ORDALIA (II)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

És la meua deliqüescència: absorbir la lluna

Antoni Defez

Com l’aigua, esborre les teues petjades de l’arena.

Com la llum, envaïsc la teua ombra,

Cerque les pluges de tardor que inunden les teues rieres.

Prenc les teues mirades perdures i me les apropie.

Esborraria el teu nom de totes les pàgines.

Furtaria els teus desigs i els tancaria a la presó dels meus ossos.

Enterraria els teus sospirs en mastabes eternes.

Estimbaria tots els minuts pel rocam del temps.

            És la meua deliqüescència: absorbir-te.

ORDALIA

(Imatge presa de la xarxa retocada per mi)

Introduiria les mans en el foc i m’ofegaria lentament,

m’asfixiaria a poc a poc i caminaria sobre brases,

no dubtaria a combatre contra óssos i lleons...

només per pressentir-te.

                                               Després,

introduiria les mans en el foc del teu cos,

m’ofegaria lentament en la teua sang,

m’asfixiaria a poc a poc amb els teus efluvis,

caminaria sobre les brases del teu deler

i no dubtaria a combatre contra l’eternitat

només per viure en una mirada teua.