[I SAPS, DEFINITIVAMENT,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I saps, definitivament, que més enllà de la solitud

i més ençà de l'home i l'avenir

tot es crema en una pira bastida per la vida

i engendrada per la vida

                    i on tot es troba sempre altra vegada.

Endevines, caminant furtiu entre el bosc crepuscular

de l'home,

               que hi ha quelcom entre la fageda rogenca,

quelcom que s'emmiralla i a tothora retorna,

que ho és tot

                 —o res.

I tu, arquer altiu de la història,

el reconeixes en cada pedra, en cada brancatge,

en cada respiració amb què les hores fan teu el fosc gest

del món,

             l'inesborrable i incandescent rostre

del sobreviure.

                       I, llavors, esdevenen teus

aquestos signes giratoris que, calladament, ens fan humans

i permeten mantindre'ns dempeus mentre,

al bell mig del cor calcinat d'aquesta ciutat

                                                     mesella i oblidada,

l'aurora i el desencís ens aboleixen els llavis i

                                                             els esguards

i habiten el cos dels mots on ja per sempre

et refugies,

                 t'esperes, et respires,

i t'escrius.

Manel Garcia Grau

Llibre de les figuracions

Edicions Alfons el Magnànim, 1993

Més sobre l'autor, ací

DO DE L'ARGUMENTACIÓ

(Chete Lera interpretant Creont)

DO DE L'ARGUMENTACIÓ 
                  a Montse Ferrer, G. Lluch i R. Escrivà.

Els Vigilants han dit: la Veritat 
viu al Temple, seieu-vos i calleu. 
Jo, però, us dic: cap paraula té preu, 
cap jou dóna alé al cor del derrotat, 

cap brou sacia els Creonts solitaris. 
Mai no han sabut que la mel més dolça 
neix del perfum que la vida espolsa 
i no la mengen ni Botxins ni Sicaris.

Vull que tots sapigueu que, testimoni 
o encausat o sotjat o empresonat, 
seguiré els noms més esvelts i més rics 

com si fóra un gelós i ardent Dimoni. 
Car sols es vencen els fats i els enemics 
amb l'honor i el mot prests per al combat.

Manel Garcia Grau

Els dons més ebris

Aula de poesia de la Facultat de Filologia de València, 2006

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA: ALBA DE LLUNA 15-1-1991

(Imatge pròpia)

ALBA DE LLUNA 15-1-1991 

Bastaria sols un mot per fer més digne el món.

I nosaltres no som res si no som paraules,

crits esberlats a l'alba,                       

                                 crineres altives

de l'amor i la desesperança.

S'arbra el món.

                         S'esgoten les respostes. 

Sols un callat fresseig de versemblança 

m'habita aquestes mans corglaçades 

per un hivern que ens ha tornat a agafar nus com sempre. 

Bastaria un sol mot per fer més humana l'existència. 

L'home, aquest àngel caigut amb mans ferides          

            i encadenades, 

serva, entre aquest gran escenari de les vanitats, 

íntima compareixença de signes i esperances, 

l'antic desig de captivar la rosada i saber-se. 

I no és res si no és paraula.

         I no és res si no és un raig de síl·labes 

entre la nit urgent i desolada dels dies i els segles. 

Mentrestant, ara sols em calen un pocs anhels 

per conéixer-me

                           i respirar-me  

i acompleixo en ells la meua més alta perseverança:

                  viure, mot.

                               Combat.

Sols això em cal per preservar-me.

                           I basta.

Manuel García Grau

Els signes immutables

Ed. Bromera, 1991

Més sobre l'autor, ací

[AMANTS DE L'ÍNTIMA ESCUMA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Amants de l'íntima escuma de les hores, 
navegants de solituds i distàncies, 
escrutem a la vida designis i vertígens, 
ombres irreductibles en la plenitud del temps.
            Enmig l'espai on ens pertoca viure 
lliurem, callats, un combat amb els miratges 
i arbrem, apassionadament, antics mots 
al bell mig del desig i la temença, 
massa captius com tenim els ulls 
entre tanta desesperança,
                                             nosaltres, 
amatents cossos entre la fèrtil ferida del crepuscle, 
mentre defora cau la tristesa somorta de la tarda 
i esdevenim silenci i prometença 
contemplant el mar que, pausadament,
                                                                  ens interroga, 
amants silents d'aquesta tendra, 
dolorosa, esperada, dolça escuma de les hores.

Manel Garcia Grau

La veu assedegada

Ajuntament de Catarroja

Més sobre l'autor, ací

EXTRACTES DE "LA MORDASSA" (II)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

No al dúctil xarlatà amb càrrec
ni a les prebendes de la seua boca.

****

No als llepaires de clenxa i pennis engominats
ni als cotxes oficials de la fatuïtat.

****

No a la fragància de nou ordre neolliberal
i el seu perfum de bagassa barata.

****

No a la ubiqüitat incòlume dels polítics
ni a cap IBEX-35 i la seua falsa engruna.

****

No a l'única i irrefutable Veritat
ni als recelosos Sacerdots del Sant Poder.

****

No als eterns "guardianes de las esencias de la patria"
ni als seus llefrosos pidolaires.

****

No a la corrupció
ni a les trenta monedes del seu esclavatge.

Manel Garcia Grau

La Mordassa

Perifèric Edicions, 2003

Més sobre l'autor, ací

EXTRACTES DE "LA MORDASSA"

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

No a la prohibició de cap pensament

I a la mort de cap rosella germinada per la gola.

***

No al tuf dels polítics golafres

I al seus gestos buits amb cara de micròfon.

***

No a la llengua escindida ni a la traïció

Sota l’estendard de cap fals consens.

***

No a cap anatema ni a cap de les brases

Que testimoniaren el seu estigma.

***

No a la dissidència com a recurs literari:

Sols els honestos respiren entre els mots.

***

No a la literatura sense l’home

ni al paper sense la carn del sobreviure.

Manel Garcia Grau

La mordassa

Perifèric edicions, 2003

Més sobre l'autor, ací.

DIES IRAE

El 1998, Manel Garcia i Grau va publicar el llibre "La ciutat de la ira" en l'editorial 7 i mig, poesia. El poemari és un crit punyent sobre la guerra en Sarajevo, una elegia sobre la destrucció d'una ciutat. Dins es troba el poema Dies irae que Manel dedica a quatre infants que van morir a causa d'un obús mentre jugaven al pati d'una escola. Tristament la similitud amb la mort de quatre xiquets que jugaven en la platja de Gaza és evident. I és que no hi ha guerres: és la mateixa maleïda guerra que es repeteix contínuament.

                                                           Un sol negre, negra

                                                           la llàgrima, negres els ulls 

                                                           del solatge de la mort.

                                                                           Ramon GUILLEM

La cendra ha cobert de sang els camps de roselles i lilàs. 

La Parca, sapigueu-ho, té ulls de falcó, 

és la seua una ombra furtiva i esquerpa, 

una sima desitjosa de foscúria, un voltor amb urpes vermelles, 

un verm infecte, un èxode de tenebra blavissa 

on dorm i nia la melsa més atònita de la quimera. 

Els carrers han tornat a escoltar el plor del món, 

el nom infame de totes les guerres, 

la indignitat dels llavis fets silenci, 

el miratge d'un crepuscle bastit intensament

                                              per la basarda. 

I la cendra ha tornat a cobrir els parpells 

d'un cant fet d'un vent humit, d'un parrac d'absències, 

d'una veu de solituds, d'una geniva on l'únic habitacle 

és un escull reblert de perplexitats i cadenes. 

La Parca, recordeu-ho, té ulls de cuc llastimós, 

d'escorpí alat, de serp llefiscosa i traïdora. 

Ara l'alba ha esdevingut més fosca,

més tacada i més inútil i més mesella i més bagassa

                               i més oblidada. 

Mentrestant, al carrer una taca de sang 

esdevé el territori on habita i viu

              -oh Teseu, oh Antígona, oh Polínices!-

tota la sinuosa i orba paradoxa del món entre els dies de la ira.

Manel Garcia Grau

La ciutat de la ira

7 i mig, poesia, 1998

Més sobre l'autor, ací.

EXTRACTES DE "LA MORDASSA"

(Imatge no identificada presa d'internet)

No a l'esclavatge del pensament zero
ni al seu missatge sense espigues.
***
No al dúctil xarlatà amb càrrec
ni a les prebendes de la seua boca.
***
No a la callada persistència de l'oblit
ni al rostre cínic de l'autoodi.
***
No a la fragància de nou ordre neolliberal
i el seu perfum de bagassa barata.
***
No a la quimera innecessària
ni a cap colp negant els ulls de la utopia.
***
No a la injustícia de cap brocker
ni al bagatge pedant de la seua indolència.
***
No al Cèsar que et paga i, si l'emprenyes, t'elimina
ni a cap dels seus bufons.
***
No a l'única i irrefutable Veritat
ni als recelosos Sacerdots del Sant Poder.
***
No a cap causa perduda:
la utopia viu encara habitada entre petges.
***
No a la corrupció 
ni a les trenta monedes del seu esclavatge.
***
No a cap discurs únic ni al corsé d'una raó
sense les seus ales subversives.
***
No a cap culpa per ser home
ni a cap anatema per ser lliure.

Manel Garcia Grau

La mordassa

Perifèric edicions, 2003

Més sobre l'autor, ací.

POEMA AMB DATA (XL): ELS AMANTS

(Bosco i Admira) 

19 de maig de 1993: dos amants, ell serbi i ella

               musulmana, van ser abatuts a mans

        dels franctiradors. Els seus cossos, abraçats,

                        restaren dos dies al carrer.

Al bell mig d’un carrer prohibit,

al bell mig d'un sinuós trajecte d'asfalts irats i ombres sigil·loses,

dues mans saben d'unes altres mans,

dos llavis saben d'altres dos llavis,

dos braços saben d'altres dos braços,

allí, al bell mig d'aquell carrer oblidat on l'aire s'encalma

i la fúria tràgica dels focs i els coures de l'hivern

esventra i encalça la llarga i feixuga estora de la pena.

                     Hi ha instants en què el món s'ensorra sota els peus,

instants en què la vida té un preu ben efímer,

en què l'amor, ombra eterna dels Capuletto i els Montesco,

ompli tots els buits que la desídia i el rou embruten cada matí

i salva el breu i digne espai de vida arbrat pel soroll de la batalla.

           Hi ha també, però, la mort, aquesta urpa que esquinça el desig,

que corglaça vergers i paradissos com una gangrena antiga,

que sap d'escorces i ermatges, que no comprén

la plenitud humil de dues mans agafades

omplint el segell infinit i digne de l'últim hàlit de vida,

que no entén ni d'aladres i d'espigues

i ens ompli la boca d'un gust amarg i felós a paradoxa i a cendra

quan, insomnes i perduts, vaguem per la nit cercant les últimes respostes                                          

a l'enlloc o a la impotència.

              Hi ha instants, Bosco i Admira,

en què la misèria dels lladrucs enderroca tot signe, tot anhel,

claudica i somou qualsevol alé de bellesa entre els salzes

d'aquella plaça on la humanitat ha conegut

el nom irrevocable del seu auguri.

Al bell mig d'aquell carrer prohibit,

contemplat pel món com l'escenari fosc d'una tragèdia antiga,

jauen, encara, dos cossos, bells i altius amants,

habitants d'un paradís o d'una terra erma sota el jou dels arbres cremats,

sotjadors de la tolerància d'uns ulls ombrívols,

captaires del desig i la innocència,

presoners de l'àmbit irrenunciable de l'amor 

on l'ànima i l'avenir descansen i, eternament, es perduren, 

somniadors d'un món en què el cor daurat de l’espígol 

sempre valdrà més que qualsevol acer delmat i ferit 

sota el pes de totes les cadenes. 

Al bell mig d'aquell carrer oblidat 

dues mans saben d'altres dues mans assetjades i nobles entre la foscúria.

Manuel García i Grau

La ciutat de la ira

7 i Mig editorial de poesia, 1998

Més sobre l'autor, ací.

Més sobre el fet, ací.

UNA PARAULA ÉS UN MÓN INSUBORNABLE



(Fotomuntatge propi)

 21

Una paraula és un món insubornable,

cos invicte, reialme

altiu, torxa i foscúria assedegades,

oasi íntim, misteriós

baluard de flames i esperances.

                       Vaig acudir a la cita

amb la desídia

i la ciutat íntima em mostrà

avingudes, passatges, cel·les i vergers

on els mots niaren cendres i àncores,

        habitacles on seguim buscant la vida

al bell mig del desassossec i la indolència.

No ser

             més que paraula,

angosta pedra d'un paratge de benaurances i ferides.

Manel Garcia Grau

Els noms insondables

Poesia 3i4, 1990

Més sobre l'autor ací

EL DO DE LA FABULACIÓ

(Ciutat subterrània de Derinkuyu, Turquia)

Diuen velles històries

que en una vall va esclatar, sense avisar, la Primavera.

Contents i complaguts, els vilatans

es van llevar el fred ben cru d'aquell llarg hivern

i van córrer, embogits d'alegria, a arreplegar les collites i els fruits.

Mentre corrien tots cap als camps fèrtils mig regats per la pluja

un grup d'homes grassos amb gossos, policia,

maletes farcides de diners, posat d'ulleres new age i pèl engominat

van arribar al poble i, després de convèncer les autoritats

amb prebendes i stockoptions,

van expropiar les cases per ordre governativa i sota pena de presó

per fer un parc temàtic a la carte i una urbanització de luxe,

amb autopistes, fat foots, grans superfícies i casinos

que, segons ells, portarien la prosperitat i el futur al llogaret.

Quan els vilatans van tornar, decebuts

perquè allò que creien una nova promesa de la Mare

no havia estat sinó set dies d'un sol prematur i prou,

s'adonaren, estupefactes, que ja no tenien poble:

els homes greixosos de llengua estranya i posat altiu

havien esquilmat tots els solcs i tapat tots els pous

i sols havien deixat unes cases com a museu folklòric i típic

per als nous turistes sex appeal amb posat romàntic.

I conten també les velles històries

que aquells homes i dones cremaren els masos i les collites del terme

i fundaren un regne ocult i esponerós uns quants metres sota terra.

Des de llavors ningú no ha sabut res més d'ells:

hom diu que quan es passa a poc a poc i en silenci per l'autopista

o bufa el vent del nord removent la pols dels segles

s'escolten unes veus felices i fulgents entre les llambordes.

Diuen que ja mai més ningú no els comprarà cap altra Primavera.

Manel Garcia Grau

Més sobre el'autor, ací

NUESA

(Hyppolite Flandrin , Jove nu vora mar)

Alguns dels meus companys de treball
encara no han entès
que el deliri que més cou de la meua vida
ha estat, és i serà
                            -germana, esposa o amant-
la Poesia.
               Durant dies i per carrers mig bruts
l’he vetllada, com un amant delerós i abrasiu,
mentre els oceans, els llampecs i el món dormien.
He volgut sempre donar-li el poc que posseïa
a canvi d'un poc de fermesa i de bellesa
i d'alguna nit sense parar de fer l'amor
amb totes les postures que m’han permès
les poques forces que encara em restaven.

Vaig creure que el món seria meu
si era capaç de posseir el do i la nafra de la paraula
i m’he adonat que, al capdavall, sols sóc,
                 apassionat i humil,
un home que neda, tot nu,
enmig de les marees.

  MANEL GARCIA GRAU,
  Constants Vitals, Ed. Bromera

   Més sobre l'autor, ací.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

(Dante Alighieri per Sandro Botticeli)

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
                Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
                Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Tret d'Al fons de vies desertes de Manel GARCIA GRAU

Més sobre l'autor ací.