III
Com saber encara un lloc de tu
on reposar la mà, badada,
—un frec— i no sentir el gel
que em crema el palmell i m'escup?
Com en sabré aquest cau de tu?
Se'ns han conglaçat les carícies
que antany ens modelaven, i ara
nostres cossos són ganivets
afilats, esquerps, ignorats,
com arestes no encadellades.
El dol i
la pedra
Ajuntament d’Algaida, 2015
Més sobre l’autor, ací
Garoina
La
pell primera era d’escorça, tu
hi
posaves la mà, el palmell tan tebi.
Però
te n’oblidaves, contemplaves
el
cim de la muntanya enllà del bosc.
La
segona era feta d’adamàntium:
l’aeròlit
solcà, ardent, l’atmosfera
i
per obra de l’home esdevingué
aquesta
superfície impenetrable.
La
tercera, de fina cel·lofana
transparent,
crepitava a l’embat mínim
de
qualsevol cop d’aire, o cap alè.
A
dintre, la garoina migpartida
parava
la carn lassa de la nafra
al
rasclet inclement de la cullera.
Cants d’amor advers
Editorial
Café Central, 2024
Més
obre l’autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
