13
DEJUNY
Es va
acabar el temps
dels
papers quadrats,
dels
pensaments lineals...
I
entrem a formar part
de la
immensa simfonia
sense
pautes, ni mesura.
La
del vent,
la lluna,
la tendresa ...
conceptes rodons,
atemporals;
cossos
entre espais,
indefinició,
mel de vida
mullant-nos
quan es fa de dia.
Maribel Sánchez Terrassa
Els Dimarts Poètics de La Naia 1987-1989
Institut
de Cultura Juan Gil-Albert, 1992
4
El batec del subsòl esborra el temps
amb un alè de boira perenne entre el cel i la terra.
El desig s’acumula en l’aigua de l’arrel
i els segles diuen lentament la cadència del món.
Tot ha de retornar a mi amb l’abrivament de la tempesta
i la nit centrífuga m’ha d’estirar les carns
fent-me presa de les seves llengües de bèstia.
El dolor és un funàmbul irat
a la corda fluixa de les meves venes.
La superfície rebrosta amb llucs de menta,
l’aroma càlida i dolça omple els racons de l’obaga
i recorda camins d’infantesa d’estius frondosos,
de sols madurs en les maduixes silvestres,
de dits que s’allarguen a l’encalç de la móra
indefensos encara a l’urpada de l’esbarzer,
clivellats de sang humida i tendra.
Al subsòl, però, encara predomina la foscor
quieta, eterna.
Terra
fonda
Cossetània Edicions, 2008
Més sobre l’autora, ací
Cada empremta al silenci del mur
és un signe infidel un projecte
de mapes llunyans. Solament
a la cambra on habito tothora
i aquest rastre de llum m’enquimera.
Callo
un bell temps
per
no dir
sentiments.
L’agenda em codifica
cada
dia.
Poesia
completa II
9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2024
Més obre l’autor, ací
I
És l’angoixa de mi i de veure l’entorn
dislocant-se a cada instant sens frisança,
i de veure raptat el conat de la vida,
l’ensopida bandera molt espellifada
d’un herald envellit i amb missatges perduts.
És l’espessa saliva i l’aire estagnant
de les hores retudes quan manca el sentit,
quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir
ens macera el cor i fa lenta la pensa.
És quan penses que actues només amb rebuig
de matèria noble que omplí de puixança
i animà altres moments a l’empara d’un temps
que el crèiem pautat per atènyer el futur.
És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...
Talment un ballarí que recula amb reflux
d’un onatge cansat, i a la riba pereix
lassament amansit per tornar a començar,
així ens deixondim per eixir d’unes càrcers
de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,
però vius, i amb desig de tornar a respirar.
Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou
com el sotraguejar d’un tren atrotinat
però no pas rendit: «Persevera, per severa,
per se vera»... Enmig de les dificultats!
Transitem d’un estat fins a un altre encegats
pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;
per la vida feliç, renovada i tranquil·la,
de l’alè, la sutura i la guarició.
En sortim cada volta més vells, més prudents.
En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:
rebuts amb un primer petó, irrepetible!
—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,
que la mare ens fa del capet fins als peus
amb els llavis molsuts de la vulva amorosa
quan ens rep en el món i ens prem en el cor.
Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.
És el bes natalici, sacrificial,
que conjura el dolor i enarbora l’amor,
i segella la xifra de l’ésser nounat.
La Xifra és la parla d’allò transcendent
que reclama escoltar-nos la dada humana.
No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.
L’escalfor de la xifra almenys assumeix
l’immens potencial dels lligams entre humans
i el circuit creatiu que els pot transcendir.
Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—
ens permet superar el solipsisme ingenu
del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.
El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.
Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu
s’engendra un nucli dens que esdevé en potència
un actiu de futur, graduat en escales
de raó i sentiment mai del tot compassats.
El bes
natalici
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
FUISTE
Fuiste una avenida de
álamos
en el tiempo en que la
memoria
proyectaba puentes y
senderos
ovillando imágenes del
recuerdo desatado.
Fuiste mar y malecón,
paseo líquido,
río de húmedo silencio y
atardecer sonoro.
Fuiste un sueño que
meditaba las horas
habitadas de tu presencia
inexcusable.
Fuiste la razón de lo que
fui
y hoy solo huyo de lo que
fuiste.
A través de esa avenida,
de ese mar,
de ese río,
de ese sueño,
ya sin razón de lo que
fui o fuiste.
---
VAS SER
Vas ser una avinguda d'àlbers
en el temps en què la memòria
projectava ponts i senders
cabdellant imatges del record desfermat.
Vas ser mar i moll, passeig líquid,
riu d'humit silenci i capvespre sonor.
Vas ser un somni que meditava les hores
habitades de la teua presència inexcusable.
Vas ser la raó del que vaig ser
i hui només fuig del que vas ser.
A través d'aquesta avinguda,
d'aquest mar,
d'aquest riu,
d'aquest somni,
ja sense raó del que vaig ser o vas ser.
Paisaje
desde el sueño
Brosquil edicions, 2008
Més sobre l’autor, ací
[Traducció meua al valencià]
BELLEVILLE
Vetlles pel que no succeirà mai
i esbrines debades de quins mecenes
has heretat el pes d’aquest desig.
Mires, tanmateix, la ciutat al lluny,
l’enorme núvol gris que la separa
del cel.
Distraure el pensament és bo
per reprendre’l, lleuger i sense rèmores.
Vindrà algú i des d’ací hi veurà,
com tu, la vida i el silenci de la mà,
i farà esment del verd fosc dels til·lers,
dels joves que lligen damunt la gespa.
El futur va i ve, concís, i efímer
com un foc d’argelaga.
Hem nascut
per a escriure’ns, subjugats pel sentit.
Fes perquè el temps madure; després, alça
el trestallador i inunda’t de poesia.
Vicent AlonsoVinces
Cafè Central i Eumo Editorial, 2016
Arrel
Si
et sents informe i brut i tou
com
un llimac, no pensis mai
que
no ha valgut la pena
haver
tirat pedres al riu
—“qui
fa cinc salts, llavis de molsa”—,
haver
burxat gripaus
fins
rebentar de pura ràbia
o
haver fumat saüc
al
cau secret de Les Roquetes.
Tot
això compta i és en tu
com
una terra fèrtil.
No
deixis que la nit badalli
ni
que l’hivern clivelli els camps.
Torna’t
arrel i enfonsa’t en el temps.
Miceli,
Poesia (2000-2025)
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
Campo de’ Fiori
La llum del sol i la claror de l’aigua
desvetllen l’esperança d’aquest nou dia
que s’obre majestuós
—pètals de llum sobre un mar de pedra—
com una plaça d’àmplies proporcions
o com un camp de saba, de sang i temps
que batega com el secret atzar dels amants.
Una olor verda ascendeix des de la terra
i travessa les cuirasses de les lloses
per posar-se als llavis que pronuncien
les justes paraules; les necessàries
perquè aquest matí quedi per sempre
cosit als pergamins de la memòria
i als miralls invertits de la retina.
Els colors reparteixen pinzellades de llum
en grapats de foc, de flames
que perdran l’encesa tenacitat de ses cendres
als abeuradors d’una aigua adormida.
Però aquest matí, encara,
aquests pètals rivalitzen en bellesa
amb la dona que mira cap a mi i em somriu
amb la llum del sol i la claror de l’aigua
cercant els arcs primaverals dels seus llavis.
Quadern de Roma
Pagès editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
Cant III
Potser ja ho he vist clar:
allò que no pertany al temps,
sempre ens corglaça,
en talla l’alè, ens eximeix de viure.
I així, presoner d’una burda xerrameca,
he descobert que la vida és somni
I, he creat, pres, remei en el silenci
per retrobar un Ofici de Ventades Noves.
Ofici de Vantades Noves
Editorial Neopàtria, 2024
Més sobre l’autor, ací
El
darrer glop
A A.M.F.
Avui
que no som vells ni ho serem mai,
avui
que no som joves com per creure
que
un temps hem estat joves, avui veim
els
dies consumits en un cendrer.
La
pàgina marcida del quadern,
tot
taques i cremades
ja
no en vol ni una lletra de nosaltres
que
fèiem comptes clars d’escriure-hi vida.
Les
fletxes d’al·lotells, corquim d’albó
són
osques al tasser d’un bar de poble
on
hem libat l’edat de la innocència
al
déu desconegut que era dels nostres.
Se’ns
han tacat les pàgines cendroses
on
hem admès que no hi sabrem escriure
els
nostres noms de vell que s’ha mort jove.
Quan
l’últim glop ens ha escampat la tinta
hem
vist que claudicar de l’existència
tal
volta és més honrós que ser-hi en blanc.
Miquel Àngel Adrover
Ara he vist passar una mèrlera
AdiA Edicions, 2019
Més
sobre l'autor, ací
III
Dins una llum defallida
amb fatiga es desperten les ombres
per poblar els cantons,
per dansar damunt les parets.
Un fràgil cos
acarona amb els dits
un arbre esqueixat
perquè brosti
un temps divers,
l’arç blanc en les bardisses estiuenques.
En l’aigua polida
lliuro les mans
vers tu que jeus,
lleu com una fulla,
en el teu somni indivís
d’ulls clucs.
Ad una luce frustata / a fatica si destano le ombre / a popolari gli angoli, / a dnazare sulle le pareti // Un esile corpo / al tatto saggia / un albero spezzato / perché ramifichi / un tempo diverso, / el biancospino sulle siepi estive. // Nell’acqua levigata / libero le mani / verso te ge giagi / legera com una foglia / nel tuo sogno indiviso / di chiussi occhi.
Ombres dibuixades
Café Central / Llibres del Segle, 2020
[Traducció d'Antoni Clapés i Lluís Servera]
A TRENC D'ALBA
A trenc d’alba, en desvetllar-me, veig els llençols com
formen inconcrets records onírics entre les plaques
tectòniques que van de la manta al llençol, replecs
que imiten la veu humana, els tons mecànics de la
vibració gutural continuada, de la freqüència que
atrapa la reverberació gradual i s’evapora uns graus
al nord de la vigília. Quina energia proteica m’evo-
ca, quan encara no soc la mosca deforme que brunz
com el motor passat de revolucions, en l’aleteig d’un
temps feixuc, que s’acaba on jo començo.
Tractatus
de mort de la poesia catalana
LaBreu Edicions, 2023
Més sobre l’autor, ací
(Apolo i Dafne. Bernini)
DAFNETot el poder ve de tu
i ara sents el vertigen,
quan el terra torna roca
sota els nostres peus.
Abans d’esbrancar-me
tenc temps, encara,
de recloure’m al refugi on reposa
la meva llavor.
En
germinaran tempestes.
Fonaments corcats
Adia Edicions, 2024
De
vegades, pel març
De
vegades pel març, l'aire es tornava tebi.
Ales d'abril somreien a frec del campanar,
el bleix del temps gemmat suaument agitava
els jardins de les cases i els jardins de la sang.
Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols
de poncelles besaven aquell vent amorós
i entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles.
Però encara era l'hivern als jardins de la sang:
com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,
els havien bressat amb rondalles de por.
Per als jardins de sang era la primavera
una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,
guardà en calzes madurs la llum dels dies tendres
i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.
De
vegades, pel març, l'aire es tornava tebi.
Kiparíssia
La
Magrana, 1981
Més
sobre l’autora, ací
La set
Tots els
mobles ordenats en la set,
el pes malvat dels espectres
escorcollant els calaixos de la casa.
Abismat en el
neguit de la tempesta,
engarjolat en l'espera feixuga,
provant d'esgallar mots amb els mots,
ordenant les meves morts en I'aire net.
Tots els
signes flotant en la taula,
el peix argentat del dia nou que
s'esmuny de les mans del temps,
la set, els mobles famolencs, presagiant
la tempesta d'espectres, enfollits,
que escorcollen les butxaques de I'ànima,
resseca, amagada pels calaixos de la casa.
Lector
d'esperes
Ed. Columna, 1990
PAÍS D'AIGUA
Els dies són una clepsidra amb foscos naufragis.
La fragor d'una llarga nit a la Serra de les
Agulles confrontadaa
amb la desídia.
L'illa ha suportat la devastació, les flames i l'exili dels déus.
Els camins són d'aigua i sense tornada.
Ibn Khafadja no estimà els ulls negres del
desig.
El vertigen de nodrir-se contra la imaginació.
Hi ha el mot bellesa amb tot l'ímpetu de
galerna.
La mar no té nom.
El vers ens penetra com espina saquera.
Va ser Heràclit qui somiava franquejar sense
barca l'altra riba.
La mar
Poesia 3 i
4, 1997
Més sobre l’autor,
ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
