TAN TERRIBLE

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Tan terrible

 

Tan terrible com el poema

que ha perdut la música,

tan terrible com l’etern foc dels déus

que no serà mai cendra,

tan terrible com la paraula,

com l’escletxa del malson

per on s’escorre l’infecte orí que mulla

els blancs llençols de la nit.

Tan terrible com l’iceberg a la deriva

de la mort.

Tan terrible com l’amor:

un destí sec de sols

arrencat a les arrels de l’ombra.

 

Ramon Guillem

El llamp en la lluerna

Perifèric Edicions, 2021

Més sobre l’autor, ací i ací

ABANS DE LA CENDRA

(Imatge pròpia)

ABANS DE LA CENDRA

D’ací a uns dies

morirà l’estiu.

Àgil, el sol s’esmuny més d’hora

i els núvols, amb els seus vestits més tronats,

ensenyen el musell,

sense cap remordiment.

El teu cos, tot desig,

a poc a poc

es dissol en l’aigua,

però també és espurna indolent

que en silenci al foc dona

el seu principi.

Encara tenim temps

de fer un bany,

algunes braçades tranquil·les

i el llamp d’un capbussó,

d’assaborir el fred

en l’escuma,

d’encendre la llenya

per a la carn,
abans de la cendra.

Ramon Guillem

Fugaç

Bromera Edicions, 2020

Més sobre l'autor, ací

[ESTIMADA MEUA...]

(Imatge pròpia)

Estimada meua, ma por saps.

Vindrà la llum aquesta nit

i jo no sé com la rebré.

Acluca'm els ulls

quan les hores del capvespre

lluernes seran de la tardor.

És el mar un esguard que es consum als llavis

quan véns nua omplint-me de tu

i és altra l'aurora.

Dóna'm la llum a poc a poc, estimada,

com si no ho volguesses.

Ramon Guillem

D'on gran desig s'engendra

Publicacions El Cingle, 1985

Més sobre l'autor, ací

TREBALL DE BIBLIOTECARI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TREBALL DE BIBLIOTECARI

Envoltat d'amics, de vells volums
que a brases i a sàndal oloren,
com una música cega, mormol
de folls déus, escolte las més antigues
històries i els versos més purs,
aquells que vessats al cos de l'amant
foren calze del cor. Trobadores, obriu-me
el poema, obriu-me el cancell del vostre
silenci joiós i feu-me, també,
trobar els nans als boscos de l'hivern.
Vells amics, fidels mots, confidents meus.
Atieu-me la pluja que sagna, l'ullal
que no brolla, la torxa o esmorteïda sageta.
Secretament i sol, amb l'ombra produïda
per un feble llum, com si un sacrilegi
cometés, us parle de les meues coses, 
d'afectes, metàfores i hemistiquis,
d'algun vers amb accent a la quarta.
Estranya passió aquesta d'escoltar-nos.

Ramon Guillem

L'hivern remot

Gragal llibres, 1987

Més sobre l'autor, ací i ací

QUI SAP?

(Imatge prea d'ací)

QUI SAP? 

Ens quedarà el poema? 
L'esclafit del martell 
contra l'enclusa, l'espurna 
del sol entre les voltes de l'aire, 
aquell giravolt del riu 
que els ulls va negar-nos? 

o serà tot com l'ombra del fum, 
un cassigall d'algues putrefactes 
sobre la platja moribunda? 

Podrà l'estany dels signes 
emmirallar-nos la pols d'aquell cos 
entre els clivells dels dits arrecerada, 
el desig del foc al fons de la caverna?  

o serà tot una ciutat  
de cases desolades, el silenci  
ensordidor dels boscos sense arbres,  
la carassa d'un home que en les teranyines  
va enxampar-se?  

Qui sap si un dia vindrà  
la resurrecció, pels mots, de la carn.

Ramon Guillem

L'íntima realitat (Antologia, 1981-1996)

Ed. 7 i mig, 1998

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA (LXV): ABRIL, 6, 1327

(Imatge presa d'ací)

Lasso!, che mal accorto fui de prima

nel giorno ch'a ferir mi venne Amore.

            FRANCESCO PETRARCA

Encara et venç el desig

i és l'oblit inhabitable.

Ací, octubre de l'any mil nou-cents

vuitanta-tres, a la meua contrada

on moren els ànecs al crepuscle

i és dolça la fosca de l'hivern

em fereix el plovisqueig

i l'asclat mirall dels ulls

tant, amic, com a tu.

Veig, també, pels llamps que les vidrieres

esberlen, el seu vestit de nacre i perles,

l'altar de marbre, el rosetó de l'església

de Santa Clara, que per tu he sabut bella.

Abril d'encens. De pells

                                       que fugen de la llum.

Com bandejar, doncs, de la memòria

l'estany pur dels seus llavis,

el primer vi que vas beure,

la vida quan venç la mort.

Ai, amic, mai no hauríem

d'haver-la conegut!

Ramon Guillem

L’hivern remot

Edicions Brosquil, 2001

Més sobre l'autor, ací

UN SILENCI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Hi ha una part de mi que no és meua 
com hi ha un vers trencat que no em pertany, 
un ritme que no acobla, una síl·laba 
que sempre és misteri.
                                   Un cor 
que les llunes amaguen, una mirada ignota 
que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit. 
Un viarany que els meus peus destrossa, 
un rai que en rierol s'embarranca, 
aquest udol que els llops reconeixen. 
Un silenci.

Ramon Guillem

Terra d'aigua

Edicions 62, 1993

Més sobre l'autor, ací.

AVAR FEBRER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ah, tendresa,

si l'avar febrer

hagués negat la nostra terra,

si la sang dels boscos,

extensa i pregona, és la deu necessària

i moren gaseles i moren fulles

dins aquesta trista blancúria,

si són les mans teranyines maldestres

i el llit del riu és ara ceguesa,

si, gemmades, les roses de la mort

ho haguessen florit.

Si el tallant de la pluja

ens hagués cobert amb la seua flassada,

i -colgada per sempre

l'oxidada corbella-

fos marcit el blat de les hores,

¡com t'hauria estimat!

Ramon Guillem

Les ombres seduïdes

Ed. Bromera, 1990

Més sobre l'autor, ací.

DE RES NO SERVEIX ESCRIURE...

(Fanal du fort, foto de Petrovsk)

De res no serveix escriure, ho sé,
però també el somni té la seua litúrgia:
fanals i vents i caravel·les:
gaudir la immensitat dintre el poema.

Escriuré -foll-
mentre bega del pur estany
l'últim cavall dels turons.

Ramon Guillem

D'on gran desig s'engendra

El cingle, 1985

Més obre l'autor, ací

VERS SOLT (VI)

Aquests versos solts d'un poema de Ramon Guillem (En l'hora Fosca) del llibre Terra d'aigua fan pensar.



(Imatge no identificada presa de la xarxca)

 Orb, en l'hora fosca,
el temps
és l'immens desert sense mirada.

DESPRÉS DE L'INCENDI

(Imatge presa d'ací)

Lluny, entre les branques
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa em la buida pell de la tarda.

Pregona, una campana
trepa els camins estèrils
de l'absència.

I és el transparent so del metall
l'unic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.

Ramon Guillem

Terra d'aigua

Edicions 62, 1993

Més sobre l'autor, ací

DESIG QUE SEMPRE MOR

(Enric Solbes, L'assassinat de l'amant.)
(Il·lustració presa del mateix llibre que el poema)

Que els déus em perdonen.
Des d'ara, agost de no sé quin any,
jure consagrar la meua vida
a la bellesa. Cisellar amb rou
les arestes dels diamants,
i beure, quan els ulls es perden a l'abís,
del calze més reblert, la vida més pregona,
degotim al coltell.
Veig, contínuament, dels amants caure
els pètals que un jorn de les ruïnes
escolliren, l'herba que abraçava
un camí entre les pedres, allò que ingenus
van dir etern.
Aqueix és el desig que sempre mor.
La història d'uns llavis,
el somni d'una llum.
Jo, no obstant això, li dic bellesa.
I escull aquest ofici
d'esmoladors de paraules,
de fetillers, de mags, d'estranys bojos.
I escric i reescric el mateix poema,
i comet sacrilegi i ofrene culte
a tot allò que sempre ha mort,

a tot allò que sempre ha mort,
un circell a l'orella,
onada que romp contra el teu cos.

Que els déus em perdonen.

Ramon Guillem i Alapont

Tret de L'espai del vers Jove. Mostra poètica jove 85.

Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Generalitat Valenciana, 1985

Més sobre l'autor ací , ací i ací.