D’un càlid son
he despertat
i tot ho miro amb meravella
i fades blaves d’univers
duen un foc que té el meu nom.
Soc mare estrella, germana lluna,
pedra guerrera i mil dones més.
I amb un sol gest cremo les gàbies
i tot allò que m’oprimeix.
Terra
roja
Godall Edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
Ja el vell deia la fórmula secreta, i llur servici
prestaven sos ministres; i ja el primer catiu,
dada la sang, cremava sobre el sagrat caliu.
Llavors la profetissa, que amb lo seu vel de llana
solia el cap cobrir-se davant la mort humana,
se descobrí i, al caire més alt del talaiot,
en actitud resolta de qui callar no pot,
alçant al cel los braços desnús i la mirada
d’uns ulls a on llampega l’encant d’una inspirada,
així parlà: –Sentiu-me, ministres i guerrers…
Precís és que aquest jove cantor dels estrangers
aquí la sang no vessi: per víctima escollida
el déu ignot demana que l’entreguem en vida
allà dins la gran Cova, son temple misteriós.
Allà, en les grans angústies, un poble temerós
penetra per deixar-hi sa víctima més pura…
Deixem viu aquest jove dins la caverna obscura.–
La deixa del geni grec
Adia Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Els platerets de la balança
Pesa, com pesa, el que ja ha estat dit
de mil maneres diferents,
però la necessitat de tornar-ho a intentar,
de dir-ho ni que sigui
amb un gram més de fondària
acaba decantant, sempre, els platerets
de l’àvida balança.
Potser vull dir que ja està tot dit,
que ja l’hem sondada, a bastament,
infatigablement, la fosquíssima gola
d’aquest pou insondable.
Potser no tan sols per això, però,
precisament per això,
aquesta sempre darrera pedra:
tot el nostre delit,
tots els nostres
inguaribles neguits,
amb ella.
Els cels
dels divendres
Pagès editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
Un cel de tel de ceba
Verderols busquerets rossinyols sól·leres
cels plens de pols una guerra que s’enlaira
amb l’aleteig de l’ocellada on comencem a ser
un fèmur mig crani mig desenterrat
una estella d’os arrencada per un tret a boca de canó
garrigó vinagrella ravenissa
deixar-se caure amb tot el pes del cos dins el verd i el groc
campànules tan fràgils
el gust de la culata del mosquetó li recordava el del pa
i el d’un formatge vell
que s’esmicolava
Sala Augusta seguit de Llengua materna
Proa edicions, 2025
Més sobre l'autor, ací
Després de perdre Afrodita
Quan ebri de vi i fum m’endins solitari
en la nit més cega,
quan la fosca furtiva
m’acull entre els seus braços
d’oratge i foc i llunyania,
encara sent, batec endins, el so silent
d’un cant antic, coral, insaciable
com el desig atàvic de sàtirs i faunes.
Quan insomne i cansat procur fugir
de veus i quimeres, sentint sols l’encanteri
d’òlibes i grills,
m’arriba encara
l’enyorança aspriva del teu cor vençut,
rendit, d’antuvi lliurat a la ira dels déus.
Qui no ha tastat la sang no sap què és la nit.
Dansa nocturna
Editorial Proa, 2007
Més sobre l’autor, ací
Un crit com un cant com una esquerda
un volcà als llavis ofec nucli caníbal
en la nit monstruosa
La llum li tocava la carn estava pàl·lid
amb la sang estancada a les mans per la gravetat
estasi que s’apropia de la forma
El seu cos és difícil
perquè és un cos alliberat
Ets un posseït un panteix clavat a la mort
veig el camí soc la filla la mare
l’esposa coronada deessa fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus
del deliri
Clinamen
Viena Edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
De sobte, un pessic d'aquella antiga elegia
m'ha assaltat a la memòria i he recordat
que sobre ella encara planegen els nostres dubtes
que no han estat resolts ni sé si ho estaran mai.
El futur el podíem intuir molt incert
i amb aquesta boira encara es veu massa difús.
Esperarem, decidirem amb els primers rajos.
Dietari, els anys viscuts a la intempèrie
Onada Edicions, 2025
Més sobre l'autor, ací
CARÍCIES DE
MARE
Torneu a
casa,
carícies de
mare,
que el cor
s’ofega
i la claror
dels llibres
alguns dies
no em basta.
Déu toca el saxo al
bar dels homes tristos vestit de lluna plena
Viena Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
III
Com saber encara un lloc de tu
on reposar la mà, badada,
—un frec— i no sentir el gel
que em crema el palmell i m'escup?
Com en sabré aquest cau de tu?
Se'ns han conglaçat les carícies
que antany ens modelaven, i ara
nostres cossos són ganivets
afilats, esquerps, ignorats,
com arestes no encadellades.
El dol i
la pedra
Ajuntament d’Algaida, 2015
Més sobre l’autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Jec al divan,
i el passat és una Nova York
vertical, desficiosa, caníbal, rogent,
amb gratacels i venedors de hot-dogs,
i cinemes llampants,
i taxis,
i gàngsters,
i putes...,
sí, i també amb divans com aquest,
on parlo, insistent,
del sorollet que fa l’aixeta
(un clip-clop oxidat, antipàtic, inacabable),
com si el problema fos l’aixeta,
i no la sang que, clip-clop,
en goteja.
Enforat
Bromera Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
