(Imatge pròpia)
Avui no és
clara la nit, i els núvols
semblen enfosquir més encara la contrada:
hi deixen caure la tenebra com un vel de dol.
Tanmateix, la presència del mar, lluny,
anima l'ombra,
allibera els arbres del pes del sol
i les pedres del pes ombriu que les domina.
S'esborren els camins, que semblen lents,
i el llargandaix es reclou sota les pedres.
Els murs s'allargassen
i els turons confonen llurs perfils
entre la fosca alenada del capvespre.
Tot és quiet i l'estornell, damunt la bessa,
sembla que dorm, encara que guaita, gasiu,
la tornada de l'ombra.
Ni tan sols a ponent no en queda gens, de llum,
només una claror somorta s'obre
més enllà del cel
i de la lleugera presència dels estels.
Tot, en una lenta i gairebé imperceptible
davallada,
va tancant-se en un repòs on la quietud
no és silenci, ni espera, ni tan sols deturament.
Només no-res, un buit, un sot ombriu,
un clot on la ment s'esfondra i es refà
del violent sotrac de la galerna.
Encara que la soledat aspriva
que empara aquest indret desvetlla, altre cop,
una rara recança de retorn i comiat.
No res. La solitud-que penses.
Sentir que hi ets. Que tot
és teu. Que res no pot ser tan tot com ho és ara.
Que no hi ha res com aquest sojorn de l'esperit,
la feina feta, els nens al llit.
Neta la roba.
És bo sentir-se gran i lliure i assenyat,
com aquests arbres vells que tot ho saben
o com aquestes pedres que ni tan sols les pot matar
el record o com aquestes bèsties que tot el dia
corren.
O com aquesta casa vella que cada cop que hi torno
ens reconeix cadascú en el que som
o en el que podríem ser i potser serem un dia.
No hi ha com fer-se gran, i rius
de la pensada.
La vall, davant nostre, s'obre, s'eixampla i es
desfà;
davalla entre petits turons que sembla que dansin
en la fosca, i cada instant que passa
s'enalteix la foscor; la negror arriba
cap a mi i m'embolcalla amb els fils de la posta
que tot ho van cobrint sota la fosca ponentina.
Què és el que, altre cop, aquí, em porta?
L'indret, arrecerat del tro i del núvol?
El temps que hi sóc, mandrós, endut
per la indolència de l'estiu i el no fer res?
El costum, habitual en mi, i en tots nosaltres,
de deixar-se emportar per la nuesa de la ment?
O és saber-se lliurat al moviment més propi,
amarat pel sentiment i el goig de viure?
El retorn, potser? O és l'enyorança?
O és l'esperança de retrobar el que vam ser
i vàrem perdre o el que no fórem mai
o el que hauríem pogut fer de tots
nosaltres?
Què és el que, altre cop, aquí, em porta?
Antoni Marí
El desert
Edicions
62, 1997
Més sobre
l’autor, ací
Entrades
