[QUAN M'ACOMPANYEN LES PARAULES,...]

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

quan m’acompanyen les paraules,

alegria de lletres el poema,

i alegria de somnis

els sons que em vetllen i em desvetllen

 

sóc lladre de paraules,

i amb dits avars,

recompto lletres i disfresso guanys.

 

hauré mentit tan bé quan sigui l’hora

de recitar l’abecedari

que el temps m’oblidarà.

 

Francesc Garriga Barata

Tornar és lluny 

Proa Edicions, 2013

Més sobre l'autor, ací i ací 

 

NOU POEMA AMB DATA: 31 DE MARÇ

(Estany de Nules. Imatge pròpia)

31 DE MARÇ

I així envoltem el nostre rostre present d’un gran buit

On patim com a pèrdua allò que un dia rebutjàrem

Robert Cortell

En aquells dies la panxa del temps

criava àlbers en les comissures

d’un país perplex de llavis i verds.

Les ciutats s’anomenaven com tu.

Hi havia abrils als terrats de l’aire,

versos vius als pitxers de les hores,

pluja als carrers dels setze anys i onades,

freixes antics en els paisatges d’aigua,

l’alegria de rentar el silenci

i garbells de mar respirant la sal.

Ara ho dic i recorde els budells

d’una alba eterna partida de foc,

ara que he conegut la cendra trista

i els pel·lícans fan ombres de fum.

(La desfeta és un desert de clepsidres,

certs incendis en els boscos de la carn,

la consumació del desdesig.)

Marisol González Felip

Inèdit

[CONEC DE MOLT A PROP...]

(Rellotge astronòmic de Praga)

Conec de molt a prop bastants persones,

en aparença lliures,

que tracen cercles monòtons cada dia,

esperant, esperant, esperant...

que els rellotges avancen impassibles

cap un futur idèntic predictible

a través d’un present pertinaç,

sense tastar l’agradable regust de l’esperança,

ni l’alegria borda de la vida.

Gràcia Jiménez

Encara que la nit es faça forta

Aiguaclara Editorial, 2016

Més sobre l'autora, ací

LA CORRUPCIÓ

(Pintures rupestres de Tirig)

LA CORRUPCIÓ

  La poesia és un sistema de vida. Un home de valor no rebaixa els seus límits ni un cavaller honest ofèn la seua dama.

  M'heu deixat sol i abandonat, però jo sóc salvatge, un caçador salvatge, i tots els meus trofeus són un joc de tristesa.

   Si no som diàfans es corromp l'espai buit, corrompem l'alegria que ens ajunta al misteri. El temor és pecat i dubtar és obscè.

  Hem deixat que l'amor es podrís en el fang i no tindrem accés al foc secret. Som fills de corrupció. Ens fan ser ninots d'infern perquè així ens destruïm. No ens deixen ser feliços, contemplar-nos els ulls des del fons de la calma. Ens volen per ser esclaus, ens porten al suïcidi. No ens deixen ser feliços.

   Millor estarem junts que no sols amb la por.

Salvador Jàfer

Els caçadors salvatges

Eliseu Climent, editor, 1984

Més sobre l'autor, ací i ací

POEMA AMB DATA (XCIII): GRATITUD SALVATGE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

GRATITUD SALVATGE

Aquesta nit, mentre m'agenollava al costat de la nostra gata,

la Zooey, i ficava els dits a la seva boca neta de gat,

i li fregava la panxa inflada que no coneixerà gatets,

i veia com es cargolava de costat i esgarrapava l'aire,

i escoltava els seus miols de plaer, petits i solemnes,

m'ha vingut al cap el poeta Christopher Smart,

que volia agenollar-se i pregar sense treva

en tots i cadascun dels carrers intricats de Londres,

i el van tancar al manicomi de Sant Lluc

amb aquella trista mania religiosa, i aquella gratitud salvatge,

i les pregàries cerimonioses per als altres llunàtics,

i el gran amor pel seu gat clapejat, el Jeoffry.

Tot avui —13 d’agost del 1983— que penso en Christopher Smart

i en com va beneir aquest mateix dia d'agost del 1759

pel seu coratge tranquil i la bona consciència habitual.

Va ser el dia que va beneir el director general de correus

“i tots els distribuïdors de cartes” per la seva càlida humanitat,

i els jardiners per la seva particular benevolència

i ell seu coneixement complex del llenguatge de les flors,

i els lleters per l'amabilitat humana d'abast universal.

Aquest matí he entès per què li encantava sentir

—com he sentit dir— la suau dringadissa de les ampolles de llet,

ben d’hora, a les escales atrotinades,

i que terrible li devia semblar

que fins i tot li deneguessin aquesta petita alegria.

Però no ha estat fins aquesta nit, quan m'he agenollat

i he ficat la mà a la boca inquieta de la Zooey,

que he recordat que ell anomenava el Jeoffry “el servent

del Déu Viu, degudament i diàriament al seu servei”,

i per primer cop he entès què volia dir.

Perquè fins que no he vist la meva pròpia gata

somicant i tombant-se sobre l'esquena flonja

no m'he adonat de la gratitud amb què ell devia contemplar

el Jeoffry traginant amunt i avall el seu rap de fusta

per l’herba molla del jardí, saltant

pacientment un bastó alt, esmolant-se amb calma

les ungles a la pila de llenya, fregant-se el nas

amb el nas d'un altre gat, estirant-se o

aguaitant sense presses l'enemic de sempre, el ratolí,

un rosegador, “una criatura de gran vàlua personal”,

i romancejant tant que al final l'enemic tocava el dos.

i només en aquell moment he entès

que el Jeoffry, i totes les criatures com ell,

poden ensenyar-nos a pregar, miolant

en el seu propi idioma,

arraulits en el foc viu.

Edward Hirsch

Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes

(Selecció i traducció d’Ernest Farrés i Gemma Gorga)

Edicions de 1984, 2016

Més sobre l'autor, ací

WILD GRATITUDE

Tonight when I knelt down next to our cat, Zooey, / And put my fingers into her clean cat’s mouth, / And rubbed her swollen belly that will never know kittens, / And watched her wriggle onto her side, pawing the air, / And listened to her solemn little squeals of delight, / I was thinking about the poet, Christopher Smart, / Who wanted to kneel down and pray without ceasing / In every one of the splintered London streets, // And was locked away in the madhouse at St. Luke’s / With his sad religious mania, and his wild gratitude, / And his grave prayers for the other lunatics, / And his great love for his speckled cat, Jeoffry. / All day today—August 13, 1983—I remembered how / Christopher Smart blessed this same day in August, 1759, / For its calm bravery and ordinary good conscience. // This was the day that he blessed the Postmaster General / “And all conveyancers of letters” for their warm humanity, / And the gardeners for their private benevolence / And intricate knowledge of the language of flowers, / And the milkmen for their universal human kindness. / This morning I understood that he loved to hear— / As I have heard—the soft clink of milk bottles / On the rickety stairs in the early morning, // And how terrible it must have seemed / When even this small pleasure was denied him. / But it wasn’t until tonight when I knelt down / And slipped my hand into Zooey’s waggling mouth / That I remembered how he’d called Jeoffry “the servant / Of the Living God duly and daily serving Him," / And for the first time understood what it meant. / Because it wasn’t until I saw my own cat // Whine and roll over on her fluffy back / That I realized how gratefully he had watched / Jeoffry fetch and carry his wooden cork / Across the grass in the wet garden, patiently / Jumping over a high stick, calmly sharpening / His claws on the woodpile, rubbing his nose / Against the nose of another cat, stretching, or / Slowly stalking his traditional enemy, the mouse, / A rodent, “a creature of great personal valour," / And then dallying so much that his enemy escaped. //  And only then did I understand / It is Jeoffry—and every creature like him— / Who can teach us how to praise—purring / In their own language, / Wreathing themselves in the living fire. 

ANTIQUARIS

(Antiqauari San Telmo, Buenos Aires. Imatge no identificada presa de la xarxa.)

  Aquests objectes del passat sorgeixen de l'ombra amb una vida dissipada, sota una llum que no és la pròpia dels anys en què lluïren la seva efímera bellesa, escollides per una mirada difunta, essències vives d'un gust esvaït en els records. Bronzes, marbres, caobes envernissades, sedes, ventalls, pintures, boàs i joies, oculten, darrera la seva identitat, una història. Però retornen a la vida per la màgia del qui les elegeix, i ara viuen per la seva elecció. Qui ho ha fet és un mag. Ell les ha triades i els ha donat una vida nova, les ha tretes de les golfes i dels baguls de l'oblit. La Mort les ha sotjades, i han sobreviscut a llurs enamorats propietaris i a la seqüela de llurs alegries, drames i llàgrimes. Qui se'n recorda? Però la Mort és al darrera d'elles, vigilant.

Joan Perucho

Inscripcions, làpides, esteles

Edicions 62, 1993

Més sobre l'autor, ací i ací 

REMEMBRANÇA

("Nit clara". Imatge pròpia)

                                                              A M.P.

Quin record enyores 
en meitat de la nit i la pluja, 
de la suau música de cambra? 
Quin cos que vas estimar més que cap altre, 
quina presència, quin cor que t'estimava, 
quins ulls amb tot el teu món dins d'ells? 

Saps ara que només per aquells instants 
en la seua companyia 
ha pagat la pena viure, 
per aquella alegria que habitava, 
entre insomnis i dubtes, 
el teu temps solitari, 
per aquelles nits d'estiu, de desig i d'absència, 
resplendents, lluminoses.

Gaspar Jaén i Urban

Del temps present

Ed. Bromera, 1998

Més sobre l'autor, ací

VARIACIÓ 13: SET I SAL

(Imatge no identificada presa de la xarxca)

Amida al límit l'intradós de l'ànima, 
L'àmbit precís del buidament, la xifra 
Del cor batent fins a l'adéu exacte: 
La mesura, que fou, de l'alegria. 

I escandalla't els motles del desésser: 
L'endins on et dissols en pianissimo, 
Les notes de la vida ja en silenci, 
L'hora abolida que dolor t'acusa. 

Cal que els inventaries. Qui els recorde 
Sabrà com reomplir-los d'inaudible. 
Que mai, del buit, no se'n partrà la forma: 
Que és fam de tot i gust de poc, l'absència. 
i set i sal, la forma de la música. 
L'absència n'és llavor: calla i espera.

Antoni Ferrer

Variacions Goldberg

Editorial Denes, 2015

Més sobre l'autor, ací

DIA MUNDIAL DE LA POESIA: SÍ

Si no és alegria
no vull poesia.

Res de res.

Ara tornaria
per aquells carrers.

Per aquelles places,
per aquelles nits.

Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.

Ara et diria
que et vull molt més.

Ara tornaria
per aquells carrers.

Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.

Si no és alegria, 
no vull poesia.

Vicent Andrés Estellés

Sonata d'Isabel (Obra completa 10)

Edicions 3i4, 1990