6:00 AM
Teulades grises,
fredor de l’alba;
la llum dessuca l’última foscor
i els contorns dels edificis,
encara diluïts,
tracen, de nou, la silueta urbana.
Abans d’encetar el paper
inhalo partícules de nit
que es fonen amb les cèl·lules.
Embriaguesa a les parpelles.
Només ara
puc sentir el cant de sirena
del silenci
a punt d’agenollar-se.
Hiperacúsia
Pagès Editors, 2026
Més sobre l’autora, ací
4
El batec del subsòl esborra el temps
amb un alè de boira perenne entre el cel i la terra.
El desig s’acumula en l’aigua de l’arrel
i els segles diuen lentament la cadència del món.
Tot ha de retornar a mi amb l’abrivament de la tempesta
i la nit centrífuga m’ha d’estirar les carns
fent-me presa de les seves llengües de bèstia.
El dolor és un funàmbul irat
a la corda fluixa de les meves venes.
La superfície rebrosta amb llucs de menta,
l’aroma càlida i dolça omple els racons de l’obaga
i recorda camins d’infantesa d’estius frondosos,
de sols madurs en les maduixes silvestres,
de dits que s’allarguen a l’encalç de la móra
indefensos encara a l’urpada de l’esbarzer,
clivellats de sang humida i tendra.
Al subsòl, però, encara predomina la foscor
quieta, eterna.
Terra
fonda
Cossetània Edicions, 2008
Més sobre l’autora, ací
ÀNIMA
EN PAU
No
només l’essència de l’essència
sinó
també l’arrel que aboca vida
que puc
intuir entre la ceguesa
i
l’enlluernament i l’avenir.
No
només la vida sinó la llum,
i més
encara, l’oblit de l’insomni.
I
desballestar metàl·liques nits
en
aurores que esquincen la foscor.
I
respirar amb força i obrir els ulls
als
colors de les frenètiques hores.
Cercar
el camí dolç de la memòria
en
fulles seques de temps aturat.
I sentir
el batec del cor que anuncia
desitjos
i afanys en la llarga espera
de les
hores dels murs emblanquinats
assedegades
en somnis possibles.
I
saber-me principi i fi de mi.
Dins de
Mostra poètica Maria Carme Arnau i Orts
Editorial
Alamida, 2025
EL PALESTÍ
A M. S.
I
Recordes
com vaig assaltar el teu obrador al souq de Damasc?
Com sempre assalte la vida
a cops d´un desig transeünt d´esperances
I com els teus ulls m´assaltaren l´ànima?
A cops d´un desert transeünt de silencis
Ho recordes ja?
I que refeies l´orografia del teu país a cançons
espatllades?
I que volies colorejar-les en la memòria infidel del món?
En la memòria dels qui s´exilien els uns dels altres?
Ho recordes ja?
II
Amb un punteig sord t´arriben
des de la foscor del temps
les mans tímides de la mare
en l´exaltació del pa
els braços ferms del pare
en el cor de les pregàries
les cames dels germans
aparellant-se a onades violeta
els volteigs de gessamí tendre
en els peus de les germanes
I també el primer llamp de primavera
i les primeres ombres d´estiu a migdia
i les primeres bombes
i la primera por
i també el primer tren de l´exili
I els carrers camí d´escola
enrere definitivament
i l´arbre de la plaça enfront de casa
i les roses de te enfilant-se per la llinda de la porta
i les teues cametes camí amunt de la tanca
fugint de la mainada
i els genis benèvols de la nit botant a sobre teu
amb fils de contes
teixidors infatigables
bé que ho saps
de Les mil i una nits
Ho vas recordant ja tot?
III
I recordes quan vaig seure
finalment al teu costat?
I que et preguntava?
I que em contestaves encara innocent
a cops de mà sobre el paper?
a cops d´ulls deshabitats?
Recordes
quan vaig descansar dels mots
sobre la solitud dels teus llavis?
Sempre viatgers remots de la còlera
sempre fustigant la por
sempre bandejant caravanes per curses de bogeria
I que en la nit els meus dits liquaren el desassossec del
teu cos?
I que entre els meus malucs tombares tota la pena?
Ho recordes?
I que també en la nit vaig ensumar en la teua pell
la pell de tots els exiliats?
I en el desordre de les teues llàgrimes
les llàgrimes de tots els exiliats?
I en l´escuma del teu rostre el rostre
de tots els exiliats?
I que mentre dormies vaig polsar la teua orografia
ja refeta?
Ho recordes tot?
IV
Et deixe mots amics sense fronteres
mots d´estrangera com tu
forastera del teu poble
foraster tu del meu poble
dugues-los als teus
dugues-los al teu país
a les seues brises blaves
a les seues pedres negres
als seus lliris
Al seu desert que sempre t´acompanya
al desert que compartim tots els exiliats
els uns dels altres
al desert definitiu
al que buidarà a cops de sorra la memòria infidel del món
La meua
frontera
Editorial Columna, 2010
Més sobre l’autora, ací
(Imatge pròpia)
LE PROMENEUR
Aquella foscor dolça que t’empara l’ull.
I mires benigne l’engany que et sembra
astorat,
davant l’escorça del dia que passa
com una serp en temps de muda.
Pell morta.
T’enginyes una ullada que saps externa
i t’empeltes els gestos de fuga altiva.
A la plaça t’han vist passar incert,
estampa del furtiu que sap dreceres.
La set
El Gall Editor, 2007
Més sobre l'autor, ací
(Imatge pròpia)
La
totalitat dels meus pecats
ha esdevengut
manca de llum;
he sucumbit
a la foscor felina,
gràcies
a la intervenció fèrria
de les urpes mans
dels meus germans
i germanes.
He tornat cec.
Que el món apagui el sol.
Castigar la fera
Viena Edicions, 2023
Més sobre l'autor, ací
Desafinen
les cordes del pensament
que polsen els dits
en tardes de pluja opaca.
Trempa-les sense descans
perquè l’harmonia del sentit
ofegue el clam de les andrones
i el xerric sord de les portes que es tanquen
amb la ranera insomne
de les rates.
Ajusta l’ull al paisatge, cerca la llum
que custodia el diamant
i alliberen les albes.
Enmig de la foscor no desespera
la humil victòria del demà,
es deixondeix la flor,
arriba el tacte
amb la tremolor dels arbres
i el silenci viatja en l’ala dels ocells
que alcen el teló
i apaguen les petites llànties de la nit.
Com la tremolor que agita els arbres.
Manel Rodríguez-Castelló
Passatge
Edicions del Buc, 2022
Més sobre l’autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
