TINC LA MAR

 

(Imatge pròpia)

 
TINC LA MAR

 

Tinc la carícia de la blava onada,

un massatge ple de bufs d'aigua,

un respirar de llum i pols de vidre,

una cançó que dibuixa una tornada plàcida.

Un tresor que escampa 

el centelleig de les seves joies,

dissolt en el reflex del vaivé

que dansa a la riba,

a ritme d'escuma argentada.

Tinc la mar. 

Tinc el cel.

Tinc la carícia 

de la blava onada.

L'esclat de la llum furgant

al fil d'equlibri 

de l'etern l'horitzó.

 

Artur Àlvarez

Singladures

Autoedició, 2020  

Més sobre l'autor, ací 

PROVETES DE GEMECS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

provetes de gemecs

 

els vestigis de la ferralla 

no eren el paradís. i avui 

els neons oliosos 

són els únics capaços

de simular el naixement

d’alguna cosa nova. res a fer.

seguim espiant els guies

per si la seva carn mostra

la marca d’algun triomf.

quan anem a dormir

els gemecs que fem totes 

podrien cabre en provetes petites

de vidre a punt de trencar-se.

som a la darrera volta de no voler

saber res de nosaltres. cada acció

condueix a entrar en bombolles ben iguals.

alienades voldríem tornar al ventre

i rebentar la bossa. no tornar a sortir.

aquesta hauria de ser l’única premissa.

Raquel Santanera Vila

Reina de rates

Pagès Editors, 2021

Més sobre l'autora, ací

ALLEGRO DE TORNADA

(Foto de Manolo García, presa d'ací)

ALLEGRO DE TORNADA

 

Una tornada ressona

amb les rodes del tren en la via,

amb el sol enterbolit que mor,

i tombo i caic i tombo,

com els verds canyars del Besòs.

 

Sóc perdut

entre andanes abandonades

i pàrquings solitaris,

vaguejo, és el meu fat,

per damunt de ponts i viaductes,

més enllà de passeres i travessers.

 

No em reconeixeu,

no us plaureu de veure’m,

només cal que un gest

engegui de nou el trajecte,

dins a la fi, fins a la fi de tot això.

Jaume Carbó

Òrbites Planetàries

Edició de l'autor, 2019

Més sobre l'autor, ací

ARRIBADA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ARRIBADA

Torno un altre cop a aquesta terra àrida,

resseca, lleres que s’escampen com taques

olioses. Tot d’una desapareixen

les fileres d’arbres a qualsevol ribatge

(semblen una pàgina plena de caràcters,

es necessita tota una vida per treure’n

el sentit amagat. I ni així s’hi arriba).

Els diàlegs són plens de color d’arena.

He d’obligar els ulls, emperesits al nord,

perquè s’habituïn a aquests tons torrats.

Sempre els han volgut evitar, com una amenaça

palesa. I en altres latituds han preferit

simular unes cataractes per a la memòria.

No sempre l’oblit dels colors no és voluntari.

Són tènues en aquesta terra que he crescut,

embolcallant una trista cel·lofana en tot viatge.

Ara es repeteix el trajecte: de muntanyes rocoses

a camps mustis, i el regnant silenci del sol.

Xavier Farré

La disfressa dels arbres

Quaderns crema, 2008

Més sobre l'autor, ací i ací