[EM VA PROHIBIR SOMRIURE UNA CARTA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Em va prohibir somriure una carta

vestida d'uniforme i medalles.

La imatge de la mort

avui va als segells.

Alenar el seu nom

era com escopir la pols d'un record

bressolat per l’onada de l’esperança.

 

No fer res

és admetre el poc sentit de la paraula.

 

Vaig viure lluny

de l’amor que predicava

m'escorcollava els sentiments

i somiava, a cada instant

de reposar el nostre alè revolucionari.

Ferran Navarro i Soriano

Manifest de les branques i altres pamflets

Editorial Denes, 2020

Més sobre l'autor, ací

[En aquest enllaç es pot veure una notícia sobre el fet que va donar lloc al poema:

https://twitter.com/4_ferran/status/1487319785021100033?t=-G6k5Sqd8Ifl-CxVvJX5_w&s=08]

[BRECHT ES QÜESTIONAVA...]

(Golpes Bajos. Malos tiempos para la lírica)

    Brecht es qüestionava si era possible la lírica després d'Auschwitz. Això inspirà Cardalda a escriure aquella contestació dels primers vuitanta: «Mal temps per a la lírica», en els anys del yupisme i del reciclatge neofranquista, dels desencantats reclosos en sectes i tribus, dels colps baixos a la utopia. La muntanya caiguda de Goldfrapp sona ara recordant un passat de cel·luloide acolorit o el blanc i negre d'un Tristany cinematogràfic. Si encara són possibles els contramanifestos a la mediocritat estètica i també a l'enviliment humà, caldria dir que és possible la lírica del nou mil·lenni encetat, que es pot fer de l'esforç quotidià una lluita èpica contra els grans despersonalitzadors, contra la nostra llarga història d'ocupació militar i administrativa, contra els qui ens tanquen a la cleda dels polígons regulars definits per l'estat del qual som súbdits.

    És possible la lírica i també la lluita: una desobediència civil constant, el sabotatge a la infàmia en gargots comercials. Un petit recordatori de la passió de Trotski quan repensà la revolució permanent.

Josep Manuel Esteve

L'entretemps perdut

Edicions Brosquil, 2007

Més sobre l'autor, ací i ací

LA DESHONRA DELS POETES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El poeta lluita contra tot tipus d'opressió: primer la de l'home contra l'home i l'opressió del seu pensament pels dogmes religiosos, filosòfics o socials. Lluita per a que l’home aconseguisca definitivament un coneixement de si mateix i de l'univers. No es pot concloure d'això que el poeta vulga posar la seva poesia al servei de l'acció política, fins i tot revolucionària. No obstant això, la seva qualitat de poeta, el converteix en un revolucionari que ha de lluitar en tots els fronts: en el de la poesia pels mitjans que a aquesta li són propis i en el terreny de l'acció social sense mai interferir els dos camps d'acció, sota pena de confondre els dos termes i per tant deixar de ser poeta, és a dir, revolucionari.

Benjamin Péret

La deshonra dels poetes,

el surrealisme en la poesia portuguesa

Ed. Frenesi, 2002

(Publicat en portugués al blog de Gil t. Sousa: Poesia)