EL PALESTÍ

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EL PALESTÍ

A M. S.

 

I

Recordes

com vaig assaltar el teu obrador al souq de Damasc?

Com sempre assalte la vida

a cops d´un desig transeünt d´esperances

I com els teus ulls m´assaltaren l´ànima?

A cops d´un desert transeünt de silencis

Ho recordes ja?

 

I que refeies l´orografia del teu país a cançons espatllades?

I que volies colorejar-les en la memòria infidel del món?

En la memòria dels qui s´exilien els uns dels altres?

 Ho recordes ja?

 

 II

Amb un punteig sord t´arriben

des de la foscor del temps

les mans tímides de la mare

en l´exaltació del pa

els braços ferms del pare

en el cor de les pregàries

les cames dels germans

aparellant-se a onades violeta

els volteigs de gessamí tendre

en els peus de les germanes

 

I també el primer llamp de primavera

i les primeres ombres d´estiu a migdia

i les primeres bombes

i la primera por

i també el primer tren de l´exili

 

I els carrers camí d´escola

enrere definitivament

i l´arbre de la plaça enfront de casa

i les roses de te enfilant-se per la llinda de la porta

i les teues cametes camí amunt de la tanca

fugint de la mainada

i els genis benèvols de la nit botant a sobre teu

amb fils de contes

teixidors infatigables

bé que ho saps

de Les mil i una nits

 

Ho vas recordant ja tot?

 

III

I recordes quan vaig seure

finalment al teu costat?

I que et preguntava?

I que em contestaves encara innocent

a cops de mà sobre el paper?

a cops d´ulls deshabitats?

 

Recordes

quan vaig descansar dels mots

sobre la solitud dels teus llavis?

Sempre viatgers remots de la còlera

sempre fustigant la por

sempre bandejant caravanes per curses de bogeria

 

I que en la nit els meus dits liquaren el desassossec del teu cos?

I que entre els meus malucs tombares tota la pena?

Ho recordes?

 

I que també en la nit vaig ensumar en la teua pell

la pell de tots els exiliats?

I en el desordre de les teues llàgrimes

les llàgrimes de tots els exiliats?

I en l´escuma del teu rostre el rostre

de tots els exiliats?

I que mentre dormies vaig polsar la teua orografia

ja refeta?

Ho recordes tot?

 

 IV

Et deixe mots amics sense fronteres

mots d´estrangera com tu

forastera del teu poble

foraster tu del meu poble

dugues-los als teus

dugues-los al teu país

a les seues brises blaves

a les seues pedres negres

als seus lliris

 

Al seu desert que sempre t´acompanya

al desert que compartim tots els exiliats

els uns dels altres

al desert definitiu

al que buidarà a cops de sorra la memòria infidel del món

 

Pepa Úbeda

La meua frontera

Editorial Columna, 2010

Més sobre l’autora, ací

EXILIS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EXILIS

La lluna és la meva mare. No és tan dolça com Maria.

Sylvia Plath

 

Hi ha mots que són exilis, llums molt fredes.

Hi ha tants buits infinits que són roents

i ens tornen ombres.

Quan la tendresa corca la memòria,

tots els records reposen

en espais desvalguts.

I amb tot, faig poms de flors del desconsol:

                         Sempre has estat com jo volia

 

Carme Cruelles Rosales

Caldrà la pluja

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autora, ací

[SÍ!...]

(Imatge no identiuficada presa de la xarxa)

II

 

Ja! es frommet auch nicht, ihr Todesgötter! wenn einmal

Ihr ihn haltet, und fest habt den bezwungenen Mann,

Wenn ihr Bösen hinab in die schaurige Nacht ihn genommen,

Dann zu suchen, zu flehn, oder zu zürnen mit euch,

Oder geduldig auch wohl im furchtsamen Banne zu wohnen,

Und mit Lächeln von euch hören das nüchterne Lied.

Soll es sein, so vergiß dein Heil, und schlummere klanglos!

Aber doch quillt ein Laut hoffend im Busen dir auf,

Immer kannst du noch nicht, o meine Seele! noch kannst du’s

Nicht gewohnen, und träumst mitten im eisernen Schlaf!

Festzeit hab ich nicht, doch möcht ich die Locke bekränzen;

Bin ich allein denn nicht? aber ein Freundliches muß

Fernher nahe mir sein, und lächeln muß ich und staunen,

Wie so selig doch auch mitten im Leide mir ist.

---

II

Sí! Tampoc no serveix, déus de la mort, quan vosaltres

Que l’home fort heu tengut vençut i sotmès,

Quan l’atrapau, avall, en la nit terrible, malignes,

De cercar, d’implorar o irritar-se amb vosaltres llavors,

O que també, pacient, visqui, covard, a l’exili

I somrient senti la vostra assenyada cançó.

Així serà: oblida, no et salvis, dormisca en silenci.

Però ja et brolla un so esperançat en el pit.

No podràs mai, ànima meva, no pots avesar-t’hi

I somies enmig del teu somni ferreny.

No tenc festa, i voldria encara els rulls coronar-me.

Així no estic sol? Qualcú que m’arribi, però,

De ben lluny, i he d’admirar-me llavors i he de riure,

Perquè en el sofriment som tanmateix tan feliç.

Friedrich Hölderlin

Planys de Menó per Diòtima

Adia Edicions, 2024

Més sobre l'autor, ací

[Traducció per Jaume Vidal Alcover]

[QUI SOU VOSALTRES,...]

(Imatge no identificada presa de la xaarxa)

Qui sou vosaltres, granets de la platja?
Un món ha hagut d'enrunar-se, per gràcia
d'enemics invisibles
sense el més ínfim sentiment
de pietat, perquè vosaltres
tinguéssiu una existència lliure
d'éssers petits tancats en vosaltres mateixos,
amb marques poc delicades teixides
per les urpes que us han configurat.
Maleïts éssers en exili,
la vostra forma no té res a veure
amb el vulgar o esplendorós,
el límit de la vostra
existència esquerpa,
difícil de concebre en entitats
isolades com sou.
I la platja és instant, un gran instant
inconsistent i tou, per on vosaltres,
grans, escapeu pel temps, sota les aigües,
i els vostres destins, diferents, acaben
separant-vos. El Sol
il·lumina els espais,
i no veieu
el passadís ni el seu significat,
malgrat la llum intensa
projectada pel dia,
ni tampoc el volum compacte, ardent,
de la nit, no podeu copsar-lo: us és
impossible; però, sense aturar-vos,
recorreu aquest viarany,
no mireu les petjades al camí
ni us adoneu de la tasca acabada.
Sobre les teulades, el vent
fa esgarips i esbufega,
ensopega amb antics trossos de teula,
i vosaltres també participeu
en la dansa d'aquests fragments eixelebrats
i deixalles, perquè,
què sou sinó deixalles?
Però en tota deixalla lluu una joia,
car la seva entrada bull el món,
forma part d'un estret
i concretíssim univers
o, potser, d'una amplada sense límits.
La joia s'ha convertit en memòria
empeltada, amb la humil submissió
d'una branca, al maldestre cos,
aparentment inútil, que tu, efímer fragment
d'un món il·limitat, li dónes com a sòcol.
No ets només memòria d'aquest
planeta del qual procedeixes,
també ho ets del teu vagareig
a través de llindars i estacions,
terres i mars, dies i nits.
La pols del temps passats, la transmets, amb somriures
a les muntanyes i als astres, i a tots
els qui et contemplen amb la flor als ulls.

Miquel de Renzi

El missatger i les ciutats.

Edicions Alfons el Magnànim, 1990

Més sobre l’autor, ací 

[A DINS DEL JO HI HA EL TU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A dins del jo hi ha el tu

i la fam inexcusable.

Sota el mirall comú

l'exili i la mirada.

A dins del tu hi ha el jo

i la fam que amb fam es paga.

Seguim l'inoït so

per la mar inapel·lable.

A dins del jo hi ha el món

i la fam que res no calma.

Corren rius pel pregon

i els freixes hi lleven branca.

A dins del jo hi ha l'u

i la fam com una flama.

Entre el jo asclat i el tu

l’exili i la mirada.

Lluís Solà i Sala

L'exili i la mirada

Més sobre l'autor, ací i ací

DIARIO DE UNA TORRE / DIARI D'UNA TORRE

(Torre Colpatria, Bogotá)

 DIARIO DE UNA TORRE

 

Los edificios

nos desnudamos en automóviles

que se escurren por nuestras piernas

 

En la mañana

hay una constante huida

algo que de mí se exilia

 

En la tarde

como al constructor

solo el bloque me calienta el pecho

 

En la noche

estoy en una bulla quieta

que intenta volver a su lugar

 

Los edificios

nos vestimos en personas

que hormiguean por nuestro sexo

 

---

 

DIARI D’UNA TORRE

 

Els edificis

ens despullem en automòbils

que s'escolen per les nostres cames

 

Al matí

hi ha una constant fugida

cosa que de mi s'exilia

 

A la vesprada

com al constructor

només el bloc m’escalfa el pit

 

A la nit

estic en una bullícia quieta

que intenta tornar al seu lloc

 

Els edificis

ens vestim en persones

que formiguegen pel nostre sexe

Diego Armando Peña

Més sobre l'autor, ací

[Traducció al català feta per mi]

EL NIDO DE LAS GARZAS BLANCAS / EL NIU DE LES GARSES BLANQUES

(Imatge presa d'ací)

El nido de las garzas blancas

 

Soy una cabaña en ruinas entre tu voz y un largo invierno 

Conozco el canto del pájaro solitario en su nido vacío

Me fui de un país lejano para vivir en una lengua extranjera

Conozco la cama fría, la mañana sin café

Conozco la espera que germina para nadie 

La espera de alguien que podría llamar a mi ventana con sus alas

o una vieja carta entre los labios.

En el corazón del invierno la poesía enciende un fuego

y en las más profundas soledades llena el cielo de garzas blancas

que siempre vienen para hacer su nido en mi voz.

---

El niu de les garses blanques

 

Soc una cabana en ruïnes entre la teua veu i un llarg hivern

Conec el cant de l'ocell solitari en el seu niu buit

Me n’aní d'un país llunyà per a viure en una llengua estrangera

Conec el llit fred, el matí sense café

Conec l'espera que germina per a ningú

L'espera d'algú que podria tocar a la meua finestra amb les seues ales

o una vella carta entre els llavis.

Al cor de l'hivern la poesia encén un foc

i en les més profundes solituds ompli el cel de garses blanques

que sempre venen per a fer el seu niu en la meua veu.

Ismaël Diadié Haïdara

Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció pròpia]

[A LA JUNTA DEL CAIRE, ...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A la junta del caire,

arrambats a l’extrem,

instal·lats en la pèrdua,

a l’exili,

desfets.

Colgats d’eines inútils,

d’imatges,

idees,

fascicles,

papers.

Enfangats

en el relat estèril.

Exhaurits,

sense esma.

Pam a pam,

recomptem els passos desfets.

Fingirem, covards, l’extinció?

O alçarem altre cop les banderes?

Joan Tomàs Matínez Grimalt

Epigramari

AdiA Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací