EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perill. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perill. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 d’abril del 2026

KM 11

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

KM 11

 

Tot tremola.

Tremola la mort, tremola la vida.

Tremola la mar i el cel una mica.

Amb la punta dels dits els dies s'allarguen.

S'allarguen les nits, els besos s'allarguen.

I jo al mig,

temptant quilometres

amb un afany de lluita que el temps

s'ha apressat a anar assassinant,

somric.

Sense soroll ni escarafalls.

Perill dins el perill.

 

Aleix Cort

Neoprojeccions/Vora la ciutat dels àngels

Ed. Escornalbou, Reus, 1988 (dins de A ALACANT Els Dimarts Poètics de La Naia 1987-1989. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1992)

Més sobre l’autor, ací

divendres, 15 de març del 2024

[LA FRONTERA LA MARCAVA...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La frontera la marcava
un riu i un dialecte.
Travessar-la representava
entrar en un altre món misteriós
que es trobava a l’oest de l’est.
Jo, que venia del centre,
del cor muntanyós
de l’illa esquerpa,
m’enredava amb els mots
i amb l’entonació.
L’esquelet de la balena
compartia les voltes
de catedral amb el fetus
i el vampir.
Era un lloc perillós
i prohibit.
Només obrien les portes
un dia de cada mil…


Joan Pons

L'illa dels arbres vençuts

Adia Edicions, 2016

Més sobre l'utor, ací


dimarts, 23 de gener del 2024

DIFÍCIL ES EL CAMINO DE SHU / DIFÍCIL ÉS EL CAMÍ DE SHU

 



DIFÍCIL ES EL CAMINO DE SHU

 

¡Oh! ¡Qué peligro! ¡Qué altura!

Es más difícil seguir el camino de Shu

que escalar el cielo azul.

Chan Cong y Yu Fu fundaron este reino

en tiempos inmemoriales.

Desde entonces han pasado

cuarenta y ocho mil años,

sin que se comunicara con Qin.

Solo había, al oeste,

desde el monte Taibai,

una senda de pájaros

que conducía a la cumbre de Emei.

Las escaleras celestes se unieron

con pasarelas entre las rocas

cuando los cerros se derrumbaron

aplastando a los valientes.

 

Ante los altos picachos,

el Astro Rey, que viene en su carroza

tirada por seis dragones,

tiene que cambiar su ruta.

Abajo corren furiosas olas,

que ora se desvían

ora se lanzan adelante,

formando vorágines vertiginosas.

Aquí les fallan las alas

a las grullas amarillas

que vuelan a gran altura.

Los ágiles monos, tristes,

no se atreven a trepar por estas rocas.

¡Cuántas vueltas y revueltas

en el paso Lodo Oscuro!

En solo cien escalones

aparecen nueve curvas

y peñascos verticales.

Conteniendo el aliento,

el viajero puede tocar Orión

y la estrella del Pozo,

y luego se lamenta largo rato,

sentado, con la mano en el pecho.

 

Amigo, ¿cuándo volverás

de este viaje al oeste,

de esas sendas empinadas

y las rocas escarpadas,

imposibles de salvar?

Allí solo escucharás

los quejidos de las lúgubres aves

posadas sobre los añosos árboles.

Al volar el macho, lo sigue su hembra,

dando vueltas por la selva.

Oirás gemir a los cucos bajo la luna

afligiendo las montañas desiertas.

 

Más fácil sería escalar el cielo azul

que seguir el camino de Shu.

Su mención hace palidecer

cualquier sonrosado rostro.

Los picos se suceden uno a otro

y casi se tocan con el cenit.

Los pinos muertos, volteados,

penden de los precipicios.

Torrentes y cataratas aladas

se disputan por rugir.

Las rocas, batidas por el agua,

que hace remolinos al fondo del abismo,

retumban como mil truenos.

 

¿Por qué, amigo, vienes de lejos

a parajes tan peligrosos?

Mira el Paso de la Espada.

¡Qué abrupto y vertical!

Mientras un solo hombre lo defienda,

ni diez mil podrán tomarlo.

Y si sus defensores no fueran leales,

serían como lobos y chacales.

De día, guárdate de los feroces tigres.

De noche, de las serpientes gigantes,

que sus colmillos afilan

para nutrirse de sangre .

y que abaten al hombre como si fuera paja

Aunque la ciudad Brocado

sea un lugar placentero,

es mejor que regreses a casa cuanto antes,

ya que es más fácil escalar el cielo azul

que seguir el camino de Shu.

Al dirigir mis ojos al oeste,

impotente, lanzo un profundo suspiro.

 

LI BAI (o LI PO o LI TAI-PE)

Li Bai. Antología poética

Edición Bilingüe de Guojian Chen

Cátedra. Letras Universales, 2023

Més sobre l'autor, ací

Més sobre el traductor, ací


[Taducció  del xinés de Guojian Chen]

 

---

DIFÍCIL ÉS EL CAMÍ DE SHU

 

Oh! Quin perill! Quina alçada!

És més difícil seguir el camí de Shu

que escalar el cel blau.

Chan Cong i Yu Fu van fundar aquest regne

en temps immemorials.

Des de llavors han passat

quaranta-huit mil anys,

sense que es comunicara amb Qin.

Només hi havia, a l'oest,

des de la muntanya Taibai,

un camí d'ocells

que conduïa al cim d'Emei.

Les escales celestes es van unir

amb passarel·les entre les roques

quan els turons es van esfondrar

aixafant els valents.

 

Davant les altes picades,

l'Astre Rei, que ve en la seua carrossa

tirada per sis dracs,

ha de canviar la seua ruta.

A baix corren furioses onades,

que ara es desvien

ara es llancen endavant,

formant voràgines vertiginoses.

Aquí els fallen les ales

a les grues grogues

que volen a gran alçada.

Els àgils micos, tristos,

no gosen enfilar-se per aquestes roques.

Quantes voltes i revoltes

al pas Llot Fosc!

En només cent graons

apareixen nou corbes

i penyals verticals.

Contenint l'alé,

el viatger pot tocar Orió

i l'estrela del Pou,

i després es lamenta llarga estona,

assegut, amb la mà al pit.

 

Amic, quan tornaràs

d'aquest viatge a l'oest,

d'aquestes sendes costerudes

i les roques escarpades,

impossibles de salvar?

Allí només escoltaràs

els gemecs de les lúgubres aus

posades sobre els vells arbres.

En volar el mascle, la segueix la seua femella,

donant voltes per la selva.

Sentiràs gemegar els cucuts sota la lluna

afligint les muntanyes desertes.

 

Més fàcil seria escalar el cel blau

que seguir el camí de Shu.

La seua menció fa empal·lidir

qualsevol rosat rostre.

Els pics se succeeixen l'un a l'altre

i gairebé es toquen amb el zenit.

Els pins morts, voltejats,

Pengen dels precipicis.

Torrents i cascades alades

es disputen per rugir.

Les roques, batudes per l'aigua,

que fa remolins al fons de l'abisme,

ressonen com mil trons.

 

Per què, amic, vens de lluny

a paratges tan perillosos?

Mira el Pas de l'Espasa.

Que abrupte i vertical!

Mentre un sol home ho defense,

ni deu mil podran prendre'l.

I si els seus defensors no foren lleials,

serien com a llops i xacals.

De dia, guarda't dels ferotges tigres.

De nit, de les serps gegants,

que els seus ullals esmolen

per nodrir-se de sang

i que abaten l'home com si fora palla

Encara que la ciutat Brocat

siga un lloc plaent,

és millor que tornes a casa com més prompte millor,

ja que és més fàcil escalar el cel blau

de seguir el camí de Shu.

En dirigir els meus ulls a l'oest,

impotent, llance un profund sospir.

 

[Traducció meua a partir de la versió en castellà de Guojian Chen]


dilluns, 18 de juny del 2018

LES FERIDES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LES FERIDES

M’estic a casa aparentment per força,
devorant un plat buit de mossegades
com qui oblida el que vindrà. Tinc el cor
sincer com el pinyol d’una cirera.

M’excita el paladar i assaboreixo
paraules dissecades sense gust.
Quan surto no recordo les estrelles
ni a qui abraçava mentre els ulls brillaven.

He dormit a la gola d’un tauró
i m’he empassat les teves arracades
amb una ampolla de vi blanc d’agulla.

Jordi Roig
Escopir al fang (Redempció)
Viena Edicions, 2018
Més sobre l'autor, ací