D’UN TEMPS EFÍMER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

D’UN TEMPS EFÍMER

 Al meu pare, I. M

 

La vida t’ajudava poc —conforme—,

visqueres simplement enmig dels homes.

Et calia tenir aquesta dèria,

confiar que la vida s’asserena

i adjudica les poques certeses

que et vas guardar fecundament tot sol.

 

Recrear o acceptar aquell ingenu

que fores des de sempre no és ridícul.

Ara entenc l’adéu tebi als companys

suposats i admesos fins al límit.

Ho entenc, va ser amb un orgull secret,

industriós i fèrtil, sense treves.

 

Tot acabà en les branques del silenci.

Tombat cap per amunt, rere la llosa,

el teu nom em convoca més preguntes.

No són del temps efímer les disculpes.

 

Vicent Berenguer

La terra interior i altres poemes 

Editorial Denes, 2011 

Més sobre l'autor, ací

 

1999

MAR, MAR, MAR

(Imatge pròpia)

Mar, mar, mar

 

Aquest és exactament el mar de l’hivern passat. L'he reconegut igual que tots els anys. Mirar l'aigua para el temps. He vist la mínima variació de les ones, una fugaç gavina que planejava, les mateixes crestes escumoses i l'espurna de salnitre en l'aire que entrava pels ulls. Em sent una criatura específica i qualsevol astúcia de la natura m'emociona, m'ompli de cansament i infantil exaltació: mirar l'ombra del ponent, escoltar-se el pols, remirar nimietats. Si mancaren aquests instants de soledat ¿per què buscaríem les aigües? I sé, per això, que tornaré encara a aquest mar germà de tots els anys i de tots els ulls, de les mans que esperen les aigües.

 

    Vicent Berenguer 

Imitació de la soledat 

Ajuntament de València, 1990 

Més sobre l'autor, ací

CONTRICCIÓ

(Imatge pròpia)

CONTRICCIÓ

 

He parlat del mar algun dia, dels deserts que separen els oasis, de les terres altes de soledat i de l'arc celest ple de sal. Paraules i paraules.

Tot això és inconsistent, i ben parcament m'ha servit per a commoure el cor dels hòmens o intentar tendres idees. Visc en un país menudíssim poblat d’inquietuds sense traces i errades reiterades, elementals.

Els hòmens com jo es confonen, parlen molt amb falsos espills mentre el curs dels dies limita el blablablà del desig.

Ells no identifiquen mai les certeses, igual que jo, ni reuneixen els llavis i les aigües, perquè el temps no és un remei perfecte. Sóc un insecte que juga en les cartes.

Vicent Berenguer

L'home no confia en la ciutat

Ed. Bromera, 1996

Més sobre l'autor ací i ací.

COM UN ÀNGEL IRAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El sol s'ha enterrat en la Serra,  
mort i colgat a mitjan cos.  
Sols un bedoll nada en la llum  
i el lladruc perdut d'un gos.  
I l'ombra de totes les coses 
va resultant que és veritat. 

I en la mossa d'un crepuscle 
van perdent-se les meues mans: 
palpe, cada instant més suau, 
l'oculta farsa de la pau. 
Vigilate et orate, diu 
Jesús, la Nit de l'Olivar. 

¿On són ara els qui van alçar-se 
corn els déus? Perquè ja no hi són. 
Tremen al bedoll negres llàgrimes, 
roda una estrela, dorm un ca. 
Es fon el bronze de la glòria 
en l'ombra que porta la nit. 

Mes vet ací les falses morts, 
les serps daurades de la pau, 
ombres entre l'ombra confoses, 
llana suau al teu capçal. 
¡Alça't, fill, com un àngel irat, 
trenca la pau i entra en la lluita!

Xosé María Díaz Castro

Nimbes

Edicions de la guerra, 1977

Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Vicent Berenguer]

0 sol na Corda està enterrado, / morto e enterrado hastra a metà. / Nadan na lus somente un budio / e o ladro perdido dun can. / A sombra de tódalas cousas / vai resultando que é verdà. // E no oco do lusquefusque / vanse perdendo as minas maus: / apalpo, cadora máis donda, / a oculta mentira da paz. / Vigilate et orate — dixo / Xesús, na Noite do Olivar. // ¿Onde foron os que se erguían / coma deuses? Xa non estàn. / Treman no budio escuro bágoas, / rola unha estrela, dorme o can. / Derrétense os bronces da gloria  / nas sombras da noite que cai. // Pro estàn eí as falsas mortas, / as serpes douradas da paz, / sombras na sombra confundidas, / donda là no teu cabezal. / ¡Erte, fillo, coma anxo airado, / rompe a paz, e ponte a loitar!

[INDECENTS HORES DE LLAMP...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Indecents hores de llamp 
perquè vesses tot el cànter de serpentines, 
llaços, un pixum i unes campanetes 
que torben el goig i el delit apresos. 
Si t'arrosseguen el lleu aquesta nit 
una òbila tota ulls atraurà corruixes 
mentre perds papers, les sabates, 
el senyal d'obrir el cànter d'acords, 
de repartir les corxeres difícils 
i una tossuda volva de neu 
que t'estalvia una besada generosa.

Vicent Berenguer

Guants de macam

Ed. El cingle, 1985

Més sobre l'autor, ací

PANY D'HORES

(Imatge presa d'ací)

En el pany de les hores adormides 
papers i cabells... 

les creuetes dels dies que passen 
espigolats entre les manisetes; 
les mans suen; el pit s'ofega en la cambra, 
faig un solc en la brossa i erm somie 
amb el llaç de les endevinalles 

i tem 

les tisores retallant la carena 
per on fuges a cada instantet 
desoint els crits del paó reial.  
Les hores que s'enxarolen sobre els muscles 
embeuen la pell amb cremor  
i la dissort de les bagasses s'adorna.

Vicent Berenguer

Camí vora els llavis

El cingle, 1986

Més sobre l'autor, ací.

NOTES PER A UNA ENCICLOPÈDIA

(Manuel Boix; Portada del fullet EL DIA NACIONAL DEL PAÍS VALENCIÀ, 1978)

Bonic i miserable país.
Totes les platges a llevant, de nord a sud,
en un mateix mar. A ponent, muntanyes,
amb les pinedes, les valls, i els erms
amb tants masos perduts, i la fràgil
frontera. A les riberes
i a les marines, vestigis de marjals
on coven els ànecs voraços.
A l'interior, un país que passà dels gremis
a discretes formes d'indústria.
Els indígenes tenen una envejable existència,
si comparem, la qual, sense buscar-ho,
està organitzada pels banquers.
Per això abordem ara el seu comerç.

Pocs productes competitius: teixits,
taronges i joguets intel•ligents,
sabates per a les classes populars,
dallonses i daixonses dels últims artesans locals.
(Afegiré: el sol. Un enlluernament
que produí l'oasi d'uns anys llegendaris.)
Productes d'importació: tota la resta
i urani. Com sempre.
Quan un govern té les armes dels diners,
resulta molt més fàcil construir l'Estat.

La història del país no és eufòrica,
ni evidentment única. Territori de pas
ideal per a la predació. Alguns consideren
l'afany d'europeisme el seu pitjor desastre,
com també el sistemàtic abandó de l'antiga
cultura industriosa. Versió local
del complex d'Eldorado.
Amb una diferència, tanmateix: ara
els aparents patriotes no sols arramblen l'or,
potser, han ocupat els consistoris.

Avui és part d'una monarquia, sota
formes regionals demòcrates. Banderes
tricolors onegen sobre el palau
del president. Un sorprenent Estatut.
El text, marcat per l'autoritat espúria
de l'anterior règim, es custodia
a la Biblioteca Regional, protegit
amb un vidre antibales:
idèntic al que té el Ford Scorpio del president local.

Amb això ja es pot fer un colp d'ull
cap al futur. La població
augmentarà, sens dubte, encara. Nous obrers
acudiran a fer les temporades de jornal
i endurir-se les mans. En un café
un ser amb ulleres recordarà amb pena
alguna idea de Fuster,
o de Montaigne.
I una tórtora des d'una branca
pararà els ulls en el cel, per a veure
el magnífic esclat
de les carcasses tradicionals.

Segons l'autor, aquest poema és una versió personal o calc el més fidel possible del poema de Joseph Brodsky "Notas para una enciclopedia" en Divertimento mexicano.

Vicent Berenguer
L'home no confia en la ciutat
Ed.Bromera, 1996

Més sobre l'autor ací i ací.