 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
CODA DE LA
DESTRUCCIÓ
La muerte es
algo urgente
J.
CORTÀZAR
El dia obre
sa llengua gelada
i escolto
la flauta de set canyes sonar
com un fil
entre el narcís i l’anet
i em
pregunto què van cantar els poetes
que van
insinuar la paraula de la destrucció.
Miro com cremen
les iuques
malgrat la
seva saba aquosa,
la rapidesa
amb què es diu
s'ha cremat
tot:
la
fullaraca dels geranis,
les espores
del pebrer,
les espines
de la palmera
o el tronc
d'un abatut llorer.
Incendio
els rostolls
que romanen
després de la nit.
S'anuncia
una mort moderada
com el dia
o el poema,
com la
cançó, la seva llunyania,
la música
ja sense música tot just.
He corejat
totes les síl·labes de la terra
que
trepitjo des d'aquest turó,
i més enllà
la ciutat i les seves muralles,
i aquí els
cossos entumits
dels
soldats sota la roca,
els
estratègics cadàvers de la guerra.
Aixeco
pedres i les amuntego
al mur, en
els límits de l'hort
de codony i
calavera,
per besar
un crani cap per avall,
quins ulls
calorosos, imprevistos.
Mentre els
comerciants inauguren
la seva
capella en el temple,
la llum
clava les ungles i cau
la música
des de les vidrieres.
Oh déu
recollit i ombrívol
dels
diccionaris, gaudeix
amb la teva
mirada d'allò innombrable
i crema les
notes d'un òrgan de sàndal:
mentre els
déus callaven la seva absència
darrere el
llenguatge va viure el poema.
Juan Carlos Elijas
Tríptics dels déus absents
Onada Edicions, 2018
Entrades
