imatge d'Adela Fonts prea d'ací)
PLANXA DE CALIU

Ella dibuixa un plec i repassa records,
esmena, incandescent, els descosits
d'una ombriva escala de grisos.

La infància està tenyida de negre,
tacada i somorta la pubertat
amb el ball de l'oli dels cresols
i la terra seca dels bancals,
emmidonats a l'aixovar els llençols de cotó, 
els maneguins grisos i els davantals negres
embasten el cos a l'ànima, 
fins descosir el fil que nuga
el ferro a les brases i el caliu a les mans.

Ella embolca els dies treballats
a la vora del bres i de l'aixada
al bell raig, els tres colors fonamentals,
enlluernen les seues abraçades
de cendra i de brasa,
fins estendre una bugada lluminosa,
ventada
a l'abric d'un arc iris perfecte. 


Reis Lliberós Monfort
Na Jordina - Poemes 2018
Editat per Adona't
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 11 d’abril del 2018

UNA MUJER ESCRIBE ESTE POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
UNA MUJER ESCRIBE ESTE POEMA

Una mujer escribe este poema
donde puede
a cualquier hora de un día que no importa
en el siglo de la avitaminosis
y la cosmonáutica
tristeza deseo no sabe qué
esperando la bayoneta o el obús
una mujer escribe este poema
sin atributos
a desvergüenza y dentellada
fogosa inalterable arrepentida pudriéndose
caemos por turno frente a las estrellas
todos tenemos que morir
no hay nada más ilustre que la sangre
una mujer escribe este poema
qué estúpida la línea que divide sol de sombra
el crepúsculo pasa
acumulándose al final de las azoteas
supimos de pronto de una trombosis coronaria
existes soledad
sonó una bomba
vean si se han roto los lentes de contacto
una mujer escribe este poema
separa quince pesos para el alquiler
mi amigo viejo
se desprende del mediodía por la próstata
bailamos
sigue la preparación combativa
no pasarán
una mujer escribe este poema
como quien ha perdido el tiempo para siempre
creo en el corazón de Denise Darval
hemos ganado porque morimos muchas veces
parece que tengo un derrame de sinovia
no hay tiempo para la poesía
de veras que los frijoles
se han demorado en hervir
te juro que mañana presentaré el divorcio
una mujer escribe este poema
cómo hay fantasmas a las siete en mi pecho
entablillé una rama a la areca que está triste
mamá tú no sabes la falta que me, haces
si suena la alarma aérea
recojan a los niños que duermen en la cuna
voy a guardar este retrato del Che
como calló el canario traje un tenor a casa
una mujer escribe este poema
cargada de ultimátum
de pólvora
de rimmel
verde contemporánea lela
entre el uranio
y
el cobalto
trébol de la esperanza
convaleciente de amor
tramposa hasta el éxtasis
tonta como balada
neurótica
metiendo sueños en una alcancía
ninfa del trauma
novia de los cuchillos
jugando a no perder la luz en el último tute
una mujer escribe este poema.

Carilda Oliver Labra
Una mujer escribe
Ediciones Matanzas, 2012
Més sobre l'autora, ací

[Ací es pot escoltar el poema dit per l'autora]

dimarts, 27 de febrer del 2018

TRÍPTIC DE LES DONES ASSASSINADES

Aquesta és la meua col·laboració literària en el llibre de la falla "La Marina" del Port de Sagunt. Em proposaren un escrit sobre algun fet ocorregut l'any 2002. Jo em vaig fixar en l'assassinat d'una dona ocorregut el 8 de gener. A més a més vaig trobar una altra notícia publicada el 12 de març de 1902, cent anys enrere, pràcticament idèntica. La lluita, encara.
(Imatge treta del llibre de la falla)
TRÍPTIC DE LES DONES ASSASSINADES

Maria Ferrer Estellés, filla del difunt Rafael Ferrer i Bigné, un dels fundadors de LAS PROVINCIAS, va ser assassinada a la porta de casa seua, al carrer Roters, per Antonio Ramírez i Terol, jove estudiant que la pretenia i fill de l'advocat i exregidor Manuel Ramírez i Benítez. Estava irat i embogit perquè aquella senyoreta havia trencat les relacions que amb ella sostenia. Li va clavar una punyalada al cor i immediatament es va disparar un tret de revòlver al cap, de manera que tots dos van morir.

Notícia apareguda a Las Provincias el 12/03/1902
  
Ana Guadamuro va ser assassinada per la seua parella, Francisco Fernández de 21 anys, amb una arma blanca perquè aquesta havia decidit trencar la relació; posteriorment se suïcidà.

Notícia apareguda a l’ABC el 08/01/2002

1.    Introit
      El diari porta quimeres, com sempre.
Cent anys d’un silenci metàl·lic.
Res de nou. La claror continua anunciant
somriures de nacre morts.
Res de nou i tot per fer. Encara.
      Encara el mateix passar i el mateix morir.
Res de nou.
Res de nou i crits i sang. I llunes roges, i vides deshabitades,
i cossos per amortallar.
      I somnis corglaçats per silencis amagats.
      I ulls que es clouen sobre lloses fredes.
Encara...
     
2. Lamentació
El món està mirant-te, dona de crit absent.
Mireu, mireu. El cel s’esquerda, l’abisme s’esquerda.
Mireu com s’habiten les nits de trets covards
   que amaguen els crits desolats d’infants esporuguits.
Mireu com s’habiten els dies de fils esdentegats de navalles
   que esventren dignitats i esperances.
Mireu si el dol i l’angoixa us ho permet
    la tibantor de la paraula no dita,
    sacsada en nàixer en la gola subjugada.
Mireu, desfermada i rebel, la mirada arrabassada
    de l’alba que contempla els cossos inerts.

Vegeu com s’escapa la llum dels ulls de tant dolor acumulat.
Vegeu com emmudeixen d’anònims, rostres desencaixats.
Vegeu com l’aigua de la pluja llava l’horror
    i el vessa per clavegueres i canonades.

En va l’aire demana aire.
En va la mar demana aigua.
En va la certitud demana certituds.

Mireu. Mireu. La terra s’esquerda. La llum s’esquerda.
El món està mirant-te, dona de penúria habitada.

3. Prec
No mai la sal ni el fel.
No mai la destrucció de roses germinades.
No mai l’exculpació de l’horror.
No mai el sotmetiment a la culpa assignada.
No mai la violació de cap jardí ni el seu dolor.
No mai la tirania de les mans infames.
No mai al silenci miserable i el seu esclavatge.

Que tots els morats i violats s’enlairen.
Que totes les llums il·luminen la fal·làcia
perquè la seua faç, sempre carn oberta i desfigurada,
                                siga reconeguda per tots.
Que de totes les nits sangonoses broten albes perdurables.

Tant de bo la paraula habite el crit;
    els somnis, la sang humiliada
    i les aigües encalmades, la pell del món.

Tant de bo la vida de la vida
                   siga fidel a ella mateixa.

Jesús Giron Araque
Llibre de la falla "La Marina" del Port de Sagunt, 2018