EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pietat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pietat. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 de febrer del 2026

EL MITE DE SÍSIF


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 EL MITE DE SÍSIF


El mite de Sísif no representa la inutilitat,
cap pas de l'hèlix no és el mateix.
Els antics ens atorgaren belles i benignes imatges,
tal el poder purificador del foc
—malgrat que desconeixien els microbis—
i ens oferiren també aquesta, polisèmica,
emperò nosaltres un sol significat li comportam,
el més senzill per a la tribu:
cercar aviat la desfeta, l'enderrocament,
pujar un sol pic la pedra.
Immens era el dolor de Pasteur
quan, per suggeriment, prec i pressió
del seu mestre Dumas,
abandonà París cap a la província obscura,
per tal d'investigar la malaltia dels cucs de seda
atès el dany que, per a l'economia animal, comportava:
«Emperò, tingueu pietat de mi,
compreneu que no he vist mai
un sol d'aquests cucs», li deia.
Sense possibles, envoltat de fred i expectació,
acaronà la recerca de les dissimetries,
la polèmica de la generació espontània,
l'estudi del microorganismes del vi...
També a nosaltres la memòria ens dol...
Emperò allí, lluny de tot, entra en si.
Aquells cucs malalts ho eren a causa de
microorganismes
semblants a cells que no volia deixar a París,
però no es nodrien dins sucs vegetals,
vivien dins organismes vius:
les malalties infeccioses tenien aquesta causa.
«Dios está en los pucheros.»
I nosaltres ens neguem
a permetre que cap tebior premi la nostra carn.
«Un ésser humà és per a una sola vida,
cal retenir la pedra amb força»,
diu l'enteniment general.
Emperò, mai no són els mateixos tords
el que arriben amb l'hivern a la Mediterrània.
La fertilitat, el gentil no la vol comprendre.
El confinament anul·la la visió.
L'erudició estronca la comprensió.


Àngel Terron

Llibre de Mercuri (1975-1985)

Lleonard Muntaner editor, 2019

Més sobre l’autor, acíací

dilluns, 1 d’agost del 2022

ESBÓS PER A UNA MODERNA PIETAT EN MARBRE


La secció francesa del WPM (World Poetry Movement), Le Merle moqueur – WPM France, publica al seu mur de Facebook un poema meu en francés, català i castellà sobre la guerra dins de la secció ”CHAQUE JOUR UN POÈTE DU MONDE S'EXPRIME CONTRE LA GUERRE”.

 

CROQUIS POUR UNE MODERNE PITIÉ EN MARBRE

Ni le fils ni la mère n'ont encore de nom. 

Antoni Ferrer

Sans vie, les pavés

débordés de la mort, débordés de guerre ;

la dignité mal nourrie.

En plein air,

le corps déchiré est déjà défiguré et ensanglanté

sur des dalles polies pour le passage de piétons terrifiés. 

Seules les mains de ta mère te protégeaient.

Seulement la pierre inclémente vous accueille.

Cela devait arriver :

mal nés, bâtards, cachés derrière

les tables de bureau, ont engendré la guerre.

Personne ne voulait arrêter

le discrédit des misérables ;

personne, même pas le dieu impitoyable

qui tue le temps insurgé des innocents.

L'horreur infatigable qui défait les volontés

et les illusions se sont nichées en toi.

Et maintenant ton sang est versé ;

ta gloire de travailleur anonyme, intacte et immense ; 

votre corps, cependant, est cassé et tué.

Ce jour-ci, déjà, pour toi, tout est silence.

Que la Terre Mère ait pitié de vous.

Jesús Giron Araque

----

Original en catalan :

ESBÓS PER A UNA MODERNA PIETAT EN MARBRE

Ni fill ni mare tenen nom encara. 

Antoni Ferrer

Absent d’esma, les llambordes

curulles de mort, curulles de guerra;

la dignitat desnodrida.

A la intempèrie,

el cos esventrat jau en desfigura i sang

sobre lloses polides pel pas dels aterrits vianants. 

Només les mans de la mare t’arreceren.

Només la pedra inclement t’acull.

Havia de passar:

mal nascuts, malparits, amagats rere

taules de despatx engendraren la guerra.

Ningú volgué aturar

el descrèdit dels miserables;

ningú, ni el déu impietós

que degolla el temps insurrecte dels innocents. 

En tu ha niuat l’horror incansable

que deshabita voluntats i il·lusions.

I ara, la teva sang és vessada;

la teva glòria d’anònim obrer, intacta i immensa; 

el teu cos, però, desfet i occit.

Ara, ja, tot t’és silenci.

Que la Terra Mare hi haja pietat de tu.


----

Traduction en espagnol :

BOCETO PARA UNA MODERNA PIEDAD EN MARMOL

Ni hijo ni madre tienen nombre todavía. 

Antoni Ferrer

Ausente de ánimo, los adoquines

rebosantes de muerte, rebosantes de guerra;

la dignidad desnutrida.

En la intemperie,

el cuerpo reventado yace en desfigura y sangre

sobre losas pulidas por el paso de los aterrados peatones. 

Sólo las manos de la madre te cobijan.

Sólo la piedra inclemente te acoge.

Tenía que pasar:

mal nacidos, malparidos, escondidos detrás

de mesas de despacho engendraron la guerra.

Nadie quiso detener

el descrédito de los miserables;

nadie, ni el dios impío

que degolla el tiempo insurrecto de los inocentes.

En ti ha anidado el horror incansable

que deshabita voluntades e ilusiones.

Y ahora, tu sangre es derramada;

tu gloria de anónimo obrero, intacta e inmensa;

tu cuerpo, sin embargo, deshecho y exánime.

Ahora, ya, todo te es silencio.

Que la Tierra Madre tenga piedad de ti.

diumenge, 20 de febrer del 2022

NOVEMBRE DE 2014

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
 

Novembre de 2014

A Antoni Ferrer



La pietat o el dolor o un silenci de llavis cosits amb fil d’aram en aquesta nit 
immensa amb un cel de gel que amenaça de trencar-se sobre la ciutat. La pietat o la fi diuen que ha escrit algú amb la sang d’un cérvol jove sobre les murades de vora riu amb cal•ligrafia d’espant. La pietat o el dolor o l’estridor aterridor de les màquines lluents a les línies de sagnat dels escorxadors industrials i el bramul desesperat de la vaca estúpida i el bel persistent i inútil de l’ovella enganyada. La pietat o la solitud angoixant aquesta nit humida, la primera potser d’una eternitat sense promesa ni salvació. La pietat o la desesperança i la buidor o la bogeria i l’odi o la mort pútrida o la flor única creixent en un marge sobre un jaciment d’ossos corcats i amb l’ànima de plom. La pietat o la humiliació o un riu d’esclaus descalços i sense ulls arrossegant-se lentament per tota Europa dins d’un núvol de papallones sinistres. La pietat o les runes infinites del continent i la història.

La pietat o l’espera inquieta aquesta nit rúfola de novembre de 2014 mentre Lluís Miquel acompanyat d’una orquestra mínima canta secretament En el port d’Amsterdam, mentre ara mateix als passatges de la ciutat, sota una llum grogosa de cadàver, desenes d’homes-cuc s’apaguen dins dels seus sacs de dormir sense saber que ha estat la vida sense por.

Aquesta nit la pietat o la crueltat malaltissa de l’envejós o el no-res o una fe qualsevulla.


Francesc Viadel
Dins "Els deus no abandonen Antoni"
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autor, ací