EVA, DES DEL DESHÀBITAT

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EVA, DES DEL DESHÀBITAT

 

ja no me’n queden pas, d’absències

MANEL MARÍ

 

Soc

        allò que callo.

 

Memòria insatisfeta que ja no

troba el bes dels bàlsams i no obstant

persisteix a cercar-lo com qui planta  

                 cara a la mort.

 

Viure va ser desmentir el deshàbitat.  

Temptar el mot com qui tempta la pell.

I ara què, si ja no diu el mot

                 l’olor de farigola?

 

A penes soc allò que callo en dir-t’ho.

De mi a tu un silenci transhumant.

No la paraula: és ara el teu silenci

                 el que genera espais.

 

                 Un aquí nou

quan el silenci meu sabrà trobar

                 el teu silenci

des d’on caldrà provar de rediviure.

 

Per a Eva Llorenç Celades

Maria Josep Escrivà

L'alegria de l'oblit

Edicions 62, 2025

Més sobre l'autora, ací

LA POR

(Imatge pròpia)

LA POR

 

I vet ací que una nit li cercava les mans

allà on només hi havia una fossa amb un niu

efervescent d’escurçons.

 

Una por abissal que l’eco      

d’uns mots emmetzinats per primer cop

va descloure.

Maria Josep Escrivà

Sempre és tard

 Edicions Proa, 2020

Més sobre l'autora, ací 

 

POEMA AMB DATA: …I PUNT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Avui he rodat la clau per últim cop:
disset del mes de març, i en van quaranta.
Refà el carter trajecte amb cartes noves,
carrer de Vega amunt: cap per a mi.
Una palput repunta amb vol distret
la primavera. Immòbil, la garriga
rebutja assedegada tanta llum
del març polsós. Reflectits als cristalls
he vist salpar vaixells cap a les Illes,
ells endavant i jo sense mirar
enrere (“a voltes sóc un nàufrag més…”),
i sort del te, que encara em reconforta.

Avui he rodat la clau per últim cop,
i han alenat balcons de bat a bat.

Als pins, les merles guardaven silenci,
quiet, irreparable, d’elegia.

Maria Josep Escrivà

Inèdit

Més sobre l'autora, ací

OMBRES

(Sembrador d'estels, Kaunas. Lituània)

Tristeses apegaloses
d'un record infinit
es dibuixen sobre una paret
neta com taca de neu:
tions que sobrevisqueren al xop
i ara esquincen la pell del vent
i tracen en l'aire camins d'ombres
en direcció al regne
dels somnis sense nom.

Maria Josep Escrivà

Remor alè

Poesia 3 i 4, 1993

Més sobre l'autora, ací.