EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nit. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de juliol del 2026

MENORCA BLUES


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

Menorca blues


Quan s’obre la nit,

plena,

la ciutat que és una sola

queda absorta

entre fonema i fonema.

Què dius?

Rius en cada nota.

Camín amb la sordina posada

cap a la llibertat,

cendres a l’horitzó

de vermell vertical 

i un blues verbal 

que m’ajuda a articular

la llengua, suau,

suau, suor.

De nit i endins,

que la ciutat és una

i sola i es pinta 

i balla, aquest jazz

dissonant que queda penjat

en el darrer acord

de la matinada.

 


Edgar Alemany

Funàmbuls de llum

Viena Edicions, 2009

Més sobre l’autor, ací

divendres, 17 de juliol del 2026

SOM TANTÍSSIMES

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

SOM TANTÍSSIMES

 

De nit, blanques, 

molt silencioses. 

Som tantíssimes! 

 

Les nostres veus 

agafen fort les 

nostres mans. 

 

Ningú ens sent, 

som com la pols 

cega i muda; 

 

sorda, de vegades. 

Ningú ens veu 

som partícules. 

 

Éssers estranys, 

imatges fòssils 

de mons llunyans; 

dels nostres cercles, 

cercles mundans. 

 

De mare naixem, 

d’aigua som, 

i morirem sense ella. 

Filles, per sempre. 

 

Som la llavor del nostre fruit, 

que arrela i creix. 

Som la llavor del nostre cos 

en perill d’extinció.

 

Tu, jo i ella 

serem per sempre. 

Tantíssimes! 

 

Avui dia D i hora H despertam. 

Demà el món ja serà nostre! 

 


Joana Abrines

Amb accent a la neutra (Antologia)

Lleonard Muntaner, 2014

Més sobre l’autora, ací

dimecres, 8 d’abril del 2026

[DE NOU MÉS PASSOS...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)


de nou més passos ressonant.

massa lents s’empassen

per la gola. claveguera. cap a dins.

tots aquests passos. cessant.

per fi. el silenci escampat.

un punt de nit. sordmut. callat.

aquí. sento els teus muscles

tensar-se. només aquí.

escumeja l’aigua. s’estreny la forma.

quelcom abrusa. potser hi ha música.

potser. gràvida caurà i de nou.

més passos ressonant.

 

Núria Armengol

Fractura

Edicions del Buc, 2017

Més sobre l’autora, ací 

dimarts, 24 de març del 2026

[AVUI NO ÉS CLARA LA NIT,...]


(Imatge pròpia)


Avui no és clara la nit, i els núvols

semblen enfosquir més encara la contrada:

hi deixen caure la tenebra com un vel de dol.

Tanmateix, la presència del mar, lluny,

anima l'ombra,

allibera els arbres del pes del sol

i les pedres del pes ombriu que les domina.

S'esborren els camins, que semblen lents,

i el llargandaix es reclou sota les pedres.

Els murs s'allargassen

i els turons confonen llurs perfils

entre la fosca alenada del capvespre.

Tot és quiet i l'estornell, damunt la bessa,

sembla que dorm, encara que guaita, gasiu,

la tornada de l'ombra.

Ni tan sols a ponent no en queda gens, de llum,

només una claror somorta s'obre

més enllà del cel

i de la lleugera presència dels estels.

Tot, en una lenta i gairebé imperceptible davallada,

va tancant-se en un repòs on la quietud

no és silenci, ni espera, ni tan sols deturament.

Només no-res, un buit, un sot ombriu,

un clot on la ment s'esfondra i es refà

del violent sotrac de la galerna.

Encara que la soledat aspriva

que empara aquest indret desvetlla, altre cop,

una rara recança de retorn i comiat.

No res. La solitud-que penses.

Sentir que hi ets. Que tot

és teu. Que res no pot ser tan tot com ho és ara.

Que no hi ha res com aquest sojorn de l'esperit,

la feina feta, els nens al llit.

Neta la roba.

És bo sentir-se gran i lliure i assenyat,

com aquests arbres vells que tot ho saben

o com aquestes pedres que ni tan sols les pot matar

el record o com aquestes bèsties que tot el dia corren.

O com aquesta casa vella que cada cop que hi torno

ens reconeix cadascú en el que som

o en el que podríem ser i potser serem un dia.

No hi ha com fer-se gran, i rius

de la pensada.


La vall, davant nostre, s'obre, s'eixampla i es desfà;

davalla entre petits turons que sembla que dansin

en la fosca, i cada instant que passa

s'enalteix la foscor; la negror arriba

cap a mi i m'embolcalla amb els fils de la posta

que tot ho van cobrint sota la fosca ponentina.

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?

L'indret, arrecerat del tro i del núvol?

El temps que hi sóc, mandrós, endut

per la indolència de l'estiu i el no fer res?

El costum, habitual en mi, i en tots nosaltres,

de deixar-se emportar per la nuesa de la ment?

O és saber-se lliurat al moviment més propi,

amarat pel sentiment i el goig de viure?

El retorn, potser? O és l'enyorança?

O és l'esperança de retrobar el que vam ser

i vàrem perdre o el que no fórem mai

o el que hauríem pogut fer de tots

nosaltres?

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?


Antoni Marí

El desert

Edicions 62, 1997

Més sobre l’autor, ací

dilluns, 9 de març del 2026

[EL BATEC DEL SUBSÒL...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

4

 

El batec del subsòl esborra el temps

amb un alè de boira perenne entre el cel i la terra.

El desig s’acumula en l’aigua de l’arrel

i els segles diuen lentament la cadència del món.

Tot ha de retornar a mi amb l’abrivament de la tempesta

i la nit centrífuga m’ha d’estirar les carns

fent-me presa de les seves llengües de bèstia.

El dolor és un funàmbul irat

a la corda fluixa de les meves venes.

La superfície rebrosta amb llucs de menta,

l’aroma càlida i dolça omple els racons de l’obaga

i recorda camins d’infantesa d’estius frondosos,

de sols madurs en les maduixes silvestres,

de dits que s’allarguen a l’encalç de la móra

indefensos encara a l’urpada de l’esbarzer,

clivellats de sang humida i tendra.

Al subsòl, però, encara predomina la foscor

quieta, eterna.

 

Lurdes Malgrat

Terra fonda

Cossetània Edicions, 2008

Més sobre l’autora, ací

dissabte, 28 de febrer del 2026

PALAU D'ABSÈNCIES

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Palau d'absències (VI)

 

Tardes daurades flueixen calmoses

i lleus es decanten als pous del capvespre.

Blau miralleig de les ones i blau obscur del cel

fonent-se en un crit.

Cap campana no retorna

les hores finites que cauen

als pous de l’oblit.

Però en l’horitzó amb tornasols que ara es

tanca

s’encenen guspires que trenquen

el vel de la nit.

 

Carme Meix

Palau d'absències

Institució Catalana de la Dona, 1993

Més sobre l’autora, ací

dimecres, 5 de novembre del 2025

[CONSERVA ENCARA...]

 

A Carlitos

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Conserva encara

Les proporcions àuries de la vida.

En un retrat ovalat de làpida recent.

Romandrà així durant un temps dins la consciència

d’algú que nega el dia i la nit. Som aquells instants que

Ben prompte ens deixen de pertànyer i ens neguen rotundament la sensibilitat. Som un

búcar definitiu, mels dies que fa vent i la porta mal tancada de casa nostra. Un entre 

tots els retrats sense emmarcar. A penes sabem com posar fi a una biografia, com 

mostrar les nostres desavinences amb el record.

 


Francesc Pastor i Verdú

Trànsit

Onada edicions. 2025

Més sobre l’autor, ací i ací

dissabte, 1 de novembre del 2025

[LA PINYA COLADA...]

 


(Imatge pròpia)

La pinya colada va ser el túixec

que de rebot trencà l’amor

endormiscat al meu pit

farcit de dolça verema.

Les margarides embolicades

amb gases de tul

van morir al jardí clos.

 

Des del llindar del record

espere el seu retorn, però

la lluna, cresol de la nit,

silencia les paraules

amb un grapat de draps

plens de most.

 

Roser Furió

Ulls de nit

Editorial Nopàtria, 2016

Més sobre l’autora, ací i ací

dimecres, 29 d’octubre del 2025

NÈNIA PER A CORS DELMATS 29/10/2024

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

NÈNIA PER A CORS DELMATS

29/10/2024

 

La mort de tota mort ara et bressola.

Antoni Ferrer

 

Heus ací el temps enfangat.

Lentament, es dessagna el record: la nuesa del record.

 

Que s’acomoda la ignomínia al buit de l’oblit.

Que la llum s’esmuny en la cavorca de la nit.

Que enmig de la fosca del cel la pols esborra rostres.

Que les llàgrimes renten carrers exhumats.

Que ens arriba el crit animal de la carn ultratjada.

 

I un tendre esperit ens commou en la desesperació.

I un cor que batega a dins ens desperta l’ànima.

 

Com defugir ara de la humana solitud

dels que han emmudit en aigua i fang?

I com suportarem la ferida sense bàlsam

ara que tot el record és latència i llacada bruta?

 

Jesús Giron Araque

Dins de Que torne la joia pura del carrer! Versos per la dana (llibre col·lectiu)

Onada Edicions, 2025

Més sobre mi, ací

dimarts, 21 d’octubre del 2025

SILENTS

 


(Imatge no identificada presa de la xara)

silents [fragment]

 

i t’empeltaves als fragments tendres de la nit, allà on

naixien humides les mans i el saüc i l’arbreda.

 

I el cel se’ns vessava com un murmuri extasiat:

com una flor que no pella.

 

Enllà de la ciutat, nosaltres silents

i encara                    desconegudes.

 

Mireia Casanyes Dalmau

Al bosc de vidre

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

dijous, 4 de setembre del 2025

FRESC

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fresc

 

Si em fóra dat d’escriure com escriuen

les poetes, ho faria amb els colors

exuberants i xops de la vesprada

que em regalima, a tall de vena oberta,

cuixes avall, fins als turmells i més

avall encara.

                         Sobrevisc com puc,

i una nit rere l’altra, amb la cadència

constant i lúbrica d’una ungla esmussa,

rosego el guix que em revesteix

de cap a peus i enalteixo la dona

primigènia, que duu tot un món,

ben assegut, damunt dels seus malucs.

 

Eva Baltasar

Atàviques feres

Cossetània Edicions, 2009

Més sobre l’autora, ací

dijous, 17 de juliol del 2025

REI DE LA MARE!

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

REI DE LA MARE!

 

Ai! eixe fill que no he parit, amor,

i que duc soterrat entre la carn;

fill de la teua saba i d’esta sang

que em crema i que voldria repetir.

De nit entre el silenci, sents un plor 

llunyà? No sents el seu petit gemec?

 

Em dol tantíssim el teu fill, amor,

que si t’estim per tu, t’estim per ell;

per un grapat de boira sense nom.

 

Criatura d’escuma. Nin del vent.

Miqueta d’àngel. Colomet d’enyor.

Rei de la mare. Impossible fill...

Per no ser res no és ni el nostre mort!

 

Carmelina Sánchez-Cutillas

Llibre d’Amic e Amada (1980)

Dins Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d'una criatura

Antologia i introducció d’Anna Gual

Angle editorial, 2025

Més sobre l'autora, ací

dimecres, 2 de juliol del 2025

L’OBLIT

 


(Imatge de l'autora)

L’OBLIT

 

No enyore la metàfora

ridícula de l’eternitat.

Sí enyore l’horitzó

recte i prim del mediterrani.

Allí on la llum es mor lenta

del color de la cirera.

I tant de pressa com la nit

es menja un raig taronja.

 

Digues, te’n recordaràs

d’estos passejos

a prop de l’aigua d’olor a peixos?

Els peus àvids de mar,

El cos àvid del teu cos.

 

Digues, recordaràs la meua pell

del color de la fulla seca?

Recorda, no eternament,

sols un instant del teu temps d’hivern,

quan es gela la flor

extraviada de l’ametler.

 

Perquè els dia és curt

I la nit freda t’esborrarà el record.

 

Bötzingen, 17-01-2023

 

Soledat Julià Martí

Astronauta aerostàtica

Autoedició, 2025

Més sobre l’autora, ací

diumenge, 29 de juny del 2025

ARREL

 


(Imatge pròpia)

Arrel

 

Si et sents informe i brut i tou

com un llimac, no pensis mai

que no ha valgut la pena

haver tirat pedres al riu

—“qui fa cinc salts, llavis de molsa”—,

haver burxat gripaus

fins rebentar de pura ràbia

o haver fumat saüc

al cau secret de Les Roquetes.

Tot això compta i és en tu

com una terra fèrtil.

No deixis que la nit badalli

ni que l’hivern clivelli els camps.

Torna’t arrel i enfonsa’t en el temps.

 

Xavier Macià

Miceli, Poesia (2000-2025)

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

divendres, 16 de maig del 2025

[UN CRIT COM UN CANT...]


(El devallament. Rogier van der Weyden. Museu del Padro)

Un crit com un cant com una esquerda

un volcà als llavis     ofec nucli caníbal

en la nit     monstruosa

 

La llum li tocava la carn      estava pàl·lid

amb la sang estancada a les mans per la gravetat

estasi que s’apropia     de la forma

 

El seu cos és difícil

perquè és un cos      alliberat

 

Ets un posseït un panteix clavat a la mort

veig el camí soc la filla la mare

l’esposa coronada deessa    fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus

del deliri

 

Àngels Moreno

Clinamen

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací 

dissabte, 22 de març del 2025

[VENIA LA NIT...]

 


(Iamtge pròpia)

Venia la nit

i era un cau de silencis,

de dubtes esglai i tendres

ofegats en el mar tenebrós

d’un futur immens i inexpugnable.

 


Marc Granell

Mastaba

Edicions Bromera, 2025

Més sobre l’autor, ací i ací