[VENIA LA NIT...]

 

(Iamtge pròpia)

Venia la nit

i era un cau de silencis,

de dubtes esglai i tendres

ofegats en el mar tenebrós

d’un futur immens i inexpugnable.

 

Marc Granell

Mastaba

Edicions Bromera, 2025

Més sobre l’autor, ací i ací

PLENAVIDA!

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

PLENAVIDA!

 

Ja hem arribat al ple de les cireres!

A cada branca amor i a cada dent.
Ja no tendré més cels que els que tu em brodis
i a l’horabaixa callaré paraules
i estrenaré confits per dins la teva boca.

Ai, amor!

Al cim del nard i al calze de la vida
xuclaré, mel de rou, el teu posat
i llegiré el teu llibre d’hores,
que serà de silencis lluminosos,
or novell a les fulles de tardor.

Però s’han acabat els paisatges
per on omplíem els paners d’absències,
s’han acabat les tardes i els migdies
on érem papallones dissecades,
i ara som, només om, de boca a boca,
d’ulls a ulls, mans a mans, de vida a vida,
ai, a mor, que al meu hort de fulles verdes 
ja hem arribat al ple de les cireres!

 

Jaume Vidal Alcover

L’hora verda, dins de Poesia Completa, 1952-1991

Adia Edicions, 2023

Més sobre l’autor, ací

DE LA LLUM A LA FOSCA

 (Imatge pròpia)

DE LA LLUM A LA FOSCA

 

DIFÍCIL domenyar la paraula en les hores

de claredat primària, quan sura el pensament

per l’espai d’un sol plàcid que il·lumina el paisatge

i sols s’acreix als ulls com una al·legoria

de terrenals presències per a fornir la vida.

¿Som els dòcils objectes varats en la vellesa

o els instintius silencis esmolats per la llum,

per la llum primigènia que es resol en preguntes?

Les roses que ens encerclen regalimen el rou

propici del matí, però ens resta el lligam

de l’animalitat concreta, de la neutra

impotència vaga que tan benignament

ens omple de paraules en un desordre plàcid,

per descobrir els noms dels pensaments translúcids

on l’home ja es declara os o pedra perduda.

 

 

 

 

Joan Valls

Anys i paranys

Edicions 3 i 4, 1985

Més sobre l’autor, ací

[SABIA NOMS QUE EREN...]

(Imatge pròpia)

Sabia noms que eren iridescències

i travessaven jardins. Sabia indrets

on creixien en majestat les meravelles

i els nèctars substantius dels clars de lluna,

on creixien les papallones de la imaginació.

¿Ara quin frenesí m’ha empès

inevitablement

cap a presidis encerclats d’herba negra?

Plou sense treva ni pietat dins grans silencis.

Antoni Vidal Ferrando

Si entra boira no tendré on anar

Proa Edicions, 2022

Més sobre l'autor, ací 

INFINIT

(Fotografia de Sor Isaura)

INFINIT

 

Em negaves, infinit,

m’aclaparaves amb llum indiferent i buits vertiginosos,

m’esglaiaves amb silencis d’astres morts,

creixies sense fi en tots els telescopis,

i sabíem que seguies més enllà de tota mirada,

de tota fantasia del desig i tota gosadia de la ment.

 

Però ara sentim una altra música:

si no fossis tan gran no podríem ser,

el foc de les estrelles no ens hauria sabut coure.

El nostre preu és l’infinit,

maternal, paternal, fredament condescendent,

clavat a l’ànima en forma de nostàlgia,

un pes massa gran per resistir-lo,

però no de buidor

sinó de no saber com dir una carn tan fosca

amb claror que estigui a l’altura de tants astres.

 

Germans de l’infinit però clavats a la mort,

sense saber com acceptar la finitud del temps

ni com omplir d’infinitud la vida,

sota túmuls de llum indiferent,

sota vertígens de buit i silencis d’astres morts,

però sabent que són un preu que no sabem com valdre.

David Jou i Sor Isaura

En la teva llum / En tu luz

Viena edicions, 2022

Més sobre els autors, ací

[ENS DUEN MENTIDES A CASA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ens duen mentides a casa

i nosaltres les bescanviem

per silencis que ens amargaran.

Entretant ofeguem el tro

i després amaguem el llamp.

Així perdem la nostra identitat

convertint-la en un amagatall.

I les ciutats en boscos frondosos

on no penetra la llum.

Àngel Fabregat

Cossos afeblits

Onada Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

EL TEU I EL MEU NO-RES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El teu i el meu no-res

A quina distància
el teu i el meu
no-res.

Sílvie Rothkovic

i vam deixar de veure’ns,
perquè les pupil·les se’ns gastaven de mirar
i van revoltar-se contra el jou intransigent
del nervi òptic.

i vam deixar d’entendre’ns,
perquè ens parlàvem, imprudents,
amb la llengua esmussada
que descrea les coses.

i vam deixar de sentir-nos,
perquè la veu se’ns va aigualir
i a les orelles hi teníem la remor
que fan tots els silencis
quan comencen a sentir-se
a si mateixos.

i cadascú va carregar-se a les espatlles
el seu Jo,
i cadascú va arraulir-se al seu no-res particular
i el va covar.

i un dia
sota el ventre
hi vam notar els primers batecs:

era el terror immesurable
que fan totes les coses
quan s’adonen
que existeixen.

Xavier Mas Craviotto

La gran nàusea

LaBreu Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací