Avui tot és un batiport que no duu enlloc. Sota
el ceptre del sol la mar és un remuc de barra
closa. La bandera del port, un pedaç terrós i brut
damunt un mariner displicent. Tot és un paisatge
estroncat i curull de tedioses anatomies. Salabres
encarcarats, llisses abaltides i un cranc brutal.
Hi ha dies que són com un tall obert dins els llavis
de l’aigua. La veritat més límpida sempre fa por.
Dic Mar
Adia Edicions, 2024
Més sobre l’autor, ací
Algú en mou la maneta. I aleshores,
a la pantalla de la ment, el tot d’imatges
calidoscopiconarcòtiques
des del fons ocular de la caverna.
I els cants del cor pels herois de la Mare Pàtria.
I l'himne. I la bandera. I des del cel,
l'àguila imperial. El gran segell.
La vigilància. El Capità Amèrica.
I el Castell de Walt Disney. La maneta del cinematògraf.
Tres tristos mites. I les anacondes dels pantans més
fondos.
Tot l’odi. I vint-i-vuit infernats més.
«Massa tragèdies, dius, Johnny?››
L’orquestra, i una vegada i una altra, l'himne.
I Silver Surfer ple de ràbia
trucant a les comportes de l'Infern.
Orestes a Newtown
Edicions 96, 2019
Més sobre l'autor, ací
Plora el desig d’un
crepuscle: és ja tard per a tardors.
Vicenç Llorca
Bajo esta lápida deicida
sólo reconozco el duelo
del compás las notas
de un piano ahogado
que teclea ciegas sinfonías
de tragedia y aniquilación
a este otro lado del sol
—a medio mundo en luz—
el planeta estalla en mi cabeza
estallan con medias lunas las aceras
las banderas las estrellas hacen añicos
la creencia de un mundo
más humanum et melior
ya todo ha muerto
ya todos han muerto
pero tú sigues estando aquí
bajo tierra y solo
tú y tu generoso esqueleto
alumbrando todos mis días
todas mis ausencias
y la única canción
---
El piano ofegat
Plora el desig d’un
crepuscle: és ja tard per a tardors.
Vicenç Llorca
Sota aquesta làpida deïcida
només reconec el dol
del compàs les notes
d'un piano ofegat
que tecleja cegues simfonies
de tragèdia i anihilació
a aquest altre costat del sol
—a mig món en llum—
el planeta esclata al meu cap
esclaten amb mitges llunes
les voreres
les banderes les estrelles
fan miques
la creença d'un món
més humanum et melior
ja tot ha mort
ja tots han mort
però tu segueixes sent aquí
sota terra i sol
tu i el teu generós esquelet
enllumenant tots els meus
dies
totes les meves absències
i l'única cançó
Medio mundo en luz
Ediciones de la Isla de Siltolá, 2017
arrambats a l’extrem,
instal·lats en la pèrdua,
a l’exili,
desfets.
Colgats d’eines inútils,
d’imatges,
idees,
fascicles,
papers.
Enfangats
en el relat estèril.
Exhaurits,
sense esma.
Pam a pam,
recomptem els passos desfets.
Fingirem, covards, l’extinció?
O alçarem altre cop les banderes?
Epigramari
AdiA Edicions, 2021
Més sobre l'autor, ací
 |
| (Imatge presa d'ací) |
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
