[AQUELL QUE PUJA...]

(Imatge pròpia)

Aquell que puja des de la planura

fins a la falda del soberg pujol

que precedeix les muntanyes més altes,

ansiejant però tement alhora

i tan esperançat com indecís,

irresolt sota l'esbalaïment

vibrant i fosc de les verdes falgueres

que li atorguen conformitat d'illa

de desconcerts, perenne en el retorn

i en la forja on es treballen les dèries,

en el percaç i la pregunta equànime,

divisa l'ampla vall des de l'altura.

Fortuït i veloç corre el paisatge

buscant un sentit que no sap el mot.

Àngel Montesinos

L'esbalaïment de les falgueres

La Forest d'Arana, 1994

Més sobre l'autor, ací

SILENCI

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi)

... M'hi vaig haver d'acostumar 
al teu silenci, 
a no saber si anaves o venies, 
i amb qui, a desconéixer-me en tu, 
a deixar les mans obertes, 
a sentir les mans buides, 
la vida buida, a vessar 
de desig. 
La vida és un fil tènue 
que penja d'alguna part 
que no podem conéixer 
malgrat tanta ínfula, 
tanta pàtria acumulada 
i tants déus morts. 
La meua vida és un fil 
que penja de tu, 
que tu ignores i coneixes.

Àngel Montesinos

Les flors patològiques

Brosquil Edicions, 2007

Més sobre l'autor, ací

2.9

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Com els dofins somrius, amic. M'indiques
així, a l'espessor de les falgueres
que et cobreixen per moments, la drecera.
Aquest somriure que la mort haurà
de preservar, quina estranya victòria!
---
NOTA AL POEMA 2.9

Efectivament s'hi parla de la mort de l'amic del poeta, el qual era exigent i es planyia del dolor de viure. La vanitat i la misèria, la meditació exaltada, l'abatien. Voluntàriament abandonà la vida per no haver de negar les armes i els somnis, i també perquè el temps i les lluites canvien els homes.

Àngel Montesinos

L'esbalaïment de les falgueres

La Forest d'Arana, 1994

Més sobre l'autor, ací.