Amor cortès
Hom que no saps i desitges
só jo, que, en alba enutjosa
fugí prest, ombra confosa,
deixant-te l’amor a mitges.
No despotriquis de mi
entre els braços del gelós,
que tornaré, sigilós,
i et tornaré a seduir.
Mes no em preguis nom, Midons,
que l’orella sempre hi és
dels molestos lausengiers.
Ama’m sense condicions!
El furgatori
LaBreu Edicions, 2019
Més sobre l’autor, ací
–fill de puta!– li clava una hòstia
que el deixa sec i quan cau a terra
li estova els collons amb una coça
marxa tranquil·lament del bar
remugant que això li passa
per haver tombat els tovallons
camina fins a un carrer
i allà contempla les complicades estructures,
tomba un fanal amb el peu
per veure'n bé la base
i hi veu el negre i el blanc
mutant a histèria
a sota el vermell dels fonaments
–l'inestable vermell
amb la seva sang–
passen quatre gossos corrents
i es borden amb ell una estona
s'ensumen es borden i marxen
tots junts carrer avall empaitant
l'udol, mossegant els ulls de la gent i dient
–no es mereixen
s'aturen de tant en tant perquè
l'home escrigui amb guix a les parets
l'incansable complicitat – dels bojos
entenen el guió del mig,
tornen a escriure
–no es mereixen
fan un riu a la cantonada
deixen el carrer brut,
passen per l'artèria.
Vell país natal
Adia Edicions, 2014
Més sobre l’autor, ací
Menorca blues
Quan s’obre la nit,
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical
i un blues verbal
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.
Funàmbuls de llum
Viena Edicions, 2009
Més sobre l’autor, ací
Lluna
Necessit un esbart de papallones pàl·lides,
clapotejant amb dèria, cales de gesmil...
necessit,
trobar l’aljub que fa del tremolenc oceà
un aucell nounat
i vull TROBAR, el desesmat fuetejar d’un cometa
EN-callat a la fosca d’un bagul tancat...
per desxifrar el misteri
de com t’ajupes i tanques el cercle
per semblar-te a la lluna.
Díptic
Esclat, 1993
Més sobre l’autor ací
A UNA CASA QUE JA NO EXISTEIX
Carrer Desemperats, número cinc, tercer
i jugar renouer: nins botant a l’escala.
Aquella casa, àvia en edat i nau
i temple del meu vent, vent, cendra oblidada
en perdut cor i dada o en clavell que vola
de nin somiador i castrat a l’escola.
I no hi seràs, però sí a un horitzó. Car
et tornaré la mar, la crosta esbraveïda
i la claror lunar: pols i por desvestida.
Perquè del cos ets, llar, camisa blanca, temps
en perllongació, recordança en augment.
Del mar que sóc
Ajuntament d’Algaida, 2000
Més sobre l’autor, ací
SOM TANTÍSSIMES
De nit, blanques,
molt silencioses.
Som tantíssimes!
Les nostres veus
agafen fort les
nostres mans.
Ningú ens sent,
som com la pols
cega i muda;
sorda, de vegades.
Ningú ens veu
som partícules.
Éssers estranys,
imatges fòssils
de mons llunyans;
dels nostres cercles,
cercles mundans.
De mare naixem,
d’aigua som,
i morirem sense ella.
Filles, per sempre.
Som la llavor del nostre fruit,
que arrela i creix.
Som la llavor del nostre cos
en perill d’extinció.
Tu, jo i ella
serem per sempre.
Tantíssimes!
Avui dia D i hora H despertam.
Demà el món ja serà nostre!
Amb accent a la neutra (Antologia)
Lleonard Muntaner, 2014
Més sobre l’autora, ací
A Minor
1
Knock, bang, clang against
the retentive stillness of the wood.
The shapes fall away from the core,
the thing becomes a thing.
2
What comes so often never
comes as something new, the mind
perceiving only what it conceives, the mind
always behind itself, as I am behind you.
3
Even the plants die only
after death, brittleness and brown
clinging to that former condition.
The trees are now black, yet water
finds the ground at those roots, still
good, but too late.
---
La menor
1
Esclata l’assot en
la serenor retentiva de la fusta.
Les formes s’esllavissen del moll
i cada cosa pren cos.
2
Tot allò que tant s’anuncia
res no porta de nou
i la raó, nul·la per capir més enllà,
sempre s’oculta, com jo m’oculto a tu.
3
Fins les plantes moren sols
en morir, fràgils i marronoses,
aferrades a la saó de l’ahir.
Ara els arbres han ennegrit i l’aigua
troba encara terra a les arrels.
És l’harmonia de la deshora.
Sonets a una clau
perduda
Pagès Editorial, 2026
Més sobre l’autor, ací
[Traducció d'Arnau Ferre Samon]
Estació de pas
[Fragments]
Una ànima sempre viu a cegues i no hi veu
només que pels ulls d’una cara.
---
La natura, amb la seua abundor, destina elsuns a la misèria inicial i els
altres al benestar des del començament.
---
Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui
escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes.
---
La soledat, quan és imposada, mata.
---
L’amistat és com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar
anar confiats si respectem el medi.
---
Veure l’univers buit fa una tristor com de mort abançada.
---
Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el
camí de la mort.
---
Ningú sabrà què hi ha, tan bell, si no podem contar-ho. Però ho farem.
---
Compartir és més fort que trair: és positiu.
Estació de pas
Ed. Ganzell, 2024
NADIR
M’han cabert la nuesa
i la
fredor del moment
amb un
mantell color
de terra fosca;
la pell
em traspua salobre
i llàgrima
dormida...
la que
m’arrosava
-frec
a frec-
L’adolescent
que arrupit
em cenyia
tots dos
nodrits amb idèntic destí;
els
meus ulls
retenen
la línia del dunar,
la
silueta de ca famolenc,
a
portella del corral
i les casetes
d’atovó
i fang;
que ordenen
el poblat
de la
meua infantesa.
He travessat
el ventre de la mar,
aigües
que ens engolien,
-com rai
a la deriva-
aterrit
per la violència
de l’onada, la mateixa
que s’ha tragat l’amic
que m’acompanyava;
en mi romanen netes
la veu de la mare i de l’àvia.
i la dolença del comiat...
No aporte cap document,
els he oblidat o perdut;
m’escodrinyen la boca
i les dents
-tal com l’avi feia al camell
que hi havia en la tanca
del corral,
per comptar els anys que tenia-;
acuradament,
palpen tot el meu cos
fins al flanc i ventre més flonjo
i mal que es folren les mans
amb guants de làtex,
no hi trobe la tendresa
de la mare,
ni la carícia primerenca
de l’adolescent
a la bardissa...
Estenc palmell i canall
de la mà esquerra...
i només escolte paraules.
Kaddish (veu silent)
Neopàtria Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Les parets blanques,
la calor insofrible
dins la capella.
Sé que no serà dura
la mort, sinó l'espera.
Sala d'espera
Edicions 96, 2013
Més sobre l'autor, ací
NEGUIT
Avui, quan la nuvolada negreja,
sóc un Narcís desficiós, que enyora
l'estany del cel; però les ombres m'amenacen
amb l'estilet d'una por vella. Els altres giravolten,
en un remolí de desigs, al caire de la mort,
i ignoro si la solitud ve de fora
o si és el mirall del nostre ésser suficient;
tenim, a les mans, la joguina de la raó,
i aviat la fem bocins. Com xiquets nus plorem,
i demanem l'engruna d'un amor
que ens salvi. En la contradicció vivim, i en la penombra
d'un atzucac -al peu dels murs on retopa el silenci.
De Narcís i l’altre
Edicions 62, 2001
Més sobre l’autor, ací
Primer:
som peixos
nadant en aigua tèbia
dins les onades
del ventre prenyat.
Després:
clarobscurs en moviment.
Collita
d’aigua
Onada Edicions, 2026
13
DEJUNY
Es va
acabar el temps
dels
papers quadrats,
dels
pensaments lineals...
I
entrem a formar part
de la
immensa simfonia
sense
pautes, ni mesura.
La
del vent,
la lluna,
la tendresa ...
conceptes rodons,
atemporals;
cossos
entre espais,
indefinició,
mel de vida
mullant-nos
quan es fa de dia.
Maribel Sánchez Terrassa
Els Dimarts Poètics de La Naia 1987-1989
Institut
de Cultura Juan Gil-Albert, 1992
Bastaría nombrarte
para que los nichos se
agrieten
y tu agua dulce
comience a subir
y anegarnos.
Cruzar al otro lado
de la alambrada
donde las amapolas son
nuestros propios
corazones
recién sacados de sus
jaulas.
Desenmascarar a los que
inclinan
algunos grados su lengua
para impostar tu
inocencia.
Caer al pozo
de las lágrimas no
lloradas
donde seguimos
desaparecidos
desde niños.
Ternura:
bastaría una palabra tuya
para sanarnos.
---
Només caldria
nomenar-te
perquè els
nínxols s’esquerden
i la teua aigua
dolça
comence a pujar
i negar-nos.
Travessar a l’altra
banda
del filat
on les roselles són
els nostres cors
acabats de traure de les seues gàbies.
Desemmascarar els que inclinen
alguns graus la seua llengua
per a impostar la teua innocència.
Caure al pou
de les llàgrimes
no plorades
on seguim
desapareguts
des de menuts.
Tendresa:
n’hi hauria prou
amb una paraula teua
per a curar-nos.
Micelio
Ril Valley, 2025
Més sobre l’autora, ací
[Traducció meua al valencià]
TARQUIM
Abans que el foc no gele l’ànima
Abans que el vent no supure el pus de l’extermini
Abans que la neu no creme l’esperança
Abans que la pluja negra enverine l’horitzó
Abans que el fang ens faça invisibles
El color púrpura de la tenebra ens abraça
com una visita inesperada com el bes càlid de l’enemic
ens travessa els ulls
amb dard de sarbatana
urpa rabosera
fins l’aigua ens ha traït
Quan
tanque els ulls
Edicions Bromera, 2026
Més sobre l’autor, ací
Tantes vegades he pensat
que s’erren els qui diuen
que era tot un senyor, el meu pare,
avui un home en un retrat.
És un dibuix d’un amic seu,
a la lleixa de la xemeneia,
al costat d’un rellotge, no pas
com el de la tia Helen eliotiana.
Els senyors, si no m’erro,
són persones molt ben educades,
i morir és una grolleria imperdonable.
Més encara quan no tocava.
Re(visions)
Viena Edicions, 2026
Més sobre l’autora, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
