Tancat a casa la major part del temps, no sóc amant de llepar. No tinc déus, ni pensaments de trobar-me en tal cas. Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus. El meu treball el demostre com puc. I tant com puc, em done tot a ell. Millor, pitjor, el judici ja és vostre, i amb l'ofici, arribaré a ser vell. Llavors veurem quina retribució em tocarà en tant que jubilat. Si dic això, és perquè com he dit, no sóc amant de llepar un sol dit. Jo sé que vaig amb les meues cançons saltant històries, saltant situacions. Ara dic groc, i després passe al verd, sé que és difícil seguir-me l'explicat. Per tant, per tots, em vaig a presentar: jo ací explique a la meua manera uns fets, un temps, una estima, una idea, jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Per a uns pollet, per a altres una fera. Com bé veureu, no arribe a l'u setanta. Si com he dit al bell començament sóc dels qui resta a casa el major temps, no és pas per boig, ni per sentir-me estrany. És per el dubte. I dubte molt companys: Quina és la porta que s'obre sense pany? Quantes persones et reben sense engany? Quants parlen d'ells dient que de tu parlen? Quan m'estaran posant en dubte ara? Doncs repeteix: jo parle del meu temps, estime el viure d'un colp ja per a tothom. Tinc un partit i una ideologia, dic el que dic sense cap covardia, però també sé el preu de tot això: més tard o d'hora m'arribarà sentència. Car no interessa, qui no llepa amb paciència. M'aïllaran, dient que m'he aïllat, diran o diuen que ja sóc acabat. No pense pas donar-me per guanyat. Mentre com jo no m'empasse la porga d'aquells que creuen que tot està tan clar. Respecte això amb tot el meu respecte, admire artistes, admire comediants. Però jo sóc jo, i no em puc deslligar. De mi mateix poc més puc explicar. Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso. Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Som els artistes: el cantant, el pallasso.
[Lletra de la cançó Autocrítica i crítica, que aparegué per primera volta al LP Bon vent i barca nova (1978)]
De la guerra quedava el capot vell d'un desertor al meu llit. De nit sentia el tacte adust d'uns anys que no van ser els més feliços de la meva vida. Malgrat tot, el passat acaba sent fraternitat de llops, melancolia per un paisatge falsejat pel temps. Queda l'amor -no la filosofia, que és com una òpera- i, sobretot, res de poeta maleït: tinc por, però me'n surto sense idealisme. A vegades, les llàgrimes rellisquen darrere el vidre fosc de les ulleres. La vida és un capot de desertor
JOAN MARGARIT Poesia Amorosa (1980-2009) Edicions 62 --------- Ací podeu escoltar el poema dit per l'autor. Ací teniu la seua pàgina web.
En unes hores farà 16 anys de la mort d'Ovidi Montllor. Alguns el recordaran per la seua música, altres per la seua participació al cinema, altres pel seu amor al teatre, altres per la seua poesia... jo vull recordar la persona compromesa amb la vida.
Tancat a casa la major part del temps, no sóc amant de llepar. No tinc déus, ni pensaments de trobar-me en tal cas. Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus. El meu treball el demostre com puc. I tant com puc, em done tot a ell. Millor, pitjor, el judici ja és vostre, i amb l'ofici, arribaré a ser vell. Llavors veurem quina retribució em tocarà en tant que jubilat. Si dic això, és perquè com he dit, no sóc amant de llepar un sol dit. Jo sé que vaig amb les meues cançons saltant històries, saltant situacions. Ara dic groc, i després passe al verd, sé que és difícil seguir-me l'explicat. Per tant, per tots, em vaig a presentar: jo ací explique a la meua manera uns fets, un temps, una estima, una idea, jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Per a uns pollet, per a altres una fera. Com bé veureu, no arribe a l'u setanta. Si com he dit al bell començament sóc dels qui resta a casa el major temps, no és pas per boig, ni per sentir-me estrany. És per el dubte. I dubte molt companys: Quina és la porta que s'obre sense pany? Quantes persones et reben sense engany? Quants parlen d'ells dient que de tu parlen? Quan m'estaran posant en dubte ara? Doncs repeteix: jo parle del meu temps, estime el viure d'un colp ja per a tothom. Tinc un partit i una ideologia, dic el que dic sense cap covardia, però també sé el preu de tot això: més tard o d'hora m'arribarà sentència. Car no interessa, qui no llepa amb paciència. M'aïllaran, dient que m'he aïllat, diran o diuen que ja sóc acabat. No pense pas donar-me per guanyat. Mentre com jo no m'empasse la porga d'aquells que creuen que tot està tan clar. Respecte això amb tot el meu respecte, admire artistes, admire comediants. Però jo sóc jo, i no em puc deslligar. De mi mateix poc més puc explicar. Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso. Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Som els artistes: el cantant, el pallasso.
Autocrítica i crítica de Bon vent i barca nova (1978)
---- (Al meu blog podeu trobar algunes entrades dedicades a Ovidi i a la seua obra a la barra de la dreta, a la secció ETIQUETES)
Jesús Girón Araque. La Pobla de Vallbona, Camp de Túria, País Valencià
----------------------------------------
Tots els textos i imatges
d'aquest blog són d'autoria
del seu propietari, excepte aquells que la seua autoria
estiga explícitament indicada.
He creat una pàgina amb poemes que contenen una data. Intente aconseguir 366 poemes (un per dia de l'any). El llistat pot anar completant-se amb la teua ajuda. Si tens o coneixes un poema que continga una data concreta que faça referència a un dia i un mes de l'any, en qualsevol idioma, pots enviar-me'l i serà publicat al blog eixe dia en concret (jesusgironaraque@gmail.com)
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Total de visualitzacions de pàgina (des del 13-12-2009):
Entrades
