 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
El cos inseparable d'escates i ametistes de menta se m'ofegava a les golfes, guaita de fades, en un instant desolat. Verda i honrosa, amb la fina pesantor de l'infinit als llavis i el fred senyal d'un viure inconsistent al darrera, vas pujar a la meua galàxia de focs furients.
Ara fas branquillons de luxúria amb els meus cabells esmorteïts. Perquè, com diries segur en acabant, somoguda per una terrible llampada de clarividència interpersonal, en ser la desfeta d'invisibles ales que em condemna, ja reprenc el camí indesxifrable, amb la fidel ferida que m'acompanya cada dia.
I si cavalque gaseles furtives entre les flames fèrtils d'adolescents deleroses, sempre torne a tu i per la teua aroma defallesc o bé m'amague a l'ombra de la teua esquena esveltíssima o, embadalit pel rictus furtiu que estogen els guaites de les teues mareperles, m'ajorne sempre el present que parsimoniosament et retalla a la meua mida, estrictament carnosa i excessiva.
Francesc Collado
Aigüestortes
Ed. Bromera, 1991
Entrades
