 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
LES CIUTATS
Talment arestes al paisatge, tot
i que ho són, de paisatge sobre planes
o cims, veremen, a llurs encisades
artèries i venes, els carrers,
els suc de vides atret per l'onada
dels rellotges quan passa, generosa,
terrible alhora, per les altes costes
on es gronxen l'atzar i l'energia.
Aquests carrers donen, ferms, la besada
o el cop a les sabates del desig
que ens mou en qualsevol instant del cercle
—tenen la fosca raresa dels temples,
perfum i dolor— que reté els eixams
d'éssers esmaperduts pujats als mobles
en una buida i callada vorera.
La destral ha fet créixer portes negres
als edificis, amb seny; les finestres
són ulls delicats que projecten raigs
de seda sobre un cervell de memòries
enfosquides per tants impediments
inútils a l'hora de prendre un lloc
al prim rovell enreixat pels balcons.
Puc veure, allunyades, les torres blanques
i brunes, carregades amb la llet
dipositada per sonoritats
deleroses als vents incendiats
que les travessen, talment una ofrena
feta a unes flors pacífiques al terra
polit per l'escuma aclarida i aspra
del pas de les hores. Un pati ens parla
d'ornaments que el cobrien i ha perdut;
les lletres càlides d'un llibre endutes
per un misteri amorós sense tristes
renúncies piquen, dempeus, les lloses
encara enyorades de les estàtues
que alguna volta, impúdiques, guardaren
llur imatge a les aigües de la pluja
caigudes sobre aquest cercle de cases.
I per sempre, els carrers, misteriosa
xarxa, amb un centre, on per sempre es fa viu
l'enigma d'un nou minotaure, arxiu
ordenat de la pols que causa el caos
als cels escàpols de les nostres veus
amargues, de densa escriptura humida,
esforçat a descriure, fermament,
el bellíssim paisatge, del qual surten
—sòlides llàgrimes d'irreversibles
trajectes entre masses sense forma—.
Les cases, a l'interior, esdevenen
silencis cúbics, on les veus igualen
l’equilibri lleuger amb les tensions
sense mesura a l'origen tranquil
de tota mena de paraules, plomes
sonores que creuen llindars maldestres,
única via entre les cambres vàlida
i signe de vida segur, als solsticis,
per a l'eixam que les habita. Brollen,
tancats darrera les finestres, vida
i amor; les urpes no podran desfer
lligams si la violència arriba
a contenir els límits del seu caràcter;
el bosc fa sentir la finor daurada
de la seva cançó madura als murs
angèlics encerclats per les columnes,
amb els carrers s'enllacen les arbredes
en una necessària unió;
l'animal i les aigües signaran
un pacte amb les fermeses de les cúpules.
Miquel de Renzi
L'assalt al jardí
Gragal llibres, 1986
Entrades
