[ES VA ENTREGAR EL TEU COS...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Es va entregar el teu cos a la ciència.

          No. De fet, el teu cos no és ningú. El teu cos té

nom, però no és ningú. El teu cos es va deixar enrere a la vall closa, una

mera resta necessària de l’espigoleig arqueològic.

En digueren STRAPPO.

                      (Estripar.)

Membrana pètria. Cuir calcari. Finíssimes

          despulles epidèrmiques. A contrapel, el tapís de pedra es

va desprendre de la seua carn original.

Es va entregar la teua pell a la ciència. Es va

posar al servei de la nació.           Al servei de la identitat

comuna, de la majúscula, de l’afirmació, del mirall, de la renascuda

                                                                            convicció romàntica.

 

Carme Alegre

Strappo seguit de Pare Aforístic o Galatea a la paret

Adia Edicions, 2024

Més sobre l’autora, ací

[SEMPRE MÉS ENLLÀ,...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sempre més enllà,

sempre amb el sentit absent

—tant si som en paisatges volcànics coneguts,

com si ens estatja densa la mà arbòria de la ciutat—

a la recerca amable d’un nus

—espurna, goig, llar i fita amorosa—

que ens esborri

l’engany de la identitat sola que no toca mai res

i que ens faci

—fi nostra,

els pronoms personals esvaïts en l’abisme—

éssers inexistents,

perdurables

en la glòria dels qui esdevenen causa primera.

 

Jaume Bosquet

Peus de cedre 

Pagès Editors, 2023

Més sobre l'autor, ací  

[ENS DUEN MENTIDES A CASA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ens duen mentides a casa

i nosaltres les bescanviem

per silencis que ens amargaran.

Entretant ofeguem el tro

i després amaguem el llamp.

Així perdem la nostra identitat

convertint-la en un amagatall.

I les ciutats en boscos frondosos

on no penetra la llum.

Àngel Fabregat

Cossos afeblits

Onada Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

DANUBI AL PAS DEL WACHAU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

DANUBI AL PAS DEL WACHAU

Danubio, río divino,

que por fieras naciones

vas con tus claras ondas discurriendo.

                             GARCILASO

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,

un escrutini caut, que hi discernesca

l'habitable mesura de les coses:

eixa barreja viva de barreges efímeres

on tot flueix, com l'aigua per l'arena,

en cada esguit de l'ona que al nu torna

per túnels invisibles, com la roca

-esguit d'un altre onatge, que batega

amb un compàs lentíssim per les serres-,

o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al col·legi, davall dels uniformes

hi ha cossos de criatures, així els homes

rere de les paraules i dels gestos.

També en l'home es dibuixa una forma amagada

que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I és ara que ens pertoca 

regraciar aquesta identitat,

entre l'alba i l'ocàs, mentre fem via

(tot discorre a la vista, com nosaltres),

i estimar cada cosa purament mentre passa,

abans que se'ns dissolga en l'aire i les pupil·les,

una imatge entre tantes.

Una imatge que túnels ignorats i invisibles

s'emporten i reuneixen, punt per punt,

ja no en els nostres ulls.

Enric Sòria

Andén de cercanías

Ed. Pre-textos, 1996

Més sobre l'autor, ací

[Precisamos de una mirada atenta sobre las superficies, / un escrutinio cauto, que discierna / la habitable medida de las cosas: / esa argamasa viva de argamasas efímeras / en donde todo fluye, como el agua en la arena, / en la espuma que vuelve tras las olas al río, / por túneles secretos, como roca / -espuma de otras olas, que golpea / con un compás lentísimo las sierras- / o el desperdicio fértil del follaje.  // Igual que en el colegio bajo los uniformes / viven las criaturas, así los hombres viven / detrás de las palabras y los gestos. / En el hombre, se dibuja también una forma escondida / que sabemos cercana y en el cambio perdura. // Y ahora nos corresponde / dar las gracias por esta identidad /

entre la madrugada y el ocaso, / en tanto proseguimos / (como nosotros, todo sucede en la mirada), / y apreciar puramente cada cosa que pasa, / antes que se disuelva en el aire y la vista, / como una imagen más entre las otras. / Una imagen que túneles secretos e invisibles / se llevan y reúnen, idéntica a sí misma, / pero no en nuestros ojos.]

[Traducció al castellà de Carlos Marzal]

GHAZAL

(Part de la portada del llibre. Pau Àlvarez)

No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar?. Dir què?
Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?

Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?

No hi ha ningú que sàpiga la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure hui?

Jo i aquest racó salvatge: la pena de meu fracàs i aquest desig;
no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només que poguera parlar.

Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació del conhort 
però no puc volar més. Vull saber a qui podria dir…

Malgrat que estic callada i no puc recordar cap cançó,
encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor que hauria de parlar.

Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va rebentar;
que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante a les preocupacions anades.

Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire cada volta:
una filla d’Afganistan que pot parlar allà on necessite parlar.

Nadià Anjoman

Jo, que no he valgut els budells d'un gos

Edicions 96, 2013

(Versió de Josep Vicent Cabrera a partir de la traducció de Khizra Aslam)

Més sobre l'autora, ací i ací.