el ventre, com si qualcú hagués calat
foc a la gargamella o em trabucàs
tot un turó d’arena dins la boca.
Els meus fluids es filtren pels clivells
de la carn, aquest cos ja no és massís,
començ a perdre el coratge i m’alluny
cap a mons ignorats allà on adollen
harmonies i estels, un lloc més càlid.
Una passió confidencial
Adia
Edicions, 2026
Cap paraula no traspassa la foscor,
Cap déu no alça la mà,
Allà on mire
La terra s’hi amuntega.
Cap forma que s’endevine,
Cap ombra suspesa.
Contínuament escolte:
Massa tard, massa tard.
---
Kein Wort bricht ins Dunkel –
Kein Gott hebt die Hand –
Wohin ich auch blicke
Sich türmendes Land.
Keine Form, die sich löset,
Kein Schatten, der schwebt.
Und immer noch hör ich’s:
Zu spät, zu spät.
Poemes
Edicions del Buc, 2023
Més sobre l’autora, ací
4
El batec del subsòl esborra el temps
amb un alè de boira perenne entre el cel i la terra.
El desig s’acumula en l’aigua de l’arrel
i els segles diuen lentament la cadència del món.
Tot ha de retornar a mi amb l’abrivament de la tempesta
i la nit centrífuga m’ha d’estirar les carns
fent-me presa de les seves llengües de bèstia.
El dolor és un funàmbul irat
a la corda fluixa de les meves venes.
La superfície rebrosta amb llucs de menta,
l’aroma càlida i dolça omple els racons de l’obaga
i recorda camins d’infantesa d’estius frondosos,
de sols madurs en les maduixes silvestres,
de dits que s’allarguen a l’encalç de la móra
indefensos encara a l’urpada de l’esbarzer,
clivellats de sang humida i tendra.
Al subsòl, però, encara predomina la foscor
quieta, eterna.
Terra
fonda
Cossetània Edicions, 2008
Més sobre l’autora, ací
Les llavors són invisibles
Les llavors són invisibles,
dormen dintre de la terra,
preparen les seues vides
mentre que dura l’espera.
Un dia per fi desperten,
allarguen al cel els braços,
badallen i es deixondeixen
i fan els seus primers passos.
Brotaran al meu jardí
cada dia noves herbes
i jo hauré de descobrir
si són bones o dolentes.
Deixaré créixer la rosa
perquè és inútil i és bella,
em regala el seu aroma
i m’allunya la tristesa.
Vigilaré els baobabs,
que no arrelen en la terra,
no siga que es facen grans
i em foraden el planeta.
El color del blat
Bromera edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
Arrel
Si
et sents informe i brut i tou
com
un llimac, no pensis mai
que
no ha valgut la pena
haver
tirat pedres al riu
—“qui
fa cinc salts, llavis de molsa”—,
haver
burxat gripaus
fins
rebentar de pura ràbia
o
haver fumat saüc
al
cau secret de Les Roquetes.
Tot
això compta i és en tu
com
una terra fèrtil.
No
deixis que la nit badalli
ni
que l’hivern clivelli els camps.
Torna’t
arrel i enfonsa’t en el temps.
Miceli,
Poesia (2000-2025)
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
Contracor
La bellesa agònica dels estius que vam viure. La
terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda
que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot
de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla, fràgils com una il·lusió
perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa els cossos i ens peixa
l’ànima. I fer camí, encara que sigui a contracor.
Les hores ferides
Pagès editors, 2025
(Eva de Lucas Cranach el Vell)
La
indòmita
Una dona caminant per un carrer
que ningú més no pot trobar.
Una dona profundament boja
i lliure, així, sense metàfores.
Raquel
Casas
Lilith
soc jo i Eva és la impostora.
Qui
és ningú per dir-me que el paradís ja no em pertany?
Qui
és aquest home de fang que, com un porc,
s’arrossega?
Qui
és aquest Déu a qui només ell deu obediència?
Lilith
soc jo i Lilith és la serp amb qui m’enrosco i follo.
Lilith
som. Vols venir amb mi i deslligar-te?
No
ho sabeu. Però l’Edèn crema i els gessamins són de cendra.
No
ho sabeu encara. Però el paradís és la foscor.
Jo
cavalco a llom del diable i soc la Senyora d’aquesta terra
que
reguem amb la vostra sang.
Quan
acluqueu els ulls, us pot salvar un pacte.
La llibertat és saber que no serem.
El vent farà dissabte
Ed. Fonoll, 2025
Més sobre l'autora, ací
(Apolo i Dafne. Bernini)
DAFNETot el poder ve de tu
i ara sents el vertigen,
quan el terra torna roca
sota els nostres peus.
Abans d’esbrancar-me
tenc temps, encara,
de recloure’m al refugi on reposa
la meva llavor.
En
germinaran tempestes.
Fonaments corcats
Adia Edicions, 2024
Que en fas dels tentacles?
Les paraules invertebren els mites,
fixament miren als ulls
fins a deixar-s’hi els pòlips
i les pedres. El verí transita lliure,
marcant les pells infidels
al profund. Estimar la terra: caminar
la ferida amb ortigants
meduses
enganxades als peus.
EL MÓN ÉS AQUÍ
[fragment]
El món és aquí,
i fora d’aquí, i dintre de mi
sento unes hèlixs de magma i pregària que mouen la Terra.
Endavant el món,
endavant el món, endavant els continents a la deriva,
aixecant Alps, Pirineus, Andes, Himalaies,
com aixeca aquest foc de tendresa i de música
els estrats més profunds i secrets de les ànimes!
Aquí, prop de petxines gegants
amb un fons evaporat d’aigua beneïda
on ja no es banya gairebé cap dit,
aquí, xop de record i de cançó:
tanta espera d’Advent i Nadal ja ha passat
i quin terratrèmol has sentit,
sinó una esgarrifança de tendresa?
Celebració del Vinyet
Viena Edicions, 2024
Més sobre l'autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Remor de cops d’aixada, no la sents?
Rera les altes tanques de paret.
Sense repòs, però molt lentament,
enllà de la cleda contínua del temps.
Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,
damunt la terra bona s’estenia l’erm.
Pel serpent del rial arrosseguem
passos neguitosos d’aquests peus de vell.
La saviesa clamava al guaret,
a les canyes seques que movia el vent:
“Contempla’t en mi com esdevens
aconseguida mort de tu mateix."
Ajupits en l’ombra, caven comparets
a les despullades vinyes de l’hivern.
No hi ha llum per tota la buidor del cel.
Només uns cops d'aixada al fons del fred.
Antologia poètica
Edicions 62, 1978
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
tu que vens assedegat de paraula que és remença
tu que cerques cau antic en els còdexs de l’abís
desa el desig lluny del foc de la lletra
i destrena l’àmbit orb del teu encís
cerca en els mapes que es remouen al teu ventre
a la terra primigènia que recorre el teu destí
tot és ancestre, magma i renís
Llibre de revelacions
LaBreu Edicions, 2020
Més sobre l’autora, ací
(Imatge pròpia)
L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR
Com la flama que atreu
els insectes nocturns i els devora,
així el sol xuclava
el cos bru de la terra
i de la seva ment ara pàl·lida
lluna neixia, freda,
per encendre els contorns del castell on el príncep
pren el determini de la mort de l’adúltera
assassina del pare,
ella i el seu amant,
si hem de tornar al teatre.
Els dits del llamp causen la neu on toquen;
s’obre la neu com una rosa frígida
i tot el món abraça. Colgarà
cases i arbres? La neu
la neu la neu. Arreu soldats de foc
ja han colgat, i no saps
de quin cel que no veus
deu estar penjada la lluna,
l’arbre gèlid de la seva alegria
al teu cor, on arrela.
Els dits del llamp, però,
causen la neu on toquen.
L’ombra dels dies roja
Edicions 62, 2009
Més sobre l’autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
La longitud de l’aire
Hi ha fets del dia a dia
com aire generós gronxant
l’espai.
Senyalen el camí
que el tornassol del temps ha
capgirat.
Declamen eloqüents.
Hi ha fets que transfiguren,
foguegen veritats.
Relaten la metàfora
del si de la bellesa,
llaurant i mantornant la terra
fèrtil
on creix la pròpia veu.
La longitud de l'aire
Pagès Editors, 2023
Més sobre l'autor, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
