SILENCI 2

La poeta polonesa Katarzyna Tarnowsky creada per mi al meu llibre "Prèclum" també va participar al projecte Poetes & Cia de la Vall d'Uixó. Novembre 2022.

 

 

Fotografia de José Conceptes

 

 

Popatrz w dal. Poza nadzieją

są oznaki równowagi.

Ślady wody będą twoją ścieżką:

morze nigdy nie jest obojęgtne

gdy pamiętam o przezroczystošci światła.

 

----

 

Mira lluny. Enllà de l’esperança

hi ha indicis d’equilibri.

EL traç de l’aigua serà el teu camí:

la mar mai no és neutra

mentre recorde la transparència de la llum.

 

 

 

[Desconec el nom de l'autora de la traducció al polonés]

 

Silenci

Ajuntament de la Vall d'Uixó

Trencatimons Editors, 2022

 

DE POETES CREATS PER MI: NOHIMA KIO

La poetessa Nohima Kio va nàixer el 12 de febrer de 1899 a Sapporo a l’illa d’Hokkaido (Japó) i va morir a l’edat de 93 anys a Tòquio.  Va tindre una llarga vida com a poetessa, ja que va començar a escriure poemes a l’edat de set anys. Els primers anys de la seua vida van ser difícils,  ja que les penúries familiars van condicionar els seus estudis. Malgrat això va aprendre a llegir i escriure tant l’ainu com el japonés. Els seus primers poemes van ser escrits en la llengua pròpia de la seua ètnia familiar: l’ainu. A l’edat de 20 anys va viatjar a Yokohama. Allí va perdre totes les seues pertinences en el gran terratrémol de Kantō, on van morir més de 100.000 persones. Després s’instal·là en Tòquio on va passar la resta de la seua vida ensenyant Shodō (cal·ligrafia japonesa) a xiquets de curta edat.  Es va posicionar contra l'imperialisme i l’expansionisme. Això li va crear molts enemics i va fer que es recloguera en l’escriptura. La seua producció literària és enorme. Conreà la forma tradicional japonesa (haiku) però també es va adaptar a les formes modernes d’origen occidental. Els temes són així mateix molt variats: amor, guerra, destí...

Heus ací un recull d’haikus del seu llibre “Buda i el camí” escrit quan contava ja noranta anys:

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Camine a poc a poc,

presoner de la lluna i el sol.

Viatge silenciós.

*****

S’apaguen el últims fanals.

Tan lluny

els nostres records!

*****

L’hivern arriba

brandant ganivets afilats

de gel i fred.

*****

Es pon el sol.

La muntanya creix

a ritme d’ombres.

*****

Mire les meues mans.

La tempesta es reflecteix

en les seues línies.

*****

Es trenca el llapis.

Aquest haiku es difumina

en la blancor del paper.

(Nota: la traducció del japonés ha estat feta per mi)

DE POETES CREATS PER MI: PETE JUNE

El poeta Jack Williams, més conegut pel pseudònim Pete June, (Ely, East Cambridgeshire, 1730 - Londres, 1790) va  nàixer al si d’una família de religió quàquera, cosa que va marcar la seua vida i la seua obra poètica.

En la seua joventut, Pete va acceptar els preceptes de la seua religió, però, a poc a poc, va anar distanciar-se degut a la censura que la seua comunitat exercia sobre els seus escrits, qualificats de molt influenciats pels costums d’altres religions protestants.

El 1760 va decidir abandonar la seua comunitat i es va traslladar a Londres on va entrar en contacte amb altres poetes anglesos de l’època. Va establir una gran amistat amb el poeta Thomas Gray, representant del corrent poètic “poetes de cementeri” (Graveyard Poets). Aquest, al final de la seua vida, va influenciar molt l’obra de Pete que es va quedar enlluernat pel poema “Elegy Written in a Country Churchyard” (Elegia en un cementeri d’aldea).

Pete va morir per la tuberculosi, sol i oblidat, en una pensió de Londres.

Tota la seua obra està marcada per la tristesa i l’esperit romàntic. En són exemples  d’açò poemes com “Pobre, sense consol”, “Fruits del cementeri” o “La pols silenciosa”.

La seua obra va ser recollida en un volum titulat “Poemes de June” publicat el 1886 per l’editor William Randolph Hearstl, a Nova York.

El següent poema va ser escrit per Pete June com a resposta a la seua comunitat quàquera (“fills de la llum”) després de la censura d’un poema què parlava de la importància de guiar els joves en l’aprenentatge de la religió.

ESTIGMES DE LLUM

A recer de la memòria

      hi són

els estigmes de la llum,

la buidor més estremidora

i els signes de vida.

(Perduts,

               orfes de records,

sense una mà generosa

que els allibere de la seua

inconsistència).

DE POETES CREATS PER MI: BENJAMÍ DE LA FONT I ROIG

Benjamí de la Font i Roig va nàixer a Alfara del Patriarca, l'any 1937 i va morir a l’illa de Tanna, al Pacífic, l’any 1977. Els seus primers anys els passà al seu poble on va fer l’ensenyament primari i s’incorporà al proper seminari de Montcada; aviat el va deixar. Va començar molt prompte a escriure poesia. Estudià medicina a la Universitat de València, estudis que tampoc no va acabar. Es va casar i va tindre dos fills. Vivia del sou que obtenia del seu treball com  a assessor immobiliari. L’any 1967, va abandonar el treball i la seua família i va decidir anar a viure a l’illa de Tanna (arxipèlag de les Noves Hèbrides, al Pacífic) on va morir l’any 1977 d’una malaltia no identificada.

All llarg de la seua vida va escriure una gran quantitat de poemes. Només es va publicar el seu darrer poemari “Els pressentiments inestables”; ho va fer una editorial valenciana després de la seua mort.

El següent poema pertany a aquest poemari.

(La llarga nit, homenatge de Jaume Plensa a l'Estellés.
Foto de Jonty Wilde, presa d'ací)

LA MEUA LLARGA NIT

Aquella llarga nit iniciada el 1937

Benjamí de la Font escriu un únic poema,

extens com la seua desesperança,

trist com la mirada de la desesperació,

sec com un oasi buit de paraules.

I quan escriu...

Ho fa sobre ombres passades.

Remou cristalls trencats.

Mossega instants de llums absents.

Contempla amb deler esguards atrapats en les parets.

Reflexiona sobre la inconsistència del temps.

Recupera desigs perduts en el calfred de la memòria.

Pronuncia les més tristes paraules mai dites.

Rememora figures de sal que el miren decebudes.

Recorda llavis fugissers dormits sobre llums de pelfa.

Quan la piuladissa de les primeres hores de llum

s’ensenyoreix del dia,

                                    Benjamí clou els seus ulls

sobre el seu poema.

Després, en arribar l’alba,

totes les seues paraules són esborrades

pel laberint del temps.

DE POETES CREATS PER MI: CARLES CALAFORRA CUNYAT



(Imatge no identificada, presa de la xarxa)



Carles Calaforra és un curiós cas de poetes desconeguts. Fins la seua mort molt poca gent sabia a què es dedicava. Nascut a Benaguasil (Camp de Túria), ha viscut tota la seua vida en aquest poble. Gràcies a la considerable quantitat de diners que els seus pares el van deixar en herència va poder viure des dels vint anys fins el moment de la seua mort dedicant-se a l’única passió que tenia: la poesia.

La premsa local del dia 22 de juny de 2010 va comunicar la seua mort en aquests termes:

“Carles Calaforra Cunyat, veí de Benaguasil, ha estat trobat mort per causes naturals en sa casa per la persona que s’encarrega de la neteja. Tenia 57 anys. Els veïns diuen d’ell que era una persona taciturna, que pràcticament no eixia de casa i era poc conegut. Allò particular d’aquesta notícia és que quan la policia ha entrat en l’habitatge l’ha trobat mort al seu estudi de treball. Al costat hi havia 105 llibretes escolars que contenien altres tants poemaris, perfectament ordenats cronològicament. Cap d’ells contenia cap correcció cosa que fa pensar que era molt meticulós en el seu procés de creació. Una coneguda editorial valenciana ja s’ha interessat pel contingut d’aquestes llibretes amb la idea de publicar aquesta obra completa. En vida, Carles Calaforra no va tenir cap interés per publicar-la o compartir-la. Entre els poemaris hi ha títols tan diversos com Poemes a contrapèl, Renúncia a la vida, Refugi d’absència, La balada del temps, La mirada obliqua, 69 postures del poeta davant la poesia, Les relíquies de la memòria, El gat i la rosa, L’eternitat commoguda...”

Del poemari 69 postures del poeta davant la poesia, el Cau de Calpurni pot oferir als seus lectors aquest poema aconseguit en exclusiva:

 POSTURA NÚM. 45:
EL POETA PARLA AMB EL SEU POEMA

Poema,

sé que estic escrivint-te

i alhora matant-te.

Sé que em mires,

esperant les meues paraules.

Sé que esperes expectant

la teua contínua transformació.

Sé que et done part de mi

i tu l’atresores com si només fóra teua.

Sé que naixes de la meua mà

i t’assassine amb un punt i final.

Sé que quan acabe d’escriure’t

moriràs en la més eterna soledat.

També sé que jo moriré

però tu renaixeràs cada colp

que una persona de mirada amable

contemple les teues paraules

i tu la transformes en el teu poeta.

Llavors, jo hauré desaparegut

del teu ser,

poema.

DE POETES CREATS: DAVID JERUSALEM

Jorge Luís Borges, en el relat inclós en “El Aleph” titulat Deutches Réquiem crea un poeta que anomena David Jerusalem. Aquest és un símbol del poble jueu. El relat conté les reflexions d’Otto Dietrich zur Linde, un torturador i assassí nazi, subdirector del camp de concentració de Tarnowitz, moments abans de morir. Aquestes poden ser dos possibles intencions de Borges en crear aquest poeta: Una, la relació de debilitat del poeta amb el poder; l’altra apunta a la poesia o el poeta com a ens de força i, per lògica conseqüència, com a perill amenaçant. Otto Dietrich zur Linde explica la relació entre ell com a torturador i la seua víctima d’aquesta manera:

Era éste un hombre de cincuenta años. Pobre de bienes de este mundo, perseguido, negado, vituperado, había consagrado su genio a cantar la felicidad. Creo recordar que Albert Soergel, en la obra Dichtung der Zeit, lo equipara con Whitman. La comparación no es feliz; Whitman celebra el universo de un modo previo, general, casi indiferente; Jerusalem se alegra de cada cosa, con minucioso amor. No comete jamás enumeraciones, catálogos. Aún puedo repetir muchos hexámetros de aquel hondo poema que se titula Tse Yang, pintor de tigres, que está como rayado de tigres, que está como cargado y atravesado de tigres transversales y silenciosos. Tampoco olvidaré el soliloquio Rosencrantz habla con el Ángel, en el que un prestamista londinense del siglo XVI vanamente trata, al morir, de vindicar sus culpas, sin sospechar que la secreta justificación de su vida es haber inspirado a uno de sus clientes (que lo ha visto una sola vez y a quien no recuerda) el carácter de Shylock. Hombre de memorables ojos, de piel cetrina, de barba casi negra, David Jerusalem era el prototipo del judío sefardí, si bien pertenecía a los depravados y aborrecidos Ashkenazim. Fui severo con él; no permití que me ablandaran ni la compasión ni su gloria. Yo había comprendido hace muchos años que no hay cosa en el mundo que no sea germen de un Infierno posible; un rostro, una palabra, una brújula, un aviso de cigarrillos, podrían enloquecer a una persona, si ésta no lograra olvidarlos. ¿No estaría loco un hombre que continuamente se figurara el mapa de Hungría? Determiné aplicar ese principio al régimen disciplinario de nuestra casa y... A fines de 1942, Jerusalem perdió la razón; el primero de marzo de 1943, logró darse muerte.

Ignoro si Jerusalem comprendió que si yo lo destruí, fue para destruir mi piedad. Ante mis ojos, no era un hombre, ni siquiera un judío; se había transformado en el símbolo de una detestada zona de mi alma. Yo agonicé con él, yo morí con él, yo de algún modo me he perdido con él; por eso, fui implacable.

Podria ser aquesta una part del soliloqui de l’avar Rosencrantz amb l’àngel?

ROSENCRANTZ PARLA AMB L’ÀNGEL (fragment)
...

Ofegat pel remordiment i per la boira del temps,
asfixiat per l’armadura de la incertesa,
esgotat per la desídia de la vida...
em presente a tu, sol i perdut.

Ara que les meues seques llàgrimes d’arena cauen
sobre els baguls de les monedes.
Ara que, rendint comptes, sent aquest silenci de metall
que atrapa els meus bocins de vida.
Ara que les arestes de la quietud
s’eixamplen amb serena fragilitat.
Ara que, esquinçat de mi mateix,
el meu cos indigne i desmembrat
deixe per a ser arrossegat com una serp cap el seu cau.
Ara tu diràs: “El destí de l’usurer s’ha acomplit”.
I els esparvers fixaran la seua mirada en mi.
I jo seré emportat per un vent lleuger.

I quan el silenci s’atrevisca a il•luminar l’últim raig de llum

et dic, amic, que restaré al ventre infernal esperant-te.

...

 

(Mort d'un avar, Hieronymus Bosch)

DE POETES CREATS PER MI: FREDERICK NGONA

        Frederick Ngona va nàixer a Mansa (Luapula, Zàmbia) el 23 d’abril de 1946. Des de molt jove es va destacar en la lluita contra els colonitzadors britànics. Col•laborador del Partit Nacional unit per la Independència, dirigit per Kaunda, va ser uns dels principals valedors d’aquesta independència aconseguida en 1964, després de la celebració de les eleccions guanyades pel aquest partit. Prompte començà a discrepar de la política del president i l’any 1967 s’exilià a Londres. Allí començà a escriure els seus primers versos, aquests tingueren certa repercussió en cercles africans. L’any 1968 va participar als successos d’abril del 68 a París. Tornà a Londres l’any 1970.  Després d’aquest any no se sap res del seu parador.

       El seu poema “Àfrica unida” és el més conegut. Es tracta d’un llarg al•legat èpic de 524 versos contra el poder que exerceixen els països poderosos contra els més dèbils. Va ser publicat a la revista Africa South l’any 1969. Té com a nus argumental l’arribada dels pobles Luba i Lunda a Zàmbia, des de l’actual República Democràtica del Congo i des del nord d’Angola, entre els segles XVII i XIX. El poema és un pretext per a parlar de la injustícia, de les condicions de vida del seu poble, de les diferències socials, del poder polític...

(Destacat, Frederick Ngona el dia de la independència de Zàmbia)

Reproduïsc ací uns quants versos d’aquest llarg poema:

...

El camí es fa llarg.

La lluna penjada, dalt d'un baobab,

il•lumina els gemecs del meu poble.

Els passos angoixosos, desesperats,

moren al peu de les acàcies.

Les estaques inalterables, amenaçadores,

pertorben els somnis gairebé perduts.

Els nostres silencis amargs, ofegats,

viuen en sendes temoroses.

Però hi ha un moment indefugible

que sobreviu les eternitats

salobres del temps,

un pas endavant

sobre els camins de les aixares de l’avenir,

que ve i se’n va amb totes les nostres esperances

i retorna del lloc on naixen els salzes rojos.

El vent nocturn agita els arbres

i alça núvols d’esperança sobre la nostra pell.

El bosc d’eben ens acull solidàriament

i la marxa se’ns fa menys cansada.

Potser demà serà el dia.

Potser arribarà el desig transmutat en realitat.

Potser ...

Encara que nosaltres sabem de manera certa

que al final del camí trepitjarem

les fulles tendres del futur

i que ens esperen les aigües dolces del Luangwa.

Al darrere restaran les gebrades del silenci.

...

(Imatge no identificada de la vall del Luangwa, treta d'internet)

DE POETES CREATS PER MI: SERAFÍ JOVER

Serafí Jover va nàixer l’any 1901 a Sagunt dins d’una família obrera i va morir a Flix el 15 de novembre de 1938 durant la retirada de l’exèrcit republicà del front de l’Ebre. La seua família es va traslladar a Barcelona quan ell tenia tres anys. Tingué una infantesa marcada per les penalitats familiars. Gràcies al treball en una impremta pogué publicar el seu primer poemari, “Les ales de la incertesa” que va passar inadvertit per a la crítica literària del moment. Va ser amb “La suau pell” que la seua obra començà a ser coneguda als àmbits culturals de Catalunya. Obtingué el total reconeixement com a poeta amb l’obra pòstuma “Crits i paranys” escrita durant la seua estada al front. El manuscrit va aparèixer entre les seus pertinences després de la seua mort.

A aquest darrer llibre pertany el següent poema.

(Foto: Miguel David)

ALLÒ QUE RESTA

Hem caminat entre fantasmes de llums

–somriures petrificats–

que ens han acompanyat sempre.

Hem marcat el nostre camí

amb fites de marbre corpori.

L’avenir ens ha imprès l’estigma de la vida.

Les batalles perdudes ens han fet madurar.

Les indecisions fosques ens han foradat els somnis.

Els camins triats i els no triats ens han mudat els segons

–la brúixola exacta o inexacta.

L’empremta del temps, marcada a foc sobre la pell.

I malgrat haver odiat el monstre de la vida

ell ens ha fet lliures amb destins lliures.

Allò que resta es resumeix en un càlcul exacte,

en un control de possibilitats.

Les realitzacions, curtes,

les possibilitats, minvades.

A la fi, ara, només en resta l’esperança

–un artefacte del passat,

un subterfugi de la memòria,

una necessitat per a concloure el viatge.