EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cant. Mostrar tots els missatges

divendres, 16 de maig del 2025

[UN CRIT COM UN CANT...]


(El devallament. Rogier van der Weyden. Museu del Padro)

Un crit com un cant com una esquerda

un volcà als llavis     ofec nucli caníbal

en la nit     monstruosa

 

La llum li tocava la carn      estava pàl·lid

amb la sang estancada a les mans per la gravetat

estasi que s’apropia     de la forma

 

El seu cos és difícil

perquè és un cos      alliberat

 

Ets un posseït un panteix clavat a la mort

veig el camí soc la filla la mare

l’esposa coronada deessa    fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus

del deliri

 

Àngels Moreno

Clinamen

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací 

dimecres, 5 de febrer del 2025

COBLA

 


(Imatge pròpia)

Cobla

 

Tota paraula neix d’un llarg anhel

que s’afina en el torb i empeny l’allau,

i en fondre’s busca el riu i n’és l’esclau,

fins que s’hi espilla, infús, el blau del cel.

Gran risc és barbollar, prop del parany,

perquè enllà del parlar foscant i estrany

llengua evident es gira en desengany.

 

La llum volàtil fuig, en l’airecel,

mes si l’escrius, el somni es torna brau

i t’és diví l’atzar que tira el dau

i en lloc del sis concita un bell estel.

Si vols remoure el rastre de l’engany

tot serà absurd, privat de foc i afany,

i trist viuràs, com qui s’aboca al plany.

 

La parla és la masia del rebel

que baixa al gorg, pels balços de l’afrau,

i del casull ronyós en fa palau

i del deliri acerb raó de mel.

El cant deleja el gorg que ve d’antany.

No en veus les clares aigües? Fes-t’hi un bany.

Poua’n el fons. I crea, amb mots, l’estany.



Lluís Calvo

Vitralls

Edicions Proa, 2025

Més sobre l'autor, ací 

divendres, 24 de gener del 2025

CANT III

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cant III

 

Potser ja ho he vist clar:

allò que no pertany al temps,

sempre ens corglaça,

en talla l’alè, ens eximeix de viure.

I així, presoner d’una burda xerrameca,

he descobert que la vida és somni

I, he creat, pres, remei en el silenci

per retrobar un Ofici de Ventades Noves.

 

Xavier Martín i Arruabarrena

Ofici de Vantades Noves

Editorial Neopàtria, 2024

Més sobre l’autor, ací

diumenge, 11 d’agost del 2024

[JO SÓC L'ALTRA]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:


aquella part de mi que se'm revolta,

que expulso lluny i em torna

feta desig, cant i paraula.


Feta desig, cant i paraula

et miro. Jo sóc tu mateixa.

No em reconec. Sóc l'altra.


Maria-Mercè Marçal

Desglaç

Edicions 62 - Empúries, 1997

Més sobre l'autora, acíací

dilluns, 15 d’abril del 2024

[AIXÍ, SI FINS LLAVORS ELS MEUS AMORS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

[Fragment]

[...]

Així, si fins llavors els meus amors

eren fets de sospirs i de sopors,

van ser de carn, de fluids i de brases;

si abans necessitava moltes frases

per no entaubà’s al sol de l’ideal,

va trobar esgambi en un hort terrenal;

s’alliberà del callòs més romàntic

i a l’hort hi feu el niu i un bon salt quàntic;

perquè el jardí de l’amor hi té un mur

ben auster amb una esquerda d’on en surt

un pàmpol d’or que és dels jardins l’enveja

i un bell llorer ufanós que bé l’ombreja

i el seu cant sensual fa un so bucòlic

que veus capat el misteri catòlic

(que l’èxtasi o l’espiritualitat

no és patir en solitud a Montserrat

ni ser un Werther abocat al suïcidi)

i en canvi veus Déu més com un Ovidi,

que degué sentir el cant de l’univers

tant com el Dant però en canvi el seu vers

pot ser picant i riure si fa falta

sense patir per la instància més alta

(per més alta n’entenc el demiürg

i no August, que el prengué per cap de turc).

[...]


Amat Baró

Riu avall

Editorial Fonoll, 2024

Més sobre l’autor, ací

 

divendres, 5 d’abril del 2024

EL SENDER DELS ESTELS

 

(Imatge pròpia)


Caminem a l’atzar

sota l’impuls

d’una nova certesa,

amb ulls àvids, oberts,

per abastar-ne un escaig

de llum, i esperem.

   

 Montserrat ABELLÓ

 

 

EL SENDER DELS ESTELS

 

La dansa dels dies,

mirall on veig

allò que vull veure,

gravita davant meu

i posa accents de llum

al camí que recórrec

dins l’espiral del temps

que em crida i se’n va.

Mentrestant,

la nit rellisca

i els àngels del cant em porten

clams de foc i llum

que m’il·luminen

el sender dels estels.


Rafael Estrada

Ombres de memòria incerta

Editorial Germania, 2013

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 21 de març del 2022

[EL CANT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

XII

 

el cant 

desfulla l’arbre 

de sofriments

 

hi broten lletanies

 

les branques són ocells

que es nodreixen amb les engrunes 

d’un goig que ja no recordes


Corina Oproae

La mà que tremola

Editorial Segle, 2020

Més sobre l'autora, ací


dissabte, 28 d’agost del 2021

CANTÈDA TRENÉUN / CANT TRENTA-UNÈ

 

(Imatge pròpia)


CANTÈDA TRENÉUN

 

A s éra te curtóil e a vègh e’ mi fradel
che stéva ma la finèstra. S’a m gratéva la tèsta
u s la gratéva ènca léu, s’a m tuléva e’ capèl
ènca léu u s e’ tuléva: e’ féva tótt al mi mòsi:
via la giaca, via la gravàta, la camóisa,
a pèt néud cumè ch’e’ fóss una sfóida:
a s sémm guardè sla cativéria par dis minéut
e pu a i o vólt al spali e a so andè in piaza
e léu l’è sparói da la finèstra.

 

---

 

CANT TRENTA-UNÈ

 

Era al pati i veia el meu germà
que estava a la finestra. Si em rascava el cap
se’l rascava ell també, si em treia el capell
ell també se’l treia: feia tots els meus gestos:
fora l’americana, fora la corbata, la camisa,
amb el pit nu com si fos un repte:
ens hem mirat amb crueltat durant deu minuts
i després li he donat l’esquena, me n’he anat a la plaça
i ell ha desaparegut de la finestra.


Tonino Guerra
La mel
AdiA Edicions, 2018
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del romanyol de Lucia Pietrelli i Pau Vadell Vallbona]

diumenge, 4 de juliol del 2021

ÁAK’IL KAANE’ / LA SERP VEGETAL

(Imatge pròpia)


ÁAK’IL KAANE’

Áak’il káane’
ken u na’akal u chun kululche’,
u k’áat u chuk u pixanil.

 

Chen ba’a ale’, áak’ile kaane’ ma’ u yóojelí;
u pixan kululché,
ma’ tia’an ich u chunil:
tia’an, tia’an ichil u k’aay ch’i’ich’obe’.

 

***


LA SERPIENTE VEGETAL

La enredadera
cuando escala el tronco de un árbol,
pretende atrapar su alma.

 

Lo que ignora esta serpiente vegetal;
es que el alma de un árbol,
no está al interior de su tronco,
sino en el canto de los pájaros.


***

 

LA SERP VEGETAL

L’heura

quan escala el tronc d'un arbre,

pretén atrapar llur ànima.

 

El que ignora aquesta serp vegetal;

és que l'ànima d'un arbre,

no està a l'interior del seu tronc,

sinó en el cant dels ocells.


Jorge Cocom Pech
Més sobre l'autor, ací

[poeta de llengua maia]


[Traducció al català feta per mi a partir del castellà]

dilluns, 5 d’agost del 2019

EL SILENCI DELS COSSOS

(Imatge de'Hengki Koentjoro)

EL SILENCI DELS COSSOS

M’ha arribat el silenci 
        a les mans.
 
I sé això 
        no perquè ho diguin els contes,
ni perquè les princeses dels romanços
llancin calàpets a l’aigua tèbia amb tendresa.
Ho sé perquè  visc 
        com un botxí
en massa nits d’horabaixa.
I la roent llengua 
        sols es cobreix 
amb la meva saliva agra.
                        Cant l’agònic salm del sexe 
                i escolt l’ombra per si em crida.

Pau Vadell
Sadoll de seny
El Tall editorial, 2008
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 4 de setembre del 2013

POEMA AMB DATA (LIV): CANT DE VICENT






De pares pobres
i amb mitges soles,
a molta honor,
vindria al món,
un món humil,
mes no mesquí.
Recorde, encara,
la casa, clara,
on jo nasquí:
precari, el pis
tenia cuina,
amb una pica
de pedra vella
i una finestra;
després hi havia
la galeria
aquella parra
que tant m’agrada,
sempre evocar;
l’embarronat,
corcat, dolent,
i un colomer
buit, en desús,
dalt el comú.
Plàcides prades
de les teulades,
d’això em vindria
la melangia,
anys endavant,
i més d’un cant.
El paisatge
l’honren estables,
comuns, corrals
i fumerals.
Per fer més fi,
també algun pi,
i cossiols
d’alegres flors:
hi ha, de precari,
clavells, geranis,
roses intactes
i fulles magnes.
Al menjador,
molta claror
i ben poc més.
Per les parets
unes pintures
de criatures
inesperades:
donzelles llargues,
de llargs cabells,
i mariners,
reblertes sines,
remotes illes,
ocells i barques
estranyes canyes.
M’excitaria
la fantasia
aquell mural
càndid i estrany?
Després, l’amplària
greu de la sala
un ambient
de cos present.
I l’adjutori
del dormitori
on em van fer,
fill de forner,
i em varen traure,
el dia 4
de cert setembre,*
del càlid ventre.
Molt festejat
pel veïnat,
a poc a poc,
amb llet de pot
i sopes d’all,
em vaig criar.
Tinc la nostàlgia
d’aquella casa,
del món aquell,
què li hem de fer.
No em preocupe:
és l’únic luxe
que em puc permetre,
i a fer punyetes.
-----
*Fou l’any del batre:
l’any 24.
Vicent Andrés Estellés
Antologia Poètica
Consell Valencià de cultura, 1993

dimarts, 26 de febrer del 2013

POEMA AMB DATA (XXX): CANT V


(Nembrot, gravat de Gustau Doré)
SABER qui fou Nembrot, trobar en l'origen
de les llengües la força necessària,
la diversitat que ens explicarà les coses.
I ja no es tractarà d'utilitzar expressions
sublims ni eufemismes estèrils, ja no es
tractarà d'utilitzar aquelles estratègies
per fer-se escoltar en arribar l'hivern.
Caldrà interpretar Babel com un encert,
amb el so net de cada paraula entre
multituds de frases fetes, entre la barreja
de dialectes i expressions indesxifrables,
escoltant la fonètica dels avantpassats
furgar la ferida de qualsevol imposició.

Aleshores, aquell 26 de febrer del 37
serà una victòria llargament treballada.
Portaves dues cues i un instant abans
havies arribat de jugar al carrer fent
un gest poc important. El conte tractava
d'una parella de germans que s'emporten
el gos a l'escola. Acabaves de riure
a causa d'un comentari del pare. Tenies
la inquietud necessària per llegir
les frases curtes i digeribles del text.
I en aqueix mateix instant iniciares
amb èpica actitud el camí de Babel.
Fou així com trobares en la diversitat
la saviesa, deixant-te caure com l'aigua
per les cascades d'una roca gelada,
trobant-te soles amb l'experiència
dels teus avis i dels teus passats,
deixant-te caure pel difícil riu
de la tolerància, navegant sempre
aigües amunt, contra corrent,
a despit d'aquella vella superstició.

Saber si l'any 2059 estimareu el poeta
i si aleshores haurà valgut la pena
aquella vesprada dels anys trenta o talment
la dels noranta; portaves una trena roja
i les galtes amples i sensuals, ton pare
et recitava els versos del poeta mentre
feies els deures que et manava la mestra
de l'antiga escola de Teresa, els ajustats
pantalons blaus i les sabatilles d'esport
que et regalà la iaia. El sol fresc i límpid,
les cases encara tenien cambres i andanes
i en eixir de classe jugàveu a la corda.

Si aquest testimoni serà un clar vaixell
llançat a l'eternitat, com deia Lezama,
i aleshores els ritmes dels versos encara
faran tronar l'ànima malgrat les epidèmies
de pesta, si tindreu suficient memòria
per a recordar el poeta, «així com cell qui
en lo somni es delita, e son delit de foll
pensament ve», i ja no serà el passat
el punt d'inflexió, L’energia necessària,
el punt culminant per sentir la saviesa,
saber si el treball haurà valgut la pena
i l'atenció que reclames serà la prova
de la continuïtat, de la llarga odissea.
Com les sirenes Escil·la i Caribdis,
com els hàbils falcons del gran cantor
enlairant-se pel cel humit de la platja,
saber si encara agafaran amb les arpes
les preses d'aquell estol de coloms
que a l'estiu creuaven els núvols.
Saber els noms dels palafreners,
com caçava el rei a l'estany
i com vivien els ànecs i els joncs.

Comprendre aquestes coses, comprendre
que la mà que ara em dónes és única
i definitiva. Una abraçada, un gest amable
que és l'últim, un esforç que és l'últim,
un intent anterior a qualsevol possibilitat
de memòria, a qualsevol possibilitat
de rancúnia, a qualsevol possibilitat de vida.

Saber qui fou Nembrot, trobar en l'origen
de les llengües la força necessària,
la diversitat que ens explicarà les coses.
I ja no es tractarà d'utilitzar expressions
sublims ni eufemismes estèrils, ja no es
tractarà d'utilitzar aquelles estratègies
per fer-se escoltar en arribar l'hivern.
Caldrà interpretar Babel com un encert,
amb el so net de cada paraula entre
multituds de frases fetes, entre la barreja
de dialectes i expressions indesxifrables,
escoltant la fonètica dels avantpassats
furgar la ferida de qualsevol imposició.

Antoni Gómez
Èpica per a infants
Poesia 3i4, 2000
Més sobre l'autor, ací.