ASFÍXIA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Asfíxia

 

Una vegada vaig ser bella. Ara soc jo mateixa.

 Anne Sexton

 

M’ofegaré amb el cor bategant com una manxa,

amb els pulmons inflats d’hidrogen.

M’escanyaré en menjar-me la poma

on habita el cuc dorment,

el dubte malaltís que m’infecta.

 

Tancaré la porta de la infantesa,

de la mare que em renya amb enveja rèptil

i al pare que mai no em mira;

soc la part rebutjada de l’escenari

d’un amor postís, donat a fer a altres.

 

Lliure, oblidaré els enfrontaments amargs,

el deure de ser bona noia

i el convenciment íntim de no poder ser-ho,

l’ofec ressentit de saber-me no estimada.

 

Escriuré i seré bella

                                   o jo mateixa.

 

Mercadal Victory, Carles / Palliser Santana, Llucia

L’infinit que no podem dir

Pagès editor, 2025

Més sobre els autors, ací / ací

ESCAMILLA 0

(Horta. Fotografia de l'autor del poema)

ESCAMILLA 0

Circulen per ací els indecisos

que dubten constantment de l’estratègia,

els que tenen coratge en alta mar,

solitaris rapsodes, gent de l’horta.

Passeu camí del cor creix el poema,

veureu un punt final en la sortida,

alguns monticles fets amb maquinària,

abrics penjats en creu, companyonia.

La porta és entreoberta per qui vullga

tallar llesques de pa sense malícia,

veniu, avant, seguiu, ma casa és vostra,

ací teniu la clau: ma mare morta.

Eduard Marco

Dolors

Edicions 62, 2024

Més sobre l'autor, ací

[QUAN HE SOMIAT...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quan he somiat

rieres d’argent

i gorgs d’espills impàvids,

banys de cítares

de malva-rosa ingènua,

i càlides roses

en l’atzur del domàs...

m’he extasiat en el seu poder

i en la fragilitat seua.

 

Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries

que naix tan subtil

com s’albirarà la nit que l’hostatge.

 

Guarda’m la joia,

noia de mel;

obre la porta

al foc de la lluna.

 

Té l’ànima de l’àmfora.

Té l’esguard del pebeter,

la veu d’Aldebarà.

la seua cintura és la timba dels àngels.

 

Guarda’m el jorn,

noia de rosa;

obre les portes

a l’alba més neta.

 

Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries

o aquesta llarga caravana que cerca

el destí de la mar.

 

Les alforges dels camells...,

quins tresors no transporten!:

El goig del nard,

el somni del llir

l’alegria més polida,

cap carícia estranya,

el firmament d’un bes.

 

Josep Mir

He vist Diògenes que esbocinava el bol

V Premi “Manuel Rodríguez Martínez”, 1988

Més sobre l’autor, ací i ací

PRINCESA NUKADA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Princesa Nukada

(segle VII)

 

Esperant l’emperador Ōmi (Tenchi)

 

Quan, delerosa,

guaitava si veníeu

a visitar-me,

l’alè del vent d’octubre

mogué l’estor a la porta.

Miquel Desclot

En coixí d'herba

De la lírica clàssica japonesa

Edicions 62, 2023

Més sobre l’autor, ací

[VAIG SOMNIAR...]

(Imatge pròpia)

No cloud.

I dreamt of stormy weather.

No doors open.

 

 

El cielo, despejado.

Soñé con una tormenta.

Alguien cerró la puerta.

 

 

Vaig somniar una tempesta sense núvols,

amb la porta tancada.

 

Francesc Bombí-Vilaseca

Febre amb gel

Editorial Fonoll, 2023

Més sobre l'autor, ací

[IMAGINA'T L'ANGOIXA DELS INSECTES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Imagina’t l’angoixa dels insectes

dins l’espai mínim del capoll.

Imagina’t un taüt d’espart, una caixa

justa per al teu cos arraulit, les parets

d’un ventre sense escletxes.

Imagina’t el mal de l’ossada

que creix. Imagina’t com topa amb

la carn i es rebrega. I després

imagina’t el cos nou que deforma

la bossa i es llaga i s’ofega i

empeny.

Imagina’t que és fosc i només tens

les dents per obrir-te una porta.

 

Albert Rabell

Fora de la nosa

Viena Edicions, 2023

Més sobre l’autor, ací

PETITES LLÀNTIES DE LA NIT

 

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

Desafinen

les cordes del pensament

que polsen els dits

en tardes de pluja opaca.

 

Trempa-les sense descans

perquè l’harmonia del sentit

ofegue el clam de les andrones

i el xerric sord de les portes que es tanquen

amb la ranera insomne

de les rates.

 

Ajusta l’ull al paisatge, cerca la llum

que custodia el diamant

i alliberen les albes.

 

Enmig de la foscor no desespera

la humil victòria del demà,

es deixondeix la flor,

arriba el tacte

amb la tremolor dels arbres

i el silenci viatja en l’ala dels ocells

que alcen el teló

i apaguen les petites llànties de la nit.

 

Com la tremolor que agita els arbres.

 

 

 

 

Manel Rodríguez-Castelló

Passatge

Edicions del Buc, 2022

Més sobre l’autor, ací

 

MIRAR

(Mark Rothko, Saffron, 1957)

MIRAR

Mirar, mirar només.
Mirar i contenir l'alé,
deixar-se endur pel magma de colors.
Mirar i contemplar.
La porta sense clau.
Mirar la intimitat del crit de joia.
Obrir la solitud de la tristesa.
Tornar a casa de l'amic.

Mirar i unir la mà amb la mà.
                                              Tocar
aquesta terra amb els llavis,
                                             amb les dents.
Cantar la llum, acaronar els pètals
del darrer raig de sol.

Reverberen els sons en la quietud
i els colors que ressonen contra el temps.

Jaume Pérez-Montaner

Paisatges per a Mark Rothko

(dins de Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018)

Institució Alfons el Magnànim, 2018

Més sobre l'autor, ací