.jpg)
Ho enyorarem tot, la casa i la intempèrie,
haver-se quedat o haver deixat enrere,
la rauxa de l’ocell que migra mar endins,
el seny del gos que no té horitzó, que espera al
llindar
i no sap eixir dels pocs carrers on pixa.
Els temps
interromputs
Edicions del Buc, 2016
Més sobre l'autor, ací
VOLUPTAT
DE L'ENYOR
Tenacíssima, càndida enyorança,
fillola del desig i la recança,
trista amorosa de l'amor que es frisa,
crida els estels, besa la brisa!
Puresa del record extenuant-se
en el miratge d'una pàtria grisa,
feta del somni que matisa
el roig, el blau i el blanc de França.
L'àngel t'inspira i et manté el diable,
oh febre miserable
d'un dolorós i delitós amor,
tan prenedor, que un dia, per ventura
honor refet i llar segura,
enyoraré l'enyor.
Saló de tardor
Edicions Proa, 1975
Més sobre l'autor, ací
TINC UN DESFICI, AI, INCLEMENT
Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.
Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.
(S. XII-XIII)
Més sobre l'autora, ací
Serenament transcric el pas del temps,
així la memòria esdevé llum,
bola de miralls ací enmig de l’ànima,
que allibera infinits raigs d’ahirs.
Tot és llum i puntets pertot arreu,
punts de joia, punts punyents, punts innocus!
M'assec al teu llindar, absents els dos,
cerquem abstrets el temps en melodies,
amb una mar en calma, subtil brisa
que ens assedega i que, ai, tant de bo
no haguérem de patir, ebris d’enyor,
d'altres costes... llunyans hiverns passats!
Conjectures, consideracions i altres reguinys
Ediciones Oblicuas, 2019
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ÒRBITES EN SINCRONIA
¿Qui és aquest vell que veus en el mirall
i no et diu res de qui va ser perquè
s’ha oblidat, fins i tot, de la tristesa,
ni aquests llavis cansats de tant besar
només la icona d’un amor benigne,
ni l’última claror de cap al tard,
ara que sents com va marxant la vida?
¿Qui és aquest vell de rostre inconegut
amb faccions d’una mort massa propera,
el sobirà monarca de les flors
que es van marcint al centre del nou dia?
¿Qui l’home d’aquest temps que sempre et buida
de tot l'enyor que havies pressentit?
Cal que tanquis ja el llibre i cada pàgina
amb un vers infinit, profund, subtil
com la imatge del vell que veus, decrèpita,
en el fons del mirall que ara contemples
i que saps que, malgrat l’engany de viure,
des de l’inici ja va ser la teva.
Òrbites en sincronia
Edicions del Sud, 2020
Més sobre l'autor, ací
(Imatge noidentificada presa de la xarxa)
J.
Ahir vas abandonar l’habitació per fer un cigarret
i quan t’he tornat a veure eren quarts de vuit del matí,
sorties de la dutxa amb els cabells xops
i et posaves el bodi amb agilitat.
Quan t’he buscat de nou amb la mirada,
només quedava a la tauleta un suc de taronja i llimona
i, a la cuina, una cafetera, que he assaborit
en el dibuix de la silueta dels intersticis de la ment
mentre aspirava la teva olor
amb l’aroma del cafè.
Ha tronat i ha plogut tota la nit
i he tingut la sensació de xerrar amb tu
en una vigília lleugera,
com ho feia amb els cosins quan estàvem de vacances,
converses etèries de cadells entre jocs estivals.
És la sensació encomanadissa,
pau sostinguda i l’al·licient de ser amb tu,
sense fer res o trepitjar el fre:
una tarda d’amor o un passeig
cap a un vers no inestable.
Els gats eviten els tolls al pati
mentre cada glop em crema la gola.
La sala s’engrandeix sense la teva presència,
i tots els records per les lleixes són un interrogant
que ni intento esbrinar de reüll.
Tot i que has sortit fa pocs minuts
la casa s’ha buidat més que la tassa.
Camp pervers
Edicions Proa, 2023
(Rosa Navarro, titellaire, a qui va dedicat el poema)
Prestància d'una rosa
El mal i el temps cruel
ens van privar de tu,
però no de la teua mirada,
lluerna lluent de mots
que no calia dir,
del teu somriure viu
que tantes coses deia i a tots ens acollia
Com un riu lluminós
de corrent ferma ens atrapares.
No et vaig veure donar vida
a les vostres petites criatures,
teues i de Josep,
no vaig gaudir de la delícia
sinó en la imatge indeleble
d'un record.
Quanta màgia per a un nom:
talment una rosa que no es marceix
i assenyala constant el més arcaic
d'una memòria inesgotable.
Han tornat les roselles
Perifèric Edicions, 2023
Més sobre l'autora, ací
ADÀGIO
Escolte
la melodia quotidiana de la mar,
la
sumptuosa lírica de les ones
que
ablaneixen las cicatrius del vespre.
M’amere
per l’envernissat murmuri
de
les pedres que rodolen entre escumes
com fulles despreses del seu arbre.
Desembarca la tristor al port de les
butxaques,
omplint les hores d’absències,
cremant el temps a l’avern de l’oblit.
El Sol imposa indolent la seua òrbita
silenciosa,
tremoloses barques, deshabitades
platges,
immensa soledat de les paraules.
Cau el dia inevitablement pel
penya-segat
on fa via la indiferència, on l’enyor
i la dissort arriben a fer-se
hospitalaris.
S’ompli la nit temerària d’ombres que
retornen,
d’una isòcrona buidor de gel a les
parpelles,
ara tot és runa, espera llarga d’inèdites
estrelles.
Et sé, però,
darrere de les albes que encara no
imagine.
dins d’”Entre mots i versos”
Publicacions de la Universitat d’Alacant,
2016
Més sobre l’autor, ací
(Imatge noidentificada presa de la xarxa)
Ciutat
Els amants ho recorden tot.
Ovidi,
Epístoles 15,
43
L’atracció és un mirall
que espera imatge.
Copa en mà em parlaves
i se t’obrien flors a les paraules.
Les ciutats on estimes algú —vas dir—
no se te’n van mai del cor.
Jo et contemplava
com qui mira el mar:
fins a l’horitzó. Al coll nu
et brillava una cadena d’or.
El desig bategava
igual que el vi a finals d’agost
dins el raïm.
Ja no hi havia marxa enrere:
a qui ha saltat del trampolí
només l’espera l’aigua.
A Damasc, tot l’or que venen al basar
és de divuit quirats. Ho dic
per si volguéssiu calcular el valor
d’aquest record.
Manuel Forcano
Arabesc (poemes escollits)
Edicions Proa, 2022
Més sobre l'autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
