EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluita. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluita. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 d’abril del 2026

KM 11

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

KM 11

 

Tot tremola.

Tremola la mort, tremola la vida.

Tremola la mar i el cel una mica.

Amb la punta dels dits els dies s'allarguen.

S'allarguen les nits, els besos s'allarguen.

I jo al mig,

temptant quilometres

amb un afany de lluita que el temps

s'ha apressat a anar assassinant,

somric.

Sense soroll ni escarafalls.

Perill dins el perill.

 

Aleix Cort

Neoprojeccions/Vora la ciutat dels àngels

Ed. Escornalbou, Reus, 1988 (dins de A ALACANT Els Dimarts Poètics de La Naia 1987-1989. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1992)

Més sobre l’autor, ací

dilluns, 9 de febrer del 2026

AFRODITA

 


(El nacimiento de Venus. Sandro Botticelli, detall)

Afrodita

 

Gotes de sang fecundaren les ones

per salvar l'amor pur i el matrimoni.

Es casà amb Hefest, lleig com un dimoni

s'enamorà d'un entre les persones.


La més bella d'encant irresistible

de Paris va rebre la poma d'or

a canvi d'Helena com a tresor

i provocà la lluita irredimible.


L'escuma se n'engolí la infantesa,

tanmateix la mar fa forat i tapa,

seguirà sent la Venus més pretesa.


Entre cignes, dofins i perles, ella

fa preguntar, i amb delit, atrapa:

benvolgut mirall, qui és la més bella?

 

M. Magdalena Gelabert

Dona sàpiens. Quadern de sonets

Lleonard Muntaner, 2012

Més sobre l’autora, ací

dimarts, 17 de maig del 2022

EL POETA

(L'estàtua del poeta que em llegeix el poema i jo. 
Sant Miquel de Balasant, Eivissa)

EL POETA

Veig la lluita guanyada.
Vet aquí els teus mots densos,
closos, perfets. Volien
només això, ser un món
novell, en clara òrbita
de tu desprès, notícia
d'un silenci; tancar,
fet pensament, un trèmul
dia escampat, una ànsia
que a una claror s'aboca.
Veig la lluita perduda.
Tot el poder que tenen
els teus mots expansius,
llur màgia, la bellesa
del seu rostre, són mots
només, sols poesia.
Això volien. Saben,
però, que això no basta;
que no podran portar
més enllà de llur mort
la càrrega mesquina;
que no podran dir mai
tota una alta evidència:
que per forats continus
el tresor va perdent-se.
Saben que el bé és aquest
batec immens i atònit
que només es pot viure.

Marià Villangómez
Els dies
1950
Més sobrer l'autor, ací

dijous, 17 de desembre del 2020

DE RIPOSTA

(Imatge no identificada presa de la xarxa: A. Margarito vs. M. Pacquiao)

DE RIPOSTA
 
mirando una pelea
entre Antonio Margarito
y Many Pacquiao, recibo
lecciones de poesía.
cada piñazo es un poema
colocado con precisión
en la cara del latino.
cada poema lleva dentro hematomas,
torsiones, cortaduras.
el poema como fiesta de los golpes.
en el ruedo frente a una multitud
que orgullosa los contempla.
cada detalle no persigue otro fin
que la belleza.
todo en su conjunto es hermoso.
pero es bueno que estemos advertidos:
sonríe el ganador, sonríe. sus poemas cortan.
sonríe el perdedor, sonríe. su sonrisa corta.
ambos llevan en sí la resistencia
de años enteros sin amparo.
que los combates de boxeo y mis poemas
son lo mismo.
es por esto
que las putas prefieren al que gana.
yo, que soy un perdedor,
me subo cada día al encerado
en busca de placeres.
afuera, como siempre, una multitud
ansiosa de torsiones y hematomas
me contempla.
lo mío es hacerlos sonreír.
ellos, en su mierda, son hermosos.
al final de la velada, algún hijo de puta dirá
que fueron peleas deslucidas.
más de media hora castigándose
asimismo,
es por esto
qué importa vencedor o vencido.
---
mirant una baralla
entre Antonio Margarito
i Many Pacquiao, rep
lliçons de poesia.
cada colp és un poema
col·locat amb precisió
a la cara del llatí.
cada poema porta dins hematomes,
torsions, talls.
el poema com a festa dels cops.
més de mitja hora castigant-se
a l'arena davant d'una multitud
que orgullosa els contempla.
cada detall no persegueix altra finalitat
que la bellesa.
així mateix,
tot en el seu conjunt és bell.
però és bo que estiguem advertits:
somriu el guanyador, somriu. els seus poemes tallen.
somriu el perdedor, somriu. el seu somriure talla.
ambdós porten en si la resistència
d'anys sencers sense empara.
és per això
que els combats de boxa i els meus poemes
són el mateix.
és per això
que les putes prefereixen a qui guanya.
jo, que sóc un perdedor,
puge cada dia a la pissarra
a la recerca de plaers.
fora, com sempre, una multitud
ansiosa de torsions i hematomes
em contempla.
el meu és fer-los somriure.
ells, en la seua merda, són bells.
què importa vencedor o vençut.
a la fi de la vetllada, algun fill de puta dirà
que van ser baralles deslluïdes.

Oscar Cruz
Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció pròpia]

divendres, 31 de gener del 2020

CREIXEN REMORS

(Imatge pròpia)
CREIXEN REMORS

Es perd la intensitat
en els colors del capvespre
fins fer-se tènue,
quasi imperceptible.

Després,
       vindrà la nit,
l'alba, el migdia...
i, a les palpentes,
tomaràs a somiar,
a escriure esborranys
sobre el futur,
amagatalls d'un horitzó
imprecís,
            combatut,
de bat a bat,
amb la sang,
com el guerrer
que esdevé la glòria
ribetejada d'impossibles.

Maria Carme Arnau i Orts
Paraules sota la pell de l'univers
Ed. Tabarca, 2012
Més sobre l'autora, ací

divendres, 1 de març del 2019

[CLAREJA L'AIGUA...]

(Imatge pròpia)
Clareja l'aigua 
sota els ponts del Sena. 
Detona la lluïssor 
de les estrelles 
sobre la superfície, 
engrape una onada
amb un desig. 

Gaudiré d'una treva 

en la batalla 

que sóc.


M. Carmen Sáez
Les hores imprecises
Cossetània Edicions, Valls, 2019
(en coedició amb Quaderns de la Font del Cargol)
Més sobre l'autora, ací i ací

dimarts, 27 de febrer del 2018

TRÍPTIC DE LES DONES ASSASSINADES

Aquesta és la meua col·laboració literària en el llibre de la falla "La Marina" del Port de Sagunt. Em proposaren un escrit sobre algun fet ocorregut l'any 2002. Jo em vaig fixar en l'assassinat d'una dona ocorregut el 8 de gener. A més a més vaig trobar una altra notícia publicada el 12 de març de 1902, cent anys enrere, pràcticament idèntica. La lluita, encara.
(Imatge treta del llibre de la falla)
TRÍPTIC DE LES DONES ASSASSINADES

Maria Ferrer Estellés, filla del difunt Rafael Ferrer i Bigné, un dels fundadors de LAS PROVINCIAS, va ser assassinada a la porta de casa seua, al carrer Roters, per Antonio Ramírez i Terol, jove estudiant que la pretenia i fill de l'advocat i exregidor Manuel Ramírez i Benítez. Estava irat i embogit perquè aquella senyoreta havia trencat les relacions que amb ella sostenia. Li va clavar una punyalada al cor i immediatament es va disparar un tret de revòlver al cap, de manera que tots dos van morir.

Notícia apareguda a Las Provincias el 12/03/1902
  
Ana Guadamuro va ser assassinada per la seua parella, Francisco Fernández de 21 anys, amb una arma blanca perquè aquesta havia decidit trencar la relació; posteriorment se suïcidà.

Notícia apareguda a l’ABC el 08/01/2002

1.    Introit
      El diari porta quimeres, com sempre.
Cent anys d’un silenci metàl·lic.
Res de nou. La claror continua anunciant
somriures de nacre morts.
Res de nou i tot per fer. Encara.
      Encara el mateix passar i el mateix morir.
Res de nou.
Res de nou i crits i sang. I llunes roges, i vides deshabitades,
i cossos per amortallar.
      I somnis corglaçats per silencis amagats.
      I ulls que es clouen sobre lloses fredes.
Encara...
     
2. Lamentació
El món està mirant-te, dona de crit absent.
Mireu, mireu. El cel s’esquerda, l’abisme s’esquerda.
Mireu com s’habiten les nits de trets covards
   que amaguen els crits desolats d’infants esporuguits.
Mireu com s’habiten els dies de fils esdentegats de navalles
   que esventren dignitats i esperances.
Mireu si el dol i l’angoixa us ho permet
    la tibantor de la paraula no dita,
    sacsada en nàixer en la gola subjugada.
Mireu, desfermada i rebel, la mirada arrabassada
    de l’alba que contempla els cossos inerts.

Vegeu com s’escapa la llum dels ulls de tant dolor acumulat.
Vegeu com emmudeixen d’anònims, rostres desencaixats.
Vegeu com l’aigua de la pluja llava l’horror
    i el vessa per clavegueres i canonades.

En va l’aire demana aire.
En va la mar demana aigua.
En va la certitud demana certituds.

Mireu. Mireu. La terra s’esquerda. La llum s’esquerda.
El món està mirant-te, dona de penúria habitada.

3. Prec
No mai la sal ni el fel.
No mai la destrucció de roses germinades.
No mai l’exculpació de l’horror.
No mai el sotmetiment a la culpa assignada.
No mai la violació de cap jardí ni el seu dolor.
No mai la tirania de les mans infames.
No mai al silenci miserable i el seu esclavatge.

Que tots els morats i violats s’enlairen.
Que totes les llums il·luminen la fal·làcia
perquè la seua faç, sempre carn oberta i desfigurada,
                                siga reconeguda per tots.
Que de totes les nits sangonoses broten albes perdurables.

Tant de bo la paraula habite el crit;
    els somnis, la sang humiliada
    i les aigües encalmades, la pell del món.

Tant de bo la vida de la vida
                   siga fidel a ella mateixa.

Jesús Giron Araque
Llibre de la falla "La Marina" del Port de Sagunt, 2018

dilluns, 24 d’abril del 2017

[VIATGEM ELS DOS JUNTS...]

(Imatge pròpia)
                               A Mustafà Drideb 

viatgem els dos junts i sense brúixola, 
perquè la pobresa no permet 
artefactes, i només els estels 
pel desert indiquen l'insegur rumb, 
entre onades d'arena i hores de seda. 
busquem donzelles verges i fidels, 
dones joves de fang i foc, 
però també cerquern i desitgem 
forts cossos d'argila i sal, 
companys viatgers, amants furtius; 
i una casa vora mar, on viure i morir 
sentint-nos savis i sense possessions, 
senyors només de llum i pau, 
i proclamar la victòria incerta 
d'una lluita mil·lenària.
                       
                     El Araich, agost 1988


Antoni Matutano
Caravana mar enllà
Ed. Germania, 1995
Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 26 de desembre del 2016

[BRECHT ES QÜESTIONAVA...]

(Golpes Bajos. Malos tiempos para la lírica)
    Brecht es qüestionava si era possible la lírica després d'Auschwitz. Això inspirà Cardalda a escriure aquella contestació dels primers vuitanta: «Mal temps per a la lírica», en els anys del yupisme i del reciclatge neofranquista, dels desencantats reclosos en sectes i tribus, dels colps baixos a la utopia. La muntanya caiguda de Goldfrapp sona ara recordant un passat de cel·luloide acolorit o el blanc i negre d'un Tristany cinematogràfic. Si encara són possibles els contramanifestos a la mediocritat estètica i també a l'enviliment humà, caldria dir que és possible la lírica del nou mil·lenni encetat, que es pot fer de l'esforç quotidià una lluita èpica contra els grans despersonalitzadors, contra la nostra llarga història d'ocupació militar i administrativa, contra els qui ens tanquen a la cleda dels polígons regulars definits per l'estat del qual som súbdits.

    És possible la lírica i també la lluita: una desobediència civil constant, el sabotatge a la infàmia en gargots comercials. Un petit recordatori de la passió de Trotski quan repensà la revolució permanent.
Josep Manuel Esteve
L'entretemps perdut
Edicions Brosquil, 2007
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 30 d’agost del 2016

POETES LETRAEDETANS: JOAN CASTELLANO

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ALGUN DIA GUANYARAN ELS ATENENCS

Algun dia guanyaran els atenencs.
Quan ja res no estiga escrit
i s'equilibren les forces,
moriran els complexos a mans de la raó.

Aleshores guanyaran els atenencs; 
aquells qui créiem vençuts 
hauran guanyat per nosaltres, 
com un deute finit, un deute resolt. 

Quan hauran guanyat els atenencs
caldrà fundar nous canins,
car no hi haurà cap botxí 
enemic dels nostres passos.

Algun dia guanyaran els atenencs 
i s'hauran d'acostumar a la victòria.

Joan Castellano
Icària
Ed. Germania, 2014
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 30 de març del 2016

COM UN ÀNGEL IRAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
El sol s'ha enterrat en la Serra,  
mort i colgat a mitjan cos.  
Sols un bedoll nada en la llum  
i el lladruc perdut d'un gos.  
I l'ombra de totes les coses 
va resultant que és veritat. 

I en la mossa d'un crepuscle 
van perdent-se les meues mans: 
palpe, cada instant més suau, 
l'oculta farsa de la pau. 
Vigilate et orate, diu 
Jesús, la Nit de l'Olivar. 

¿On són ara els qui van alçar-se 
corn els déus? Perquè ja no hi són. 
Tremen al bedoll negres llàgrimes, 
roda una estrela, dorm un ca. 
Es fon el bronze de la glòria 
en l'ombra que porta la nit. 

Mes vet ací les falses morts, 
les serps daurades de la pau, 
ombres entre l'ombra confoses, 
llana suau al teu capçal. 
¡Alça't, fill, com un àngel irat, 
trenca la pau i entra en la lluita!

Xosé María Díaz Castro
Nimbes
Edicions de la guerra, 1977
Més sobre l'autor, ací
[Traducció de Vicent Berenguer]

0 sol na Corda està enterrado, / morto e enterrado hastra a metà. / Nadan na lus somente un budio / e o ladro perdido dun can. / A sombra de tódalas cousas / vai resultando que é verdà. // E no oco do lusquefusque / vanse perdendo as minas maus: / apalpo, cadora máis donda, / a oculta mentira da paz. / Vigilate et orate — dixo / Xesús, na Noite do Olivar. // ¿Onde foron os que se erguían / coma deuses? Xa non estàn. / Treman no budio escuro bágoas, / rola unha estrela, dorme o can. / Derrétense os bronces da gloria  / nas sombras da noite que cai. // Pro estàn eí as falsas mortas, / as serpes douradas da paz, / sombras na sombra confundidas, / donda là no teu cabezal. / ¡Erte, fillo, coma anxo airado, / rompe a paz, e ponte a loitar!

diumenge, 28 de febrer del 2016

ESTREMIT PER L'INTERMITENT CONCERT DELS CLÀXONS

(Imatge no identificada prea de la xarxa i retocada per mi)
De sobte, 
estremit per l'intermitent concert dels clàxons, 
amb les mans lligades com els condemnats, 
perdut en la fondària inhabitable de les grans ciutats, 
orfe de rostres amics, 
assajant novament els esmolats moviments 
d'aquesta ferma resistència quotidiana, 
em trob entre comellars reblerts de vinyes, 
aquells somnis antics que ens permeten 
sobreviure després d'ardida batalla. 
La impressionant natura dels roquissars altius 
anunciant les fosques notícies de l'avenir, 
l'al·luvió d'esquinçats núvols i inesperades tempestes 
arrossegant el que més hem estimat: 
la brillant esperança d'un poble, 
la dignitat ferrenya dels pobres.

Miquel López Crespí
El cant de la Sibil·la
Edicions Brosquil, 2006
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 20 de setembre del 2015

[HABÍAN ATRAVESADO SUS FRONTERAS...]

(Refugiats sirians. Font: Ara.cat)

Los tracios, empujados por otros pueblos, llegan  hasta Tebas.  

Habían atravesado sus fronteras,   
atrás estaba el perdido origen,  
delante, la inmerecida furia de los dioses,  
la ostentación, 
la demostración de la injusticia 
palpable, del oro, de la muerte 
ajena. 
Por un momento sienten el fantasma 
de las futuras ciudades invadidas, 
del esfuerzo, de la lucha porque sí, 
la lucha a muerte. 
Solos al fin, permanecen inmóviles 
en la frontera del equívoco, 
llenos de asombro 
ante la extensión de lo incumplido, 
de esa función lejana, 
feria de encontrados esfuerzos, 
imperio de futuras causas. 
Surge un quedo lamento: 
es su ira, su encono, 
su último recurso.

Julia Escobar
Fluyen permanentes
Ed. Pre-textos,1984
Més sobre l'autora, ací 

dissabte, 12 d’abril del 2014

RESTES


(La caiguda d'Ícar. Jacob Peter Gowy, 1636)

... how everything turns away
quite leisurely from the disaster.
W. H. AUDEN

I

Teixires el plomall com un acte rebel
sobre el teu vol, Ícar, lliure del neguit alié.
Terrabastall de somnis, infinit fet a mida.

Com has maleït abastar l'inabastable!
Foses les ales, a Icària restaran els planys
portadors de l'estirp d'eterna insubmissió.

II

Mirem la vida creient-nos lliures
com l'Ícar que enlairava ses ales,
i toquem el sostre del plaer
subornats per la injustícia.

Èol va agranant amb pressa els mots
difuminats com si res
per la memòria volàtil.

A Dèdal no li bastà l'enginy...
ni a nosaltres l'esperança.
Joan Castellano
Icària
Ed. Germania, 2014

Més sobre l'autor, ací.