ARA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ARA

 

Començ el viatge a través dels escarbats

que circulen arrambats, però dispersos,

pel carrer estret del Bou de Sant Pere.

A poc a poc, com avergonyits, no saben

que la vida voldria ignorar-los i no són

més que superfícies de l’ésser a les clavegueres.

“Les veritats no són fetes per a nosaltres”,

diria un, segur, si hagués pensat

talment un Gregor Samsa que no és.

“Nosaltres no hem fabricat les veritats”,

replicaria un altre, abans de veure

el company esclafat per l’oi prematur.

Aixecaria les antenes per trobar refugi

a un cau artístic o de sud-americans,

supervivents, també, de les mentides

vertaderes, tan necessàries en un temps

on no s’hi valen els retrets.

Enfonyat dins l’escletxa, veuria passar la cua

dels immigrants, els nins del migdia,

les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers

primers, els femeters de les dues

 els noctàmbuls últims.

Llavors, dins la quietud de les hores fades,

podrà engospar qualque formiga despistada.

“Les veritats no se les creuen ni els escarbats”,

rovegarà mentre rosega la presa més petita,

encara enrabiat per la mort del company.

 

Andreu Gomila

Aquí i ara

El Gall Editor, 2007

Més sobre l’autor, ací

L’ÚLTIM SOPAR

 

(L'últim sopar. Leonardo da Vinci)

L’ÚLTIM SOPAR

 

És més fàcil recordar l’últim sopar

que els altres àpats. A Canà tot gira a l’entorn

de la gasiveria de l’amfitrió o d’un sommelier

inepte; i de la multitud de pans i peixos

no sabem si els van menjar crus

o qui va dur la llenya per fer-los a la brasa.

Del primer dinar al que tu vas faltar

recordo els plors i un xiscle d’animal ferit;

i el dia que em vaig llevar per esmorzar

i vaig descobrir que ella ja no hi era,

ni tan sols sé si vaig arribar a fer el cafè.

Però d’aquest sopar d’avui en tindré viva

una nafra a la memòria: som els de sempre,

la taula és vulgar, com ho són les menges,

ens importa més haver fet un darrer esforç

per salvar allò que ja ens hem resignat a perdre.

Hi havia vi i alguns hem demanat una cervesa,

una amanida de llegums i carn rostida,

i fruita —mandarines prou dolces—

per fer-nos pair allò que ens desespera:

el món i els anys inexpugnables

ens separen i alguns (ho sabem tots)

són a punt d’emprendre un viatge massa llarg

cap a un hort fosc ple d’oliveres.

 

Francesc Parcerisas

Branquillons

Edicions 96, 2023

Més sobre l’autor, ací

MIRALLS DE JADE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Miralls de jade

 

Duc un trolley petit, algunes lliures,

poques per tres setmanes, i un gran somni.

Surto de l’aeroport i em sé invisible

dins un vaivé de gent igual que onades.

Ara soc una més, turista anònima,

tan diferent igual que tots els altres:

jo amb samarreta i jeans, cabells a l’aire

i els ulls velats rere uns vidres tan negres

com el vel d’uns cabells de seda i aire.

Elles amb vestits llargs de nit i pluja

i el sol en els seus ulls complets de jade

irradiant l’enigma de l’aroma

amb què el muguet i el sàndal es confonen

dins l’autobús al Pròxim Orient.

 

Cristina Àlvarez Roig

Síria sense flors

Pagès Editors, 2023

Més sobre l’autora, aci i ací

TOTA LA VERITAT SOBRE L'AMOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Tota la veritat sobre l’amor

Oh tell me the truth about love
W. H. Auden

Era el meu país. I quan me n’anava a l’estranger

 explicava geografia amb una fotografia seua.

 I deia als altres: jo vinc d’ací, i tot això em pertany.

 Era la fermesa dels aiguamolls

 i de les mestres que han mantingut obertes les escoles,

 aquelles que ens ensenyaren a llegir per aprendre a sospitar.

 Era el marbre i era la meua pista d’aterratge.

 Era el meu Cadillac descapotable

 i era el vent del meu Cadillac descapotable.

 Era la meua estrella de rock en un estadi pleníssim.

 Dels viatges, era sempre el meu retorn.

 Li hauria d’haver dit tota la veritat sobre l’amor?

 

Àngels Gregori

Jazz

Edicions Proa, 2023

Més sobre l'autora, ací  

 

AD LIMINA

(Imatge pròpia)

 Ad limina

 

A Jordi Pàmias i Maria Massana, per ser llum de llum

 

Som nòmades del temps, l’instant corpori

d’altres instants que van ser llum de llum,

el viatge incessant d’un foc de vori,

fotons, potser, de carn i os, besllum,

lleu transparència d’un mar il·lusori,

onades, flames d’aigua a contrallum.

Som àtoms de consciència, sang d’argila,

la pell antiga del vel de les fila-

 

dores que trenen i destrenen hores

amb mans de pluja i llargs cabells de vent.

Veus que es trenca el capvespre. Plou i plores

sota l’eternitat del firmament.

 

Perquè som gotes d’aigua, fils d’or es-

parsos com els records que es van desfent

damunt dels arbres que érem aleshores,

l’arrel dels morts, la terra, l’aliment,

 

el substrat de la vida, saba

nova. Som per sempre els ancestres, el passat

que torna amb la memòria que ens retroba

en el trajecte del que hem estimat.

Transeünts pel no-res, deixem la cova

i ens fem els límits de la immensitat.

Cristina Àlvarez Roig

Un auditori per als ocells

Pagès Editors, 2022

Més sobre l'autora, ací i ací

ÍTACA, VESTIDA D'ETERNITAT

(Collage: Pere Salinas)

ÍTACA, VESTIDA D'ETERNITAT

 

Vaig navegant

cap al meu far daurat,

l'illa albire

i a la badia el jardí.

 

S'obrin les portes de llum:

Atena m'acull,

Argos em mira i mor,

m'abracen els meus.

 

Brolla i corre la font,

perfum de tots els perfums.

Taste el pa i el vi,

m'embriague de pur present.

 

Cauen les Hores

mil gràcies escampant,

deixaven l'illa

vestida d'eternitat.

 

Entre a l'Hort de mon pare,

plorant li parle de tanta llum

i de la mare, que ja ens espera

enllà del sol i els altres estels.

Elies Monxolí

Odissea, el viatge de Ningú

Edicions 96, 2017

Més sobre l'autor, ací

[Collages: Pere Salinas. Més informació, ací]

ABOUT ART

(Imatge pròpia)

ABOUT ART

(Sobre l'art)

Si ho contemples bé, tot és art.

La pedra, caixa negra que amaga al sí l'esdevenidor del temps.

L'aire que filant calideses abraça l'horitzó desballestat.

Un batec i un altre compassat al davant de la vida.

L'arribada del dia que s'inclina als peus de l'observador.

La febre del lloc, el ritu de l'enlloc i l'estranyesa del món.

L'astrolabi que enfila la mirada cap a la volta de la retina.

Els colors piròmans que ablamen el llenç salvatgement blanc.

L'instant incert que es toma cert.

La desclosa amable del silenci i de la paraula.

La bellesa del signe que calla però és.

La llum tèbia, esfèrica, que amera de vida l'ull de marbre.

El trànsit per la vida. El viatge.

                                              [I la quietud de la mort.]

Jesús Giron Araque

Hotel

Ajuntament de Mislata, 2019

LA RECERCA DE L’IMPREVIST

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LA RECERCA DE L’IMPREVIST

Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat,

les primaveres de vent càlid colpejant el rostre,

la neu d’Irlanda acompayant la nostra retina sense descans.

Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l’estiu,

la boirina d’una Venècia eternament inundada.

La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós

a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand.

Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere,

continuar el viatge a la recerca de l’imprevist.

Es tractava d’aconseguir que,

                                               almanco,

canviàs la naturalesa immutable

del món que ens alletà d’infants,

el cel,

           els camins,

els homes i dones que trobàvem al davant.

Miquel López Crespí

Les ciutats imaginades

Cossetània Edicions, 2006

Més sobre l'autor, ací

ARA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ARA

Començ el viatge a través dels escarbats

que circulen arrambats, però dispersos,

pel carrer estret del Bou de Sant Pere.

A poc a poc, com avergonyits, no saben

que la vida voldria ignorar-los i no són

més que superfícies de l’ésser a les clavegueres.

“Les veritats no són fetes per a nosaltres”,

diria un, segur, si hagués pensat

talment un Gregor Samsa que no és.

“Nosaltres no hem fabricat les veritats”,

replicaria un altre, abans de veure

el company esclafat per l’oi prematur.

Aixecaria les antenes per trobar refugi

a un cau artístic o de sud-americans,

supervivents, també, de les mentides

vertaderes, tan necessàries en un temps

on no s’hi valen els retrets.

Enfonyat dins l’escletxa, veuria passar la cua

dels immigrants, els nins del migdia,

les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers

primers, els femeters de les dues

i els noctàmbuls últims.

Llavors, dins la quietud de les hores fades,

podrà engospar qualque formiga despistada.

“Les veritats no se les creuen ni els escarbats”,

rovegarà mentre rosega la presa més petita,

encara enrabiat per la mort del company.

Andreu Gomila

Aquí i ara

El Gall Editor, 2007

Més sobre l'autor, ací

VIATGE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VIATGE

M’agrada circular per les teues corbes sinuoses,

transitar carreteres de pell llisa lliures

de peatges del bescoll als turmells,

ascendir ports envers turons tibants

i davallar rampes cap a fondalades humides,

estacionar a l’esquena, els malucs i l’entrecuix

on palpar-te, magrejar-te, fossar-te,

conduir-te sense stops ni direccions prohibides

per sentir-te complaguda, lliurada, oberta,

prémer l’accelerador a l’autopista del desig
i arribar a la destinació del plaer compartit.

Enric Abad i Lluch

Gojos del cor i la carn

Ed. Meteora, 2018

Més sobre l'autor, ací

[VIATGEM ELS DOS JUNTS...]

(Imatge pròpia)

                               A Mustafà Drideb 

viatgem els dos junts i sense brúixola, 
perquè la pobresa no permet 
artefactes, i només els estels 
pel desert indiquen l'insegur rumb, 
entre onades d'arena i hores de seda. 
busquem donzelles verges i fidels, 
dones joves de fang i foc, 
però també cerquern i desitgem 
forts cossos d'argila i sal, 
companys viatgers, amants furtius; 
i una casa vora mar, on viure i morir 
sentint-nos savis i sense possessions, 
senyors només de llum i pau, 
i proclamar la victòria incerta 
d'una lluita mil·lenària.
                       

                     El Araich, agost 1988

Antoni Matutano

Caravana mar enllà

Ed. Germania, 1995

Més sobre l'autor, ací i ací

[DEPÈN DEL VIATGE...]

(Albert Anker: "La lectura del periódico", 1881)

«És preferible no viatjar amb un home mort», diu Michaux.

Depèn del viatge. A la ciutat dels morts és molt millor que t’hi acompanyi
un mort: ell et guiarà pels carrers blancs del gòtic, pels mercats dels records
on comprar-ne de bellíssims, d’antics, de falsos. Sobretot que et dugui a la
fàbrica de buit.
Finalitzeu la visita a la Plaça Major, on tots els morts llegeixen el diari
mentre prenen el sol que els puja pels peus. Oi que no t’esperaves que hi
hagués tanta pau?
Però alerta: no els preguntis sobre la mort; no els agrada parlar de feina,
són molt seus, plegaran diari i llum i desapareixeran.

Anna Bou Jorba

Acadèmia d'idiomes invisibles

Ed. Meteora, 2015

Més sobre l'autora, ací

ENCERTAR EL RUMB

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L'aire quiet d'aquest matí
de primavera d'hivern
no aida gens ni mica
a fer que dure la treva:
però si com un vell calafat
tries bé l'eina,
fa bon oratge
i ets prou destre,
encara seràs a temps
d'adobar la nau
i emprendre el viatge
que ha de jubilar
el trèmul passat.

Hèctor B. Moret

Antídots

Ed. 3 i 4, 1996

Més sobre l'autor, ací