EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Naixement. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Naixement. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de desembre del 2025

[ÉS L'ANGOIXA DE MI ...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I

 

És l’angoixa de mi i de veure l’entorn

dislocant-se a cada instant sens frisança,

i de veure raptat el conat de la vida,

l’ensopida bandera molt espellifada

d’un herald envellit i amb missatges perduts.

És l’espessa saliva i l’aire estagnant

de les hores retudes quan manca el sentit,

quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir

ens macera el cor i fa lenta la pensa.

És quan penses que actues només amb rebuig

de matèria noble que omplí de puixança

i animà altres moments a l’empara d’un temps

que el crèiem pautat per atènyer el futur.

És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...

Talment un ballarí que recula amb reflux

d’un onatge cansat, i a la riba pereix

lassament amansit per tornar a començar,

així ens deixondim per eixir d’unes càrcers

de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,

però vius, i amb desig de tornar a respirar.

Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou

com el sotraguejar d’un tren atrotinat

però no pas rendit: «Persevera, per severa,

per se vera»... Enmig de les dificultats!

Transitem d’un estat fins a un altre encegats

pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;

per la vida feliç, renovada i tranquil·la,

de l’alè, la sutura i la guarició.

En sortim cada volta més vells, més prudents.

En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:

rebuts amb un primer petó, irrepetible!

—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,

que la mare ens fa del capet fins als peus

amb els llavis molsuts de la vulva amorosa

quan ens rep en el món i ens prem en el cor.

Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.

És el bes natalici, sacrificial,

que conjura el dolor i enarbora l’amor,

i segella la xifra de l’ésser nounat.

La Xifra és la parla d’allò transcendent

que reclama escoltar-nos la dada humana.

No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.

L’escalfor de la xifra almenys assumeix

l’immens potencial dels lligams entre humans

i el circuit creatiu que els pot transcendir.

Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—

ens permet superar el solipsisme ingenu

del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.

El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.

Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu

s’engendra un nucli dens que esdevé en potència

un actiu de futur, graduat en escales

de raó i sentiment mai del tot compassats.

 

Josep Temporal Oleart

El bes natalici

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

dimarts, 6 de febrer del 2018

SIMFONIA PER A UN ESTAT DE COMA

(Fotomuntatge fet per mi)
[...]
"El primer jorn, lluna plena al jardí:
poma d'edèn, com un amor que grana,
damunt l'atzar caigué la idea humana:
la llibertat pesà sobre el destí.

El segon jorn, un fal·lus s'erigí:
l'art d'estimar fou corromput en gana,
eclipsi avar va enfosquir la setmana
i un llum de gas s'encengué al polvorí.

El tercer jorn, la guerra ja era freda,
la pols dels tancs ja s'hi veia de lluny,
d'un caçador l'escopeta retruny,
i en el quart jorn es va aixecar la veda:

franctiradors ocupen l’albereda,
fantasma brut, va rondant el lladruny,
sobre un taüt se senten cops de puny,
udola un llop, ciutat en toc de queda.

Queda Casals, trem el violoncel
com un pollet després de la massacre.
La nit del putsch, ¿quin nadó va ser sacre
si cap rei mag no seguí cap estel?

Gossos i gats havien begut fel:
per expulsar un excrement tan acre,
el cinquè jorn, miracle o simulacre,
apareguí damunt un gratacel.

Com un botxí malcarat al patíbul
em va mirar la irada multitud;
els sacerdots van dir que estava brut
i en processó brandaren el turíbul.

¿Qui em va parir en un llit de prostíbul,
avortament d'un paradís perdut?
¿Qui compra els cors, qui paga amb joventut,
qui és la madam que trafica al vestíbul?

Féreu l'infern, on no arribaven trens,
en els meus forns no es va cremar ni un pària:
els condemnats us fèieu la cesària,
dels fills bastards en negàveu els gens.

Tots els camins es van omplir de nens
agonitzant de sida o de malària.
I el sisè jorn la Llei fou necessària:
o el bosc cremat o la selva amb consens.

Però la Llei no enterra l'extermini,
ni l'alto el foc para els peus al colon:
'mesura sóc, doncs puc menjar-me el món,
sense horitzó, tot és del meu domini.’

I el setè jorn, mutant-me el grup sanguini,
purificat, de mi féreu un clon:
‘Déu hem creat i no ens preguntem d'on,
Déu serà amor, la llum a llarg termini.’
[...]
Ramon Ramon
Simfonia per a un estat de coma
Perifèric Edicions, 2011
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 1 de gener del 2017

LES COSES DE LA CEL·LULITIS O POEMA DE POSTPART

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LES COSES DE LA CEL·LULITIS 
O POEMA DE POSTPART

T'has aixecat de pressa com el vespre 
perquè no m'adonés de com el pa 
del teu ventre s'havia anat donant 
amb els anys i feia escates com ombres... 
Però jo mai no les miro. Dins de casa, 
entre aquestes parets blanques que mai 
no ens ha calgut de tornar a repintar, 
hi veig aquell arc de Sol que et va créixer 
a la panxa com un dia de nou 
platges o nou roses. D'aquest anar 
tensant nou gestos, nou besos, nou ales, 
en queda —lluna nova, lluna vella, 
tant se val—, l'arc del teu ventre blanquíssim 
que ens dugué dues rialles i plors 
sobre el parquet agradable i suau 
—el galop, els picarols repicant— 
dels peus encara tous de dos infants.


Josep-Francesc Delgado
El fum que tot ho enterboleix
Ed. Brosquil, 2003
Més sobre l'autor, ací