[BASTARÍA NOMBRARTE... / NOMÉS CALDRIA NOMENAR-TE...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Bastaría nombrarte

para que los nichos se agrieten

y tu agua dulce

comience a subir

y anegarnos.

 

Cruzar al otro lado

de la alambrada

donde las amapolas son

nuestros propios corazones

recién sacados de sus jaulas.

 

Desenmascarar a los que inclinan

algunos grados su lengua

para impostar tu inocencia.

 

Caer al pozo

de las lágrimas no lloradas

donde seguimos desaparecidos

desde niños.

 

Ternura:

bastaría una palabra tuya

para sanarnos.

 

---

Només caldria nomenar-te

perquè els nínxols s’esquerden

i la teua aigua dolça

comence a pujar

i negar-nos.

 

Travessar a l’altra banda

del filat

on les roselles són

els nostres cors

acabats de traure de les seues gàbies.

 

Desemmascarar els que inclinen

alguns graus la seua llengua

per a impostar la teua innocència.

 

Caure al pou

de les llàgrimes no plorades

on seguim desapareguts

des de menuts.

 

Tendresa:

n’hi hauria prou amb una paraula teua

per a curar-nos.

 

Laura Giordani

Micelio

Ril Valley, 2025

Més sobre l’autora, ací

[Traducció meua al valencià]

NÈNIA PER A CORS DELMATS 29/10/2024

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

NÈNIA PER A CORS DELMATS

29/10/2024

 

La mort de tota mort ara et bressola.

Antoni Ferrer

 

Heus ací el temps enfangat.

Lentament, es dessagna el record: la nuesa del record.

 

Que s’acomoda la ignomínia al buit de l’oblit.

Que la llum s’esmuny en la cavorca de la nit.

Que enmig de la fosca del cel la pols esborra rostres.

Que les llàgrimes renten carrers exhumats.

Que ens arriba el crit animal de la carn ultratjada.

 

I un tendre esperit ens commou en la desesperació.

I un cor que batega a dins ens desperta l’ànima.

 

Com defugir ara de la humana solitud

dels que han emmudit en aigua i fang?

I com suportarem la ferida sense bàlsam

ara que tot el record és latència i llacada bruta?

 

Jesús Giron Araque

Dins de Que torne la joia pura del carrer! Versos per la dana (llibre col·lectiu)

Onada Edicions, 2025

Més sobre mi, ací

EL PALESTÍ

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EL PALESTÍ

A M. S.

 

I

Recordes

com vaig assaltar el teu obrador al souq de Damasc?

Com sempre assalte la vida

a cops d´un desig transeünt d´esperances

I com els teus ulls m´assaltaren l´ànima?

A cops d´un desert transeünt de silencis

Ho recordes ja?

 

I que refeies l´orografia del teu país a cançons espatllades?

I que volies colorejar-les en la memòria infidel del món?

En la memòria dels qui s´exilien els uns dels altres?

 Ho recordes ja?

 

 II

Amb un punteig sord t´arriben

des de la foscor del temps

les mans tímides de la mare

en l´exaltació del pa

els braços ferms del pare

en el cor de les pregàries

les cames dels germans

aparellant-se a onades violeta

els volteigs de gessamí tendre

en els peus de les germanes

 

I també el primer llamp de primavera

i les primeres ombres d´estiu a migdia

i les primeres bombes

i la primera por

i també el primer tren de l´exili

 

I els carrers camí d´escola

enrere definitivament

i l´arbre de la plaça enfront de casa

i les roses de te enfilant-se per la llinda de la porta

i les teues cametes camí amunt de la tanca

fugint de la mainada

i els genis benèvols de la nit botant a sobre teu

amb fils de contes

teixidors infatigables

bé que ho saps

de Les mil i una nits

 

Ho vas recordant ja tot?

 

III

I recordes quan vaig seure

finalment al teu costat?

I que et preguntava?

I que em contestaves encara innocent

a cops de mà sobre el paper?

a cops d´ulls deshabitats?

 

Recordes

quan vaig descansar dels mots

sobre la solitud dels teus llavis?

Sempre viatgers remots de la còlera

sempre fustigant la por

sempre bandejant caravanes per curses de bogeria

 

I que en la nit els meus dits liquaren el desassossec del teu cos?

I que entre els meus malucs tombares tota la pena?

Ho recordes?

 

I que també en la nit vaig ensumar en la teua pell

la pell de tots els exiliats?

I en el desordre de les teues llàgrimes

les llàgrimes de tots els exiliats?

I en l´escuma del teu rostre el rostre

de tots els exiliats?

I que mentre dormies vaig polsar la teua orografia

ja refeta?

Ho recordes tot?

 

 IV

Et deixe mots amics sense fronteres

mots d´estrangera com tu

forastera del teu poble

foraster tu del meu poble

dugues-los als teus

dugues-los al teu país

a les seues brises blaves

a les seues pedres negres

als seus lliris

 

Al seu desert que sempre t´acompanya

al desert que compartim tots els exiliats

els uns dels altres

al desert definitiu

al que buidarà a cops de sorra la memòria infidel del món

 

Pepa Úbeda

La meua frontera

Editorial Columna, 2010

Més sobre l’autora, ací

LLÀGRIMES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Llàgrimes

 

“Alguien mide sollozando

la extensión del alba.”

Alejandra Pizarnik

 

Sempre és fàcil collir llàgrimes en la temporada dels adéus. Llisquen sobre el cobertor que ha arraulit les darreres hores de l’estada. Un voldria desentendre’s dels seus caminals de silenci. Fer com si no hi foren. Un degoteig fantasmagòric que podem inocular amb la llum de les promeses. Però les llàgrimes sempre venen, intuïtives, a precedir el darrer bes, la darrera abraçada, el darrer gest que ja ens mirem des de la distància, a través d’un vidre o de l’aire de plom de les ciutats que abandonem. No sabem ben bé quin propòsit tenen. Quin defecte acaben rentant quan es despengen des d’aquell cel dels ulls que abans ens miràvem. Només sabem que venen. I ens fan pensar com de valuosa ha estat aquella proximitat assajada en aquell espai que hem llaurat de petites seqüències d’afecte, ara en franca resistència a la pèrdua.

 

Josep Manel Vidal 

L'endemà de totes les fosques. Poemes par a Cloe 

Pegès Editors, 2018

Més sobre l'autor, ací

 

SAL DE LA MAR VENÇUDA

(Imatge pròpia)

SAL DE LA MAR VENÇUDA

Without it salt, the water in the rivet

can’t know how it was caught

SOPHIE COOKE

 

Aquest poema al bell mig de dos noms. La pluja cau i revifa les llàgrimes, la primavera combrega la set de les flors. No és veritat, però, les estacions no ens separen, no. La mar ingènua perd la sal als núvols de l’espera que baixen a terra, per a trobar-hi el seu camí a casa: l’agnició del card i la rosa.

Pere Bessó

Besllums d'Escòcia 2017

Editorial Neopàtria, 2020

Més sobre l'autor, ací i  ací

NOU POEMA AMB DATA (CXV): 19-11-1991

(Imatge pròpia)

19-11-1991

 

Si la mar

deixa córrer l'onada

no mes enllà dels límits del retorn,

talment el pèndol

que va i ve dins la caixa sonora de les hores,

ara que sóc fill d'un silenci,

per què  no retenir el plor

i engrunsar el record de cada llàgrima?

 

I amb el plor habitaré

la meua solitud!

Vicent Alonso

Poemes

Reduccions; revista de poesia núm. 52, 1991

Més sobre l'aut0r, ací

TORNAR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TORNAR

 

Tornar,

entrar a la casa dels pares,

no amb la tristesa pels que ja no estan

sinó amb l’alegria d’haver estat,

amb l’alegria del sol

que encara torna

constant a les finestres.

 

Entrar,

amb la mort recent,

amb la mort encara viva, encara tendra.

 

Tornar

com un dia més...

 

tornar...

i no voler la llàgrima.

Berna Blanch

Dolmen

Perifèric Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

[NINGÚ...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ningú

       se s'atreveix

a assecar les meues llàgrimes

les seues empremtes

      estan

           cremant

---

nadie

     se atreve

a secar mis lágrimas

sus huellas

     están

           ardiendo

Hui Wa [Li Zhao]

Més sobre l'autora, ací

[Traducció feta per mi a partir de la versió en castellà de Juan Arabia]

GEL

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

GEL

davallada
escuma d’onada que esdevé calç
boira que gosa amortir el sol
ulls clucs
sol que fumeja el vapor d’una bogeria
la teva absència

el què, el qui, el com, el cuc
que neix de la carn podrida
que tot arreplega

només ossos, només restaran els ossos, 
de la calç, de les onades, que arriben sense aigua a la platja,
eixutes, no vull les meves llàgrimes

s’han acabat les mancances

Carlos Paniello Barcelona

Més sobre l'autor, ací i ací

DANSA DELS COLORS

(Imatge pròpia)

DANSA DELS COLORS

La pell blava del mar

dansa amb un cos de molsa

i perfuma la cambra blanca

de llàgrimes de bosc tardoral.

L’au fugaç s’esvaeix

dins una aquarel·la encesa

que s’ofega, lentament,

en els braços líquids d’aquella tarda

tenyida pel record de la ginesta.

Ara tota la memòria de l’univers

se suspèn d’un sostre pintat pels somnis

d’aquest cos nocturn que no es vol adormir

quan contempla la música de Calder.

Cristina Àlvarez Roig

Cerimònia del te

Ed. Bromera, 2020

Més sobre l'autora, ací

[HI HA UNA PLUJA QUE ES BUIDA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Hi ha una pluja que es buida

i que era meva:

                     saliva del cos

deprès del cos,

                     llàgrima

a la pols, a les clovelles,

i una suor de paraula

al rovell silent de les baranes.

I dornar-te’m és això:

que la gropada es rendeixi

i la llum s’hi arraïmi;

que l’espora torni al fang

i les copes als rodals.

                              I vessar;

tocar de llots, de brea i gerani

aquesta deu

                  de vida inevitable.

Joan Duran i Ferrer

Nua cendra

Poesia 3i4, 2020

Més sobre l'autor, ací

[ENCARA SI LES CONTINC,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Encara si les continc,

no poden retenir

les meues mànigues: joies blanques,

llàgrimes d'uns ulls

que no veuen a qui estimen.

Abe no Kikoyuki (poeta japonés, s. X)

Pobres llàgrimes aquestes

que poden formar joies

a les mànigues. Les meues,

en brollar, són torrents

que res contindrien.

  Resposta d’Ono no Komachi (poetessa japonesa s. X)