EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fossa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fossa. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 d’abril del 2024

LA CIUTAT ASSETJADA

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)


LA CIUTAT ASSETJADA

 

La ciutat assetjada sota les cadenes embolicades de la ira,

a l’ofec de la set de la infància, a l’oblit de l’abric de la memòria,

del caliu humà de l’abraçada.

            Una contra una, mà contra mà,

es busquen els ulls per si poden entendre’s, però una fossa,

porta blindada de la frontera que allà s’alça,

demarca els precipicis d’un abisme que els separa,

dos espais, límits, marges, costures,

però al final, una mateixa causa.


Aina Garcia Carbó

El vast domini

Bromera Edicions, 2024

Més sobre l'autora, ací

dijous, 27 d’abril del 2023

POEMA AMB DATA (CXXI): FOSSA COMUNA

 

(Imatge presa d'ací)

fossa comuna

 

no vull que m'enterreu      ni espero amor del poble

sols que mani el Profeta      la fuga de l'eixam

que deixa un camí fet.      Jo parlaré amb els morts

i amb els porcs, obsedits      a l'espina del tors

allà on encara el tacte      fecunda la memòria;

treballo i no salvo      cap ideal amb l'hora

però ve aquí un difunt,      a la botiga, sol,

al punt del tancament      quan els esforços cauen;

ell està fresc i parla      sense dir-me el seu nom

però jo n'he vist l'esquela,     sé que esta al cementiri:

Jan Reniu Pladevall      cessat d'aquesta vida

en vint-i-set d'abril     de l'any dos mil divuit

treballo i ve amb cos      sense anima, és mort,

i em diu que no seré      feliç, amb tan poc temps,

«no hi tens res a fer, noi»      i llavors conta anècdotes

sobre avantpassats seus     com sempre es barallaven

ara per la gallina,      ara pel salze tort,

«noi, no hi tens res a fer»      i tanco la botiga

amb ell a dins, només,     però en sortiré sol,

giro la clau, no hi és,      ni tan sols un miratge

com sí que ho és el sou      que m'alimentarà;

a quin regne pertanys      indolent alabastre

en mi ja no fas llum      tan matèria ets

com Reniu Pladevall.      Tinc les butxaques buides

de pedres precioses,      no hi cap ni el pas del temps

no tinc por, ni dolor,      parlo amb un mort, camino

i la doctora em diu      que no arribaré lluny

perquè la sang em pesa      però faré quilòmetres

Poesia social      no restaurarà vius

només convoca morts      Jan Reniu Pladevall

i de camí una noia      és ferida de vida

en una cantonada,      punxada, i és sola

com a redempció      ningú canta el seu nom.

I què hi fa, tan opaca      deixada en els esculls

del carrer, la vorera      dels dies rutinaris?

el lirisme dels dies      és un pou i la carn

dona forma a l'abisme     on s'han vessat els olis

 

[No he volgut sepultura,     però la tindré, digne

i soc capaç d'amor,      encara, puc ser feliç

tinc els mitjans, i el temps,      només és que veig morts

I, com és, camarades,      que a la fossa comuna

ningú hi du cap ègloga      ni cap oda; sisplau

al meu cel trist, tothom      ha de rebre elegies]

 


Juma B. Barratxina

Un estany que vessa

Tres i Quatre, S.L. , 2021

Més sobre l'autor, ací

dimecres, 15 de juliol del 2020

EN LA SIEN / EN LA TEMPLA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


EN LA SIEN
Papaver amapola
I

En el antiguo cementerio hay muertos que aguardan verdades.
A los fusilados se les olvidaba en una fosa,
                        —nadie sabe aún cómo su compañera lo consiguió
pero a él, su familia pudo rezarle
en aquel nicho de la quinta altura.
El cráneo trepanado en un lateral se deshacía en polvo.

En el antiguo cementerio hay muertos que aguardan verdades.
Aunque sean verdades piadosas,
como la del sepulturero
que limpiando el nicho de la quinta altura,
abrió el sudario y aseguraba a la anciana que preguntaba
por los huesos del padre,
que el tiro fue en el pecho.

II

Descifro las coordenadas del verano:
amarillo de los campos de trigo
y una carretera.
Las amapolas, condenadas a las cunetas,
reivindican su condición de dueñas del paisaje
y refulgen en pequeños grupos para no ser olvidadas.

Cualquier carretera en verano parece llevarte a la libertad.

Campos recién segados
y cunetas olvidadas
descifran las coordenadas de la muerte.

Quiere la amapola prestar su color
a una memoria teñida de rojo.

---
A LA TEMPLA
Papaver rosella
I

A l'antic cementeri hi ha morts que esperen veritats.
Als afusellats se'ls oblidava en una fossa,
                        -ningú sap encara com la seua companya ho va aconseguir-
però a ell, la seua família va poder resar-li
en aquell nínxol de la cinquena altura.
El crani trepanat en un lateral es desfeia en pols.

A l'antic cementeri hi ha morts que esperen veritats.
Encara que siguen veritats piadoses,
com la del fosser
que netejant el nínxol de la cinquena altura,
va obrir el sudari i assegurava a l'anciana que preguntava
pels ossos del pare,
que el tir va ser al pit.

II

Desxifre les coordenades de l'estiu:
groc dels camps de blat
i una carretera.
Les roselles, condemnades a les cunetes,
reivindiquen la seva condició de propietàries del paisatge
i refulgeixen en petits grups per a no ser oblidades.

Qualsevol carretera a l'estiu sembla portar-te a la llibertat.

Camps recentment segats
i cunetes oblidades
desxifren les coordenades de la mort.

Vol la rosella prestar el seu color
a una memòria tenyida de roig.

Elisa Rueda
Tentación botánica
Editorial Fundación Valparaiso, 2017
Més sobre l'autora, ací

[Traducció del castellà feta per mi]