Hem descobert la mar,
sentim el dolor present,
la certesa de saber-nos absència,
i el temps desfet en una boira fosca.
Vivim tastant el regust
imaginable d’un instant etern.
Vivint allunyant-nos
de l’esperança d’una manera
profunda i irreparable.
La impermanència
de l'ésser
Edicions Bromera, 2026
Més sobre l’autora, ací
IX
com afranquir el dolor d’altri
si no puc reconèixer el propi,
ni com ofegar-lo?
Defensionari
Moll nova editorial, 2025
Més sobre l’autora, ací
Així com s’escapa la llengua
com la sorra sota l’onada
que no recula no s’escapa
així com s’escampa la parla
com la llum de la matinada
que no diu ni tampoc parla
ni sap la llengua dels humans
així també un seu dolor
a casa a la cabana i al repòs
es van perdre sota l a boira
la casa la cabana i el repòs
endins del bosc sota la boira
hi ha alguna cosa que no va
alguna cosa torta que se’n va
així que intenta fer-se’n càrrec
alguna cosa que és en va si hi va
i prova de copsar-la
així com totes les arrels
que s’allunyen un tros i més
sempre una mica per dins més
així tot el que diu es torna vague
se’n va li fuig i és fum
s’amaga de la flama
i diu se’n va i ve com fum
com ve la pluja i se’n va
de les muntanyes a les valls
la pluja destralera
i va fent i traient tot l’aire
dels nabius i l es vespes
dels fongs i de les nespres
la pluja consentida
de trons llampants
quan diu tot el que diu
que no pot ser res més que baf
per què és per dins una fugida
que no recula
calla.
Això, la pedra. Últim quadern del frau
Edicions 62, 2026
Més sobre l’autor, ací
I
És l’angoixa de mi i de veure l’entorn
dislocant-se a cada instant sens frisança,
i de veure raptat el conat de la vida,
l’ensopida bandera molt espellifada
d’un herald envellit i amb missatges perduts.
És l’espessa saliva i l’aire estagnant
de les hores retudes quan manca el sentit,
quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir
ens macera el cor i fa lenta la pensa.
És quan penses que actues només amb rebuig
de matèria noble que omplí de puixança
i animà altres moments a l’empara d’un temps
que el crèiem pautat per atènyer el futur.
És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...
Talment un ballarí que recula amb reflux
d’un onatge cansat, i a la riba pereix
lassament amansit per tornar a començar,
així ens deixondim per eixir d’unes càrcers
de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,
però vius, i amb desig de tornar a respirar.
Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou
com el sotraguejar d’un tren atrotinat
però no pas rendit: «Persevera, per severa,
per se vera»... Enmig de les dificultats!
Transitem d’un estat fins a un altre encegats
pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;
per la vida feliç, renovada i tranquil·la,
de l’alè, la sutura i la guarició.
En sortim cada volta més vells, més prudents.
En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:
rebuts amb un primer petó, irrepetible!
—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,
que la mare ens fa del capet fins als peus
amb els llavis molsuts de la vulva amorosa
quan ens rep en el món i ens prem en el cor.
Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.
És el bes natalici, sacrificial,
que conjura el dolor i enarbora l’amor,
i segella la xifra de l’ésser nounat.
La Xifra és la parla d’allò transcendent
que reclama escoltar-nos la dada humana.
No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.
L’escalfor de la xifra almenys assumeix
l’immens potencial dels lligams entre humans
i el circuit creatiu que els pot transcendir.
Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—
ens permet superar el solipsisme ingenu
del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.
El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.
Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu
s’engendra un nucli dens que esdevé en potència
un actiu de futur, graduat en escales
de raó i sentiment mai del tot compassats.
El bes
natalici
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
NÈNIA PER A CORS
DELMATS
29/10/2024
La
mort de tota mort ara et bressola.
Antoni Ferrer
Heus ací el temps enfangat.
Lentament, es dessagna el record: la nuesa del record.
Que s’acomoda la ignomínia al buit de l’oblit.
Que la llum s’esmuny en la cavorca de la nit.
Que enmig de la fosca del cel la pols esborra rostres.
Que les llàgrimes renten carrers exhumats.
Que ens arriba el crit animal de la carn ultratjada.
I un tendre esperit ens commou en la desesperació.
I un cor que batega a dins ens desperta l’ànima.
Com defugir ara de la humana solitud
dels que han emmudit en aigua i fang?
I com suportarem la ferida sense bàlsam
ara que tot el record és latència i llacada bruta?
Dins de Que
torne la joia pura del carrer! Versos per la dana (llibre col·lectiu)
Onada Edicions, 2025
Més sobre mi, ací
Els infants de l’amor són els més bells
Chamfort
El
cor:
−I els infants indesitjats?
D’un
inconegut Olimp, cauen
ànimes solitàries,
d’ulls amortallats,
de dolor callat...
Que
el moll de l’os se sap inestimat:
només és un,
amb el cos que, a disgust, l’acull.
La
remor amenaçant que dóna vida
excita, però, l’ardorós desig de ser:
i l’habitant de la cambra dura,
en voler durar, s’endurirà...
I anem
de fred en fred, sense pensar-hi.
Edicions Saragossa, 2016
Més sobre l’autora, ací
Circulen per ací els indecisos
que dubten constantment de l’estratègia,
els que tenen coratge en alta mar,
solitaris rapsodes, gent de l’horta.
Passeu camí del cor creix el poema,
veureu un punt final en la sortida,
alguns monticles fets amb maquinària,
abrics penjats en creu, companyonia.
La porta és entreoberta per qui vullga
tallar llesques de pa sense malícia,
veniu, avant, seguiu, ma casa és vostra,
ací teniu la clau: ma mare morta.
Eduard Marco
Dolors
Edicions 62, 2024
Més sobre l'autor, ací
Sobre su pecho muerto, la mujer
pinta una gran ventana para el aire.
El corazón, en su áspera alegría,
asoma al sur su sala octogonal
por el hueco del seno que extirparon
la enfermedad, la mano, el bisturí.
Sobre su pecho muerto, la mujer
raspa cualquier recuerdo doloroso
y colorea el soplo y el zumbido
del arrebato rojo de quedarse.
El hospital se borra en su blancura,
esa sala de espera es no lugar,
la habitación sin lágrimas ni olivos
es también no lugar, los lavatorios
y ascensores que nunca se detienen,
el pasillo alargado como el miedo
de biopsia en biopsia es no lugar.
La madre le cosió dos grandes senos
con hilo destrenzado del cordón
que la anudaba al tiempo y sus asomos.
Ahora un médico serio, preocupado
descose uno de ellos, lo retira
en silencio, y la extensa cicatriz
que corre por el tórax como el frío
abrasa los paisajes de la tundra.
Pero sobre su pecho, la mujer
sombrea un árbol negro, transversal
por la ira de perderse en el otoño.
También nubes y niños anhelantes
en su transpiración y su ajetreo
para mojar la tarde y las palabras.
El viento que entra en tromba la despeina
y su risa es un pájaro veloz.
Sobre
el pit mort, la dona
pinta
una gran finestra per a l’aire.
El
cor, en la seua aspra alegria,
trau
el cap al sud la seua sala octogonal
pel
buit del si que extirparen
la
malaltia, la mà, el bisturí.
Sobre
el pit mort, la dona
raspa
qualsevol record dolorós
i
pinta el bufit i el brunzit
del
rampell roig de quedar-se.
L'hospital
s'esborra en la blancor,
aquesta
sala d'espera és no lloc,
l'habitació
sense llàgrimes ni oliveres
és
també no lloc, els lavatoris
i
ascensors que mai s'aturen,
el
passadís allargat com la por
de
biòpsia en biòpsia és no lloc.
La
mare li va cosir dos grans pits
amb
fil destrenat del cordó
que
li nuava al temps i a les seues sospites.
Ara
un metge seriós, preocupat
descús
un d'ells, el retira
en
silenci, i l'extensa cicatriu
que
corre pel tòrax com el fred
abrasa
els paisatges de la tundra.
Però
sobre el pit, la dona
ombreja
un arbre negre, transversal
per
la ira de perdre's a la tardor.
També
núvols i xiquets anhelants
en
la seua transpiració i el seu tràfec
per
banyar la tarda i les paraules.
El
vent que entra en tromba la despentina
i
el seu riure és un ocell veloç.
Atavío i puñal
Olifante
Ediciones de Poesia, 2012
Més
sobre l’autora, ací
(Imatge presa d'ací)
Kant i Plató, Wagner,
Velázquez, Bach i Rossini,
el Tintoretto, Einstein, Picasso,
Llull i Ausiàs March,
Shakespeare i Dante
Beethoven, Rilke…
Presoners de Dachau,
d’Auschwitz, Mauthausen,
de Buchenwald…
Perseguits, ofegats,
colpejats, liquidats,
foradats, disparats.
Assassinats.
Executats pel Kügel Erlass,
el decret-bala que en deien «K».
ABCdari, 1995, dins de El desig és foc i és gel. Antologia poètica d'Isabel Clara Simó
Tàndem, 2023
[Selecció i introducció: Aina Garcia-Carbó]
Eclesiastès
Ens mirem fins a l’extenuació,
fins a omplir-nos el cos de llagues.
Benvingut el dolor que degota incansablement
i ens forada la pell. Tots els rius corren al mar i el mar
no s’omple. Ens bevem fins a l’extenuació, però la set creix
amb cada marea que ens llança contra la sorra de la nit. Letal
com un somnífer, em llisques saliva endins i m’adorms les paraules.
La mort no deu ser massa lluny d’aquí: si acuitem el pas, aviat hi arribarem.
El desordre de les mans
Pagès Editors, 2008
Més sobre l'autora, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
