Quan he somiat
rieres d’argent
i gorgs d’espills impàvids,
banys de cítares
de malva-rosa ingènua,
i càlides roses
en l’atzur del domàs...
m’he extasiat en el seu poder
i en la fragilitat seua.
Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries
que naix tan subtil
com s’albirarà la nit que l’hostatge.
Guarda’m la joia,
noia de mel;
obre la porta
al foc de la lluna.
Té l’ànima de l’àmfora.
Té l’esguard del pebeter,
la veu d’Aldebarà.
la seua cintura és la timba dels àngels.
Guarda’m el jorn,
noia de rosa;
obre les portes
a l’alba més neta.
Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries
o aquesta llarga caravana que cerca
el destí de la mar.
Les alforges dels camells...,
quins tresors no transporten!:
El goig del nard,
el somni del llir
l’alegria més polida,
cap carícia estranya,
el firmament d’un bes.
He vist Diògenes que esbocinava el bol
V Premi “Manuel Rodríguez Martínez”, 1988
Entrades
