ÀNIMA EN PAU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

ÀNIMA EN PAU

 

No només l’essència de l’essència

sinó també l’arrel que aboca vida

que puc intuir entre la ceguesa

i l’enlluernament i l’avenir.

 

No només la vida sinó la llum,

i més encara, l’oblit de l’insomni.

I desballestar metàl·liques nits

en aurores que esquincen la foscor.

 

I respirar amb força i obrir els ulls

als colors de les frenètiques hores.

Cercar el camí dolç de la memòria

en fulles seques de temps aturat.

 

I sentir el batec del cor que anuncia

desitjos i afanys en la llarga espera

de les hores dels murs emblanquinats

assedegades en somnis possibles.

 

I saber-me principi i fi de mi.

 

                                                                                  

Jesús Giron Araque

Dins de Mostra poètica Maria Carme Arnau i Orts

Editorial Alamida, 2025

Més sobre mi, ací i ací         

SI UNA TARDA...

(Oli sobre llenç.  Miquel Orts)

SI UNA TARDA...

 

Si una tarda

plou la tristesa i lluen sota el baf

les carrosseries dels cotxes, tot creuant

els semàfors, el fang i el fàstic

de la ciutat humida; si una tarda

un surt cansat de fer feina i plou,

i plou la tristesa i plou tant que els cecs

s’arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,

com pot un aguantar els ulls de les nines

boges, els ulls de les nines lletges!

La letargia, la tarda, la pluja, la pena,

l’esfondrament general,

el neguen tant a un, que un s’aferra,

a on sigui, a una cançoneta grisa i d’amor,

brufada d’esperit.

Miquel Bauçà

Una bella història

Edicions 62, 2023

Més sobre l'autor, ací

EL CEC

(Imatge d'Edgar Hermosilo, presa d'ací)

 Sabia com eren els borralls i les volves,

      però desconeixia el color de la neu;     

percebia el soroll de la mar i les ones,   

però no en copsava l'horitzó ni el relleu.

   Sa casa sempre feia una flaire de pomes   

madures, malgrat l'olor constant de tabac;      

amb el nas ert reconeixia les aromes     

opaques que separen brandy i conyac. 

Distingia els harmònics enmig d'un concert  

perquè es passava la vida entre instruments, 

més fresc que sota un oasi enmig d'un desert.

  Un dia, abans de morir, fou tan indulgent    

que, dret des de la seua finestra, despert,      

decidí llançar les partitures al vent.

Josep Palomero

La rosa dels vents

Ed. Bromera, 1997

Més obre l'autor, ací

POEMA AMB DATA (LIX): CARTE DU 8 NOVEMBRE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

      Les ungles en el nostre pit, la ceguesa que ens gela els nostres ossos, qui s’ofereix per a subjugar-les? Pioners de la vella església, anuència de Crist, ocupeu menys espai a la presó del nostre dolor que el rastre d'un ocell a la cornisa de l'aire. La fe! El seu bes es va apartar horroritzat d’aquest nou calvari. Com podria el seu braç mantenir destapiat el nostre cap, si ell viu de la caritat d’un pany incorrecte? El fàstic suprem, a qui la mort mateixa el nega el fum últim, es retira, disfressat de senyor.

     La nostra casa envellirà lluny de nosaltres, salvant la memòria del nostre amor ajagut intacte a la rasa del seu sol reconeixement.

    Tribunal implícit, cicló vulnerari, que tard ens lliures l’objectiu i la taula on la fam arribava la primera! Sóc ara com un gos rabiós encadenat a un arbre ple de rialles i fulles.

(Traducció meua)

René Char 
Seuls demeurent 
NRF, 1945

Les clous dans notre poitrine, la cécité transissant nos os, qui s’offre à les subjuguer? Pionniers de la vieille église, affluence du Christ, vous occupez moins de place dans la prison de notre douleur que le trait d'un oiseau sur la corniche de l'air. La foi ! Son baiser s'est détourné avec horreur de ce nouveau calvaire. Comment son bras tiendrait-il démurée notre tête, lui qui vit, retranché des fruits de son prochain, de la charité d’une serrure inexacte? Le suprême écœurement, celui à qui la mort même refuse son ultime fumée, se retire, déguisé en seigneur.
Notre maison vieillira à l'écart de nous, épargnant le souvenir de notre amour couché intact dans la tranchée de sa seule reconnaissanceTribunal implicite, cyclone vulnéraire, que tu nous rends tard te but et la table où la faim entrait là première ! Je Suis aujourd'hui pareil à un chien enragé enchaîné à un arbre plein de rires et de feuilles.