EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Videopoema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Videopoema. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de juny del 2012

POEMA AMB DATA (X): CATORZE DE JUNHO

Aquest poema ja va ser publicat al blog el 25 d'agost de 2011 quan encara no havia començat la col·lecció de poemes amb data. Hui, 14 de juny, torne a recuperar-lo.


(Videopoema fet per mi a partir d'imatges pròpies i preses d'internet. La veu és de José Saramago que recita el seu poema en castellà; forma part del disc En esta esquina del tiempo de Luís Pastor)

Cerremos esta porta.
Devagar, devagar, as roupas caiam
Como de si mesmos se despiam deuses,
E nós o somos, por tão humanos sermos.
E quanto nos foi dado: nada.
Não digamos palavras, suspiremos apenas
Porque o tempo nos olha.
Alguém terá criado antes de ti o sol,
E a lua, e o cometa, o negro espaço,
As estrelas infinitas.
Se juntos, que faremos?
O mundo seja,
Como um barco no mar, ou pão na mesa,
Ou rumoroso leito.
Não se afastou o tempo. Assiste e quer.
E já pergunta o seu olhar agudo
À primeira palavra que dizemos:
Tudo.
CATORZE DE JUNY

Tanquem aquesta porta.
Lentes, lentament, que caiguen les nostres robes
Com de sí mateixos es desnuarien déus.
I nosaltres el som, encara que humans.
Res ens ha estat donat.
No parlem doncs, només sospirem
Perquè el temps ens mira.
Algú  haurà creat abans de tu el sol,
I la lluna, i el cometa, l’espai negre,
Les estrelles infinites.
Ara junts, què farem? Siga el món
Com vaixell al mar, o pa a taula,
O el remorós llit.
No s’allunyà el temps, no se’n va anar. Assisteix i vol.
La seua mirada aguda ja era una pregunta
A la primera paraula que diem:
Tot.
José Saramago
Poesía completa
Alfaguara
(Traducció feta per mi a partir de l'original i de la traducció al castellà d'Ángel Campos Pámpano)

dijous, 25 d’agost del 2011

CATORZE DE JUNHO


(Videopoema fet per mi a partir d'imatges pròpies i preses d'internet. La veu és de José Saramago que recita el seu poema en castellà; forma part del disc En esta esquina del tiempo de Luís Pastor)

Cerremos esta porta.
Devagar, devagar, as roupas caiam
Como de si mesmos se despiam deuses,
E nós o somos, por tão humanos sermos.
E quanto nos foi dado: nada.
Não digamos palavras, suspiremos apenas
Porque o tempo nos olha.
Alguém terá criado antes de ti o sol,
E a lua, e o cometa, o negro espaço,
As estrelas infinitas.
Se juntos, que faremos?
O mundo seja,
Como um barco no mar, ou pão na mesa,
Ou rumoroso leito.
Não se afastou o tempo. Assiste e quer.
E já pergunta o seu olhar agudo
À primeira palavra que dizemos:
Tudo.
CATOZE DE JUNY

Tanquem aquesta porta.
Lentes, lentament, que caiguen les nostres robes
Com de sí mateixos es desnuarien déus.
I nosaltres el som, encara que humans.
Res ens ha estat donat.
No parlem doncs, només sospirem
Perquè el temps ens mira.
Algú  haurà creat abans de tu el sol,
I la lluna, i el cometa, l’espai negre,
Les estrelles infinites.
Ara junts, què farem? Siga el món
Com vaixell al mar, o pa a taula,
O el remorós llit.
No s’allunyà el temps, no se’n va anar. Assisteix i vol.
La seua mirada aguda ja era una pregunta
A la primera paraula que diem:
Tot.
José Saramago
Poesía completa
Alfaguara
(Traducció meua a partir de l'original i de la traducció al castellà de Ángel Campos Pámpano)

dilluns, 30 d’agost del 2010

MÀRIUS TORRES


Aquesta és l'aportació de "El cau de Calpurni" a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres. És un "videopoema" fet per mi sobre el poema "Molt lluny d'aquí".

MOLT LLUNY D’AQUÍ

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.